Art? De què em serveix?

No en tinc prou amb l'art...
Et necessito a tu.

Turquesa - Gossos i Cris Juanico (Rock&Cat)

Vas entrar en la meua vida
sense fer un gran enrenou,
i ara ja no tenc surtida
i no sé com arribar a port.

A sa vida m´ha tocat ser lleuger
com un tros de paper.
Vaig i venc i em deix recaure
com es núvols i sa pluja es gener.




Però em queda aquell turquesa de la mar
que em brindava la magia dels teus ulls,
era tret d´una donzella medieval,
rere ell sempre hi ets tu.

Deixo enrera les barreres
que tu i jo un dia vàrem tancar.
On abans vivien tots els somnis
i ara sols s´hi troba el silenci.

Sempre em queda aquell turquesa de la mar,
que em brindava la màgia dels teus ulls,
era tret d´una donzella medieval,
rere ell sempre hi ets...

Amb la mar dolça que fa de pont,
entre tots dos.
És la mar que em duu es teu color
... sa teua olor
... sa teua olor.

M´he complicat, he volgut caminar
sota el cel que m´encén,
tot allò que no es veu,
i et sento més enfora que mai.

Amb la mar dolça que fa de pont,
entre tots dos.
És la mar que em duu es teu color
... sa teua olor.
Ara et veig millo i més gran que mai,
et tenc inmensa.
Ara entenc i aprenc aquest present,
sa teua absència...

Labios compartidos - Maná

Amor mío
Si estoy debajo del vaivén de tus piernas
Si estoy debajo hundido en un vaivén de caderas
Esto es el cielo es mi cielo.

Amor fugado
Me tomas, me dejas, me exprimes
Y me tiras a un lado, te vas a otro cielo
Y regresas como los colibríes
Me tienes como un perro a tus pies.

Otra vez
Mi boca insensata vuelve a caer en tu piel
Vuelve a mí tu boca y provoca
Vuelvo a caer de tus pechos a tu par de pies.

Labios compartidos
Labios divididos, mi amor
Yo no puedo compartir tus labios
Que comparto el engaño
Y comparto mis días y el dolor
Ya no puedo compartir tus labios
Oh amor, oh amor compartido.

Amor mutante
Amigos con derecho y sin derecho
De tenerte siempre
Y siempre tengo que esperar paciente
El pedazo que me toca de ti.

Relámpagos de alcohol
Las voces solas lloran en el sol
Eh! Mi boca en llamas torturada
Te desnudas angelada y después te vas.

Otra vez
Mi boca insensata
Vuelve a caer en tu piel de miel
Vuelve a mí tu boca duele
Vuelvo a caer de tus pechos a tu par de pies.

Labios compartidos
Labios divididos, mi amor
Yo no puedo compartir tus labios
Que comparto el engaño
Y comparto mis días y el dolor
Ya no puedo compartir tus labios

Que me parta un rayo
Que me entierre el olvido mi amor
Pero no puedo más compartir tus labios
Compartir tus besos, Labios compartidos.

Te amo con toda mi fe sin medida
Te amo aunque estés compartida
Tus labios tiene el control.

Te amo con toda mi fe sin medida
Te amo aunque estés compartida
Y sigues tú con el control.

L'autor li dedica a una ex-novia que li va posar les banyes... però jo li dono un altre sentit... un sentit que només jo puc entendre-li... crec...

Jocs de nit

Perdut,
en la melodia dels teus ulls,
en la follia de les nostres
soledats incompatibles,
escric mots discordants,
de lèxics derivatius,
no gens relatius,
absolutament defintius
que no pots malinterpretar.

Perdut en els paisatges
de la teva pell blanca,
en les promeses de passió
que mai acabaen de complir-se,
cerco amb avidesa un foc,
que romàn, prohibit,
sota la teva roba.

Trobo els teus llavis
tan a prop,
que em cremen l'ànima
sense ni tan sols tocar-me.
Les teves mans entre les meves,
i la inqüestionable presència
de la teva forma
entre els meus braços...

De nit et sento tan meva
que somnio deliris de desenllaços improbables.
Tasto el tacte endurit
de flors -senyals de plaer-
dels teus pits als meus llavis,
i recorro camins que fan
que la nit sigui jove...

De nit tot és tan fàcil,
quan em mires,
t'abraço i em mires,
i jugues, i dubtes...
i fuges -mai
gaire lluny-
i tornes,
-i et torno a sentir
tan meva-
i jugues un cop més.
I m'adono
que m'estic enamorant
i m'adono també
que et necessito.

Rythm & blues

Esdevinc,
entre nota i nota,
cada pausa infinita,
cada silenci en la partitura,
punyal clavat al pentagrama,
notes menors de missa de rèquiem.

Em sorprenc,
deixant compassos sense acabar,
per por a que la melodia,
pugui ofendre les teves oïdes,
mediocritat, o covardia,
trenco la melodia.

Arrítmic i a contratemps,
interrompo els teus solos,
omplo els silencis
de notes fora de lloc,
que criden en si menor,
que qui perd aqui soc jo...

Què està passant?
Soc només jo,
o el vent canvia?
Aquesta pluja d'estiu mandrós,
vol dir alguna cosa?
Segueixes tan lluny?
Perquè et sento propera?
Els llavis em cremen
quan s'apropa la teva pell,
però això no és nou...

Hi ha res més?
Dubtes? Confusio?
Negació de sentiments?
O només jo i la meva bogeria?
Digues, on ets TU?

Why, tell me the reasons why
Try, still I don't understand
Will I ever feel this again
Blue sky, I'll meet you in the end
Free them, free the memories of you
Free me, and rest 'til I'm with you

A day like today
My whole world has been changed
Nothing you say
Will help ease my pain

Turn, I'll turn this slowly round
Burn, burn to feel alive again
She, she'd want me to move on
See me, this place I still belong
Give chase, to find more than I have found
And face, this time now on my own

Days disappear
And my world keeps changing
I feel you here
And it keeps me sane

So I'm moving on
I'll never forget
As you lay there and watched me
Accepting the end
I knew you were scared
You were strong I was trying
I gave you my hand
I said it's okay letting go time to leave here
And I'll carry on
The best that I can without you here beside me
Let him come take you home


I hate myself... because my world keeps changing, days disappear, and you're always there... and it keeps me sane...

T'odio

T'odio. T'odio!
T'odio tan profundament
que rere cada baula
de les cadenes que em lliguen,
hi veig el teu nom.
T'odio tan profundament
que abrasar la buidor
que ens separa
em sembla poc, insuficient.
T'odio tan absurdament
que vull absorbir cada minut
de la teva pell
i cada bram del meu desig,
i silenciar-los, apagar-los...
Vull trencar la lluna a pedrades,
apagar focs amb els peus descalços,
vull morir des de dins,
trencar-me les entranyes.
Vull cridar, vull cremar-me
en el foc que s'amaga sota la teva pell.
Vull morir, obrir-me en dos,
que em vegis tal com soc.
Vull matar-te en mi,
vull que no siguis.
T'odio tant,
que donaria el que fos
perque no existissis.
Vull plorar i no puc.
Vull oblidar, i no vull.
Vull morir i no em moro!

T'estimo, nena, princesa, dama de gel de cor en flames.
T'adoro. Les teves mans sobre les meves son la mortalla de la meva mort en vida.
T'oblido dia a dia, però, saps? cada cop que et veig m'enamoro de tu. Així que t'he estimat infinites vegades i una de sola.
T'enyoro. T'enyoro tant mentre m'acaricies les mans, jugant amb la idea de besar-me... t'enyoro tant cada cop que penses, cada cop que respires, cada cop que ets tu...
T'enyoro tant cada cop que penso, cada cop que respiro, cada cop que soc jo...
M'ofego tant sense tu que em sento morir...
Em cremo tant en tu, que em sento morir...
ELs meus versos m'escanyen per tal que els hi doni formes noves dibuixant al paper el teu somriure...
Ja saps, el teu nom, set lletres i una condemna...

A voltes... jugo amb la realitat

És ben cert que estimo,
tan cert com res i com tot,
és cert que encara podria
estar al teu costat,
tan cert com que puc
penjar-me del sostre i comptar
hores que degotejen cap per avall,
mentre a fora plou i el sol nocturn surt,
i comença un altre 30 de febrer.


Es fals que puc mentir,
doncs tota mentida és real,
però és fals que t'estimi,
és mentida,
soc de mentida, en el fons.

I t'oblido, deixo que caiguis al pou,
tranquila, d'altres t'hi faran companyia,
tantes voltes he hagutd'oblidar rostres...

Adéu, te'n vas,
si no ho saps, t'ho dic jo.
El que no saps,
és que tu no ets tu
en els limits d'aquest vers,
que tu ets tu i mil dubtes,
tu ets tu i nostàlgies,
tu ets tu i ella,
tu ets tu i res més que tu,
però només de vegades...
i tu no ets ningú de nit,
quan et ploro,
del cert sé que no et ploro a tu,
sinó a mil somnis de records
que se'n van,
a cops ni tan sols
són records que et pertanyin,
a versos són records de pors,
els faig entrar als teus ulls
per així plorar-te a tu...
però només a voltes...

T'he creat, tan nova, tan única,
t'he imaginat
tan teva, tan tu...
que finalment,
no hi ha ningu com tu,
ningú,
ni tan sols tu.

I de cop no et vull,
t'escupo de la meva ànima,
com un hoste indesitjat,
com una picor a l'esquena...

Faré rites a la lluna,
perquè amb la marea
marxi també el teu record.

Ya no hay versos

He muerto.
Yo he muerto, mi verso ha muerto,
tu silencio lo ha matado.
He muerto hasta tal punto,
que las lágrimas que no pude llorar ayer
frente a ti,
las llora hoy el cielo,
estrellandolas contra el suelo,
para que las veas caer.
Me pudo el orgullo.

Silencios.
Silencios interrumidos por palabras.
Eso es mi vida.
Nada interrumpida por ti.
No me queda nada que decir,
todo lo sabes ya,
todo está dicho,
y quisiera callar para siempre,
irme
dejarte aquí,
romper con todo,
mandarlo todo a la mierda,
volar, volar lejos,
volar libre,
volar solo,
¡¡solo!!
menuda palabra...

Pero no puedo,
siempre queda algo,
dos palabras, tal vez mas,
que no he dicho,
esas palabras ocultas,
tras el torrente de lágrimas.
Me puede el orgullo.
Pero son estas palabras,
que si bien no puedo entregarte,
si puedo entregar al verso
y el verso a ti.

Sé que hay algo en mi que no te gusta,
algo que viste cuando estuviste cerca
y no quieres volver a ver...
no sé lo que és, tal vez fue que no sé
leer dentro de tu mente
como un buen amante debería.
No lo sé, tal vez tienes razón,
y nunca funcionaría...
Pero te quiero amor,
te amo tanto,
que pierdo la cuenta de las veces
que lo pienso,
que te veo y digo
"la quiero",
y también la cuenta
de las veces que te lo hago saber,
aunque eso no importe,
pues un amor en silencio,
no seria menos amor,
pero yo no puedo callarme,
necesito gritar al viento tu nombre
y amarte sin cesar,
y buscar palabras
que abran nuevas dimensiones,
más allá de lo que nunca hemos sabido,
te quiero, quise decirte ayer,
lo siento, pero te quiero!
no puedo cambiarlo,
no quiero cambiarlo!
Te adoro, quise decirte,
pero me fui,
me fui rezando que corrieras
detras de mi, o que me gritaras,
o tan solo que te quedaras unos instantes
quieta bajo la luna, pensando...
pero volvi a mirar y ya no estabas,
y entrabas a casa y mirabas atrás,
y nuestros ojos se cruzaron
un instante, y luego nada.

He muerto.
Me he ido.
No me ves?
Estoy vacío,
mi verso ha acabado,
ya no corre sangre por mis venas,
solo cristales afilados
con todas tus letras grabadas
que se clavan en mis venas,
me atraviesan,
me desgarran las entrañas,
comiendome por dentro,
consumiendome lentamente.

No quiero decirte lo que te digo,
se me han acabado
las palabras precisas,
sin alma no hay versos,
y yo te he dado mi alma,
mi vida entera,
y todos los versos míos!
Y sin embargo,
ya no hay versos.

Hipocresia

Una colla d'hipòcrites, això es el que son. Nens avorrits que es prenen el tema com una distracció, com una manera de passar l'estona sense mullar-se massa.

"Cap renuncia, cap submissió, Independencia", deien... com voleu aconseguir res si no us creieu els vostres propis lemes!

"Avui més que mai, estem orgullosos de ser qui som i fer el que fem..." hipòcrites! Colla de cagats mentiders... Em fot vergonya estar sota la vostra bandera...

No sou res del que dieu que sou, colla de Niños Bien amb samarretes supermegapunkis que guai de la parra!

EM foteu vergonya tots plegats! I els que tenim ideals de debò ens hem de veure barrejats amb vosaltres... que dic barrejats, liderats per vosaltres! I que ens fotin els qualificatius que nosaltres us fotem a vosaltres...

Aneu a cagar!
He dit.

Mira'm

Sol.
Ara i aquí, sense més vanitats.
Sol.
Mira’m.
T’estimo.
Sense missatges amagats
En metàfores ardents:
T’estimo.
Visc a la teva pell,
I corro a tota velocitat
Volent-te deixar enrere...
Vius a la meva ment
I per oblidar-te
Hauria de canviar,
O morir.

Mira’m!
Agenollat enmig d’ofecs assassins,
Arrencant segons de la meva carn,
Vivint per respirar-te,
Sotmès a deliris roents,
Llevant-me a tires la pell,
Escopint sang.
No és estètic,
No fugis i mira-ho!

Dolor.
Estic malalt
I el vent no en té cap culpa,
I de llàgrimes que sagno
El teu carrer n’és ple.
Dolor, dolors que mai sabràs.
La teva pell.
Corro, mai em moc, em precipito.

No saps quantes hores
He arribat a passar
De genolls, davant del teu portal,
Després de dir-te adéu.

Mai sabràs
Que quan passo vora El Fanal
Em recolzo a La Paret,
El repto a que s’apagui.
Mai ho fa, ja...

No imaginaràs que visc
De tu en tu,
En els teus intermitjos,
No soc ningú.

Mira’m...

T'adoro, et venero,
cada gest, cada mot,
cada res, cada tot,
ets tu,
i moro.

Mira'm!
EStimaràs, t'estimaran,
de fet ja ho fan,
però cap com jo,
cap posarà els teus somnis
allà on els vulguis,
cap t'entregarà els seus
com jo ho faig ara.

Em veus?
Soc el millor que pot passar-te.
PRou enganys, prou modèsties,
prou "podria ser que no..."
Soc jo, per tu.

Jo soc.
A tu, per tu,
de tu i en tu.
Tu ets el meu tu,
pronom que ho es tot,
ets tu.

I lel teu tu,
la teva essencia,
té per mi
dimensions insospitades.

Et sento en la remor del mar,
en el silenci de les vetlles
interrompudes per sorolloses neveres,
et sento en el sol ixent
i en el roig crepuscle,
en el badar i després somriure,
en el tro de les absències,
en punyalades mortals et sento,
en cada glop d'aire,
hi ets tu.

En el dubte,
et sento.

En el full blanc
tacat de tinta negra,
en les sobretaules,
en els aperitius,
en l'infern de buidor
i la mica de tu
que queden quan marxes,
t'hi sento.

Em pesen les parpelles
me n'he d'anar a somiar-te
a sentir-te, a besar-te,
en un mon que no és.

En la llum, en la foscor,
en les peçes que em falten
t'adoro,
i recorrer els teus camins,
el so voluptuós
del teu nom oclusiu
i perdre'm als teus ulls,
al teu mon,
i violar records
que haurien de dormir,
és el meu destí.

Sobrenatural amor
el que crema fulles seques
sobre conreus esterils
i cobreix el cel
de boira espessa.

Mira'm. Jo soc teu.
Mata'm, si vols.
Rebutja'm, odia'm,
fereix-me, trenca'm,
però t'adoro
i t'estimo,
et desitjo,
et vull,
et necessito,
necessito que em necessitis.
Em moro...

Another day (she told me...)

she looked at me, and without a word, she told me:

Live another day
climb a little higher
find another reason to stay
ashes in your hands
mercy in your eyes
if you're searching for a silent sky...

You won't find it here
look another way
you won't find it here
so die another day...

The coldness of his words,
the message in his silence,
"face the candle to the wind..."
This distance in my voice
isn't leaving you a choice
So if you're looking for a time to run away...

You won't find it here
look another way
You won't fin it here
so try another day...

They took pictures of our dreams
ran to hide behind the stars
And said maybe when it's right for you, they'll fall
But if they don't come down
resist the need to pull them in
And throw them away
Better to save the mistery
than surrender to the secret

You won't find it here
Look another way
So try another day...


and then, she went away...
night was falling...
I cried...

No et desitjo!

No et desitjo,
no et vull,
no vull resseguir cada linea
del teu cos amb les meves mans,
no vull desdibuixar els teus llavis
a cops de besades humides,
no vull esgarraparte,
ni que ens robem les boques
com si no hi hagués res mes,
no vull tenir-te aprop,
sentir el teu alè,
la teva calor,
la teva suavitat,
no vull,
no vull deixar-me portar,
no vull fer-te meva
ni que em facis teu,
no vull beure
de mitjes llunes prohibides,
no vull sentir gemegar la nit
ni que rodem per l'arena,
no vull estremir-te,
recorrent la teva pell,
no vull ser
hoste del teu sexe
no vull
viatjar per dintre teu,
no vull que siguem un...
així que corre,
vine!

A la noia de vidre... jeje

Tus ojos... ¿qué mas da?
Grises, marrones, negro, avellana,
dos simples ventanas,
todo piel y nervio
agua y sangre, ¿qué mas da?

Pero tu mirada, ¡ah, tu mirada!
tu mirada no está solo en los ojos,
empieza en tu cuello, cuando se inclina
tu cabeza entera,
en tu sonrisa medio escondida...

Tu mirada es un pozo oculto,
tu mirada es todo alma,
un abismo de negro,
tu mirada me habla de luz,
de pasión, de peligro de muerte.

Tus ojos me miran
por debajo de tus cejas.
¿Qué mas da?
¡Es tu mirada lo que me interesa!

Arder de nostálgia

¿Sabes?
Acabo de arder de nostálgia.
Mis cenizas se han esparcido,
por un aire que respiraste,
una vez, hace ya mucho,
mas de una vida...

He visto otra vez,
la luz de futuro apacible
escondida tras tus ojos color miel,
he visto otra vez
tu sonrisa simple y franca,
que no pedia grandes cosas,
solo un pequeño sueño...

He visto tus gestos
ocultos en una vieja fotografía
que me ha emboscado en mi soledad,
he visto el sabor de tu piel,
he recordado esa voz,
esa voz clara y oscura,
esa voz que me hablaba,
entre selvas de ternura.

He revivido esa manera
que tenias de cerrar los ojos,
cuando sonreías
con la lengua entre los dientes,
he recordado tus manos en mi cuello,
mi pelo, mi rostro,
mi cuerpo y el tuyo,
dispuestos a olvidar,
entrelazados,
ardiendo al mismo tiempo
cada uno en su
callejón sin salida.

He recordado el último suspiro,
el último silencio,
el último beso,
discreto, en la mejilla,
he recordado el viaje en tren,
he recordado volver,
y despertar de tu sueño.

Aquesta poesia li dedico a l'angel que ho deixa tot pels seus somnis. Que tinguis sort, petita, bonica, dolça... que tots tinguem sort...

Finals equidistants...

Mai sabràs el que és
estimar-te des dels racons
de les voltes del destí,
ni apagar-se i marxar,
no existir si te'n vas,
o dibuixar a les parets
rimes insospitades,
de consols melancòlics, buits,
falsos...

Mai veuràs el fons
dels ulls incerts de la meva realitat,
ni sentiràs remotament la caricia a la pell
de vides bipolars
i finals equidistants.

Abruptament, desdibuixo fanals,
barroers barrancs assassinen la meva ment
cobrint-me tothora de besades,
i cerco forats a les parets
per fer-hi passar morts pensaments.

La llum espessa m'encega
i m'apunyala els ulls,
però no puc tancar-los,
fa calor i se'ns desfà la xocolata,
i els cors bullen en la soledat,
fora de la nevera,
mentre la primera primavera
de la nova vida crema
i ens porta nostalgies caducades
de besades irreverents;
versos de vides populars,
dehessa llunyana,
finals equidistants...

Esquivant mirades...

En l'egoisme comprensible
del teu instint d'autoprotecció,
em deixes marxar en la nit
mai m'allargaràs la mà,
aquesta no és la teva lluita.

Deixes que rellisqui per la teva vida
allò que a mi m'obssessiona,
i la fredor de la teva naturalesa
congela els batecs de la meva ànima.

M'ofego, en llàgrimes d'oblit em moro,
me'n vaig, cada dia soc menys,
em robes el cor, i quan menys en tinc,
menys batega, el cor absent.

Em mires des de fora,
revolcat en la misèria,
d'un pou negre com un mal pensament,
i no pots ajudar-me,
no m'allargues la mà.

Camino, em perdo...

Camino pels carrers que tantes vegades he trepitjat, medito tancat dins del meu cap, mentre a les orelles sona Through her eyes... i encara, després de tant de temps i tantes coses que ens han passat, espero veure't rere cada cantonada... per cualsevol bajenada... ni que sigui per que has perdut una moneda i has tornat enrere al carrer per trobar-la... i és que veure't em fa ser, sense més... no demano amor, no demano que res torni a ser com era abans... em conformo amb veure't allà, lluny, lluny de mi encara que siguis a tocar, tan lluny i tan a prop. Mentiria si no digués que em fa mal, que és una tortura, contínua, sàdica i perversa que m'infligeixo a mi mateix, però l'agonia de no veure't, de perdre't de la meva vida, no la podria suportar, seria una agonia que acabaria amb mi, amb les meves esperançes, amb els meus somnis, amb la meva voluntat de viure. Prefereixo perdre't cada dia que perdre't un dia i ja per sempre. Perdo el fil dels meus pensaments enfonsat en la teva memoria, en els records que m'atravessen a cada minut, en l'impotència, en l'enyor... Em perdo en els teus ulls cada cop que et miro i em defuges la mirada, i en aquest instant infinit en que tot s'atura i els nostres ulls es queden sols, m'agradaria entrar-hi, entrar als teus ulls i mirar-me, mirar el mon, saber què és ser tu...

Seguiré caminant, com sempre, sense destí, sense nord, sense pausa ni causa, seguiré donant voltes en cercles a la meva vida, a la teva porta, al meu desig, a les teves mirades...

Through her eyes - Dream Theater

You'll never know what it's like
to see you through my eyes

She never really had a chance
On that fateful moonlit night
Sacrificed without a fight
A victim of her circumstance

Now that I've become aware
And I've exposed this tragedy
A sadness grows inside of me
It all seems so unfair

I'm learning all about my life
By looking through her eyes

Just beyond the churchyard gates
Where the grass is overgrown
I saw the writing on her stone
I felt like I would suffocate
Inloving memory of our child
So innocent, eyes open wide
I felt so empty as I cried
Like part of me had died

I'm learning all about my life
By looking through her eyes

And as her image
Wandered through my head
I wept just like a baby
As I lay awake in bed

And I know what its like
To loose someone you love
And this felt just the same

She wasn't given any choice
Desperation stole her voice
I've been given so much more in life
I've got a son,
I've got a wife

I had to suffer one last time
To grieve for her and say goodbye
Relive the anguish of my past
To find out who I was at last

The door has opened wide
I'm turning with the tide
Looking through her eyes...


you'll never know...

Em recordo...

Em recordo...

recorrent la teva nuesa,
com un peregrí que,
perduts nord i senderi,
fa del camí
el seu únic destí;

dibuixant als teus pits
desig d'hivern,
imaginant al teu ventre virginal
fruit de primavera;

traçant esquemes de passió
en el misteri del teu sexe càlid,
arrencant gemecs de companyia
a la pluja i a la soledat;

tastant la dolçor
de desitjos desflorats
palpant la incoherència
de la teva complexitat...

et recordo...

Idioma

Quisiera crear un idioma
en clave melancólica,
un lenguaje desnudo,
sangriento, antónimo,
entregado y de rodillas,
desgarrado, polvoriento,
estremecedor, temible,
gutural y primitivo,
un verbo tan negro
que pudiese entonar
el verso mas secreto
sin sonar austero,
que hiciese estremecer
la cúpula del cielo
y que en el rojo amanecer
que siguiera a la creacion
de dicho verso imposible
sólo dejara, grabadas a fuego
en mi piel, siete letras,
tu nombre,
mi condena.

Te quiero.

Llàgrimes

Llàgrimes d'enyor
em desperten cada dia,
i, incoherent,
miro per la finestra,
per veure si hi ets,
si avui m'estimes.

Llàgrimes de ràbia
em porten a dormir cada nit,
i abraço el coixí
i ofego crits d'infern
de desesperança,
si tu no m'estimes.

Llàgrimes absurdes
quan em truques,
em dius si ens podem veure,
i xerrem, i et miro,
i em mires, i plou
i t'adoro.

Llàgrimes ocultes
quan em rebutjes,
quan em claves un cop més,
el punyal de la teva amistat,
i no en tinc prou.

Llàgrimes extranyes quan,
a tota velocitat, recorro els carrers,
i em brillen les galtes
pels carrers
on ens vem estimar.

Llàgrimes, no les veus?
Llàgrimes d'aquelles,
que brillen, no ho veus?
Ja no es aigua salada el que raja
dels meus ulls,
és la sang d'un cor ferit,
ferit de mort,
si no m'estimes.

La lluna (Ilargia) - Ken Zazpi

esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.
na na na naa nananaa...

zuretzat ilargia
lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez,
eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra,
ez zara!!

esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.

Ves i diga-li a la pluja que no torni a venir.
Diga-li a la soledat que no la vull avui.
Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis,
la que me'ls fa malbé.

*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís, de malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit,
no ho ets!

Digues que el que ara sento no és de veritat.
Tot el que no som per creure
per creure en un instant.

*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís,de malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit,
no ho ets!

Si fuera...

Si fuera cierto,
y fuera de mi vida
te quisiera;
si un minuto me bastara
para decirte lo que siento...

Si el silencio no me diera
diez mil formas diferentes
de huir de lo que siento
y al final, encontrarmelo delante...

Si todo hubiese ido distinto,
si no se hubieran cruzado
jamás nuestros caminos,
si nada fuera nada...

Si fuera, si pudiera,
vivir sin condiciones, pediria solo una
el mas leve de los favores.

Si a ti renunciara
y solo si pudiera,
dejame por lo menos
que te bese una ultima vez
antes de que muera...

Vive y deja vivir

Vive, deja vivir, necesito un instante,
que me dejes respirar,
salir sin molestarte...

alguien dijo
que yo soy para ti
dime, dime que si
y luego desaparece

sabes bien cual es tu espacio,
quedate ahi y dejame en paz,
deja, dejame,
quiero decir para siempre...

y quedate con tus palabras
tu sonrisa rosa roja
y esa forma de besar, empapandome los labios...

tu fuiste el sol, fuiste la luna
fuiste la noche más oscura
tu fuiste el sol fuiste la luna
fuiste la noche más oscura

déjame un sitio
pero fuera de tu vida
deja que empieze
otra vez desde el principio
y quiereme
aunque sea con locura
quiereme, pero fuera de tu vida

tu fuiste el sol fuiste la luna
fuiste la noche mas oscura
tu fuiste el sol fuist la luna
fuiste la noche mas oscura

quiereme quiereme tu quiereme
dejame dejame tu dejame...
...quiereme...
...dejame ...
...quiereme ...
...dejame ...

Adiós

Tengo que decirte
que mi vida es muy triste
que va a ser como imposible
que me olvide de que existes...

Tengo que decirte
que el dia en que te fuiste
se encendieron las farolas
que alumbraban el camino...

Para que pudieras volver...
Volver... volver...

Tengo que decirte
que a la luz de la candela
intento arañar la niebla
que no deja que te vea...

Deja que te espere
a la puerta de tu casa,
un minuto me hace falta
luego me voy para siempre...

Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...
Y por si acaso que sepas
que aqui siempre tendrás un sitio...
Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...
y aunque no te lo creas,
sin ti nada será lo mismo...

Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...

Duerme conmigo...

Busco un lugar en esta ciudad,
donde esconderme
de la corriente
que me lleva.

Río de lava que todo lo arrasa,
floto en el tedio, oscuro viaje hacia el infierno.
Busco ese lugar.

Dime la verdad, poco me queda;
querría perderme, huir para siempre,
echar a volar.

Lluvia de otoño que tarde llega,
haz que en la arena que me rodea
crezca la hierba.
Dime la verdad.

Y descubrir que algo se mueve junto a mí;
y decidir sobre la marcha adonde ir;
y despertar, abrir los ojos y encontrar,
que nada sigue igual.

Busco un refugio en el camino,
donde a solas pasen las horas y tenga sentido.
Ven a mi cama, duerme conmigo,
entra en mis sueños porque hace tiempo que me he perdido.

Ven a mi cama; duerme conmigo...

Jarabe de Palo