Camino, em perdo...

Camino pels carrers que tantes vegades he trepitjat, medito tancat dins del meu cap, mentre a les orelles sona Through her eyes... i encara, després de tant de temps i tantes coses que ens han passat, espero veure't rere cada cantonada... per cualsevol bajenada... ni que sigui per que has perdut una moneda i has tornat enrere al carrer per trobar-la... i és que veure't em fa ser, sense més... no demano amor, no demano que res torni a ser com era abans... em conformo amb veure't allà, lluny, lluny de mi encara que siguis a tocar, tan lluny i tan a prop. Mentiria si no digués que em fa mal, que és una tortura, contínua, sàdica i perversa que m'infligeixo a mi mateix, però l'agonia de no veure't, de perdre't de la meva vida, no la podria suportar, seria una agonia que acabaria amb mi, amb les meves esperançes, amb els meus somnis, amb la meva voluntat de viure. Prefereixo perdre't cada dia que perdre't un dia i ja per sempre. Perdo el fil dels meus pensaments enfonsat en la teva memoria, en els records que m'atravessen a cada minut, en l'impotència, en l'enyor... Em perdo en els teus ulls cada cop que et miro i em defuges la mirada, i en aquest instant infinit en que tot s'atura i els nostres ulls es queden sols, m'agradaria entrar-hi, entrar als teus ulls i mirar-me, mirar el mon, saber què és ser tu...

Seguiré caminant, com sempre, sense destí, sense nord, sense pausa ni causa, seguiré donant voltes en cercles a la meva vida, a la teva porta, al meu desig, a les teves mirades...