dilluns, de setembre 04, 2006

Idioma

Quisiera crear un idioma
en clave melancólica,
un lenguaje desnudo,
sangriento, antónimo,
entregado y de rodillas,
desgarrado, polvoriento,
estremecedor, temible,
gutural y primitivo,
un verbo tan negro
que pudiese entonar
el verso mas secreto
sin sonar austero,
que hiciese estremecer
la cúpula del cielo
y que en el rojo amanecer
que siguiera a la creacion
de dicho verso imposible
sólo dejara, grabadas a fuego
en mi piel, siete letras,
tu nombre,
mi condena.

Te quiero.

3 comentaris:

A la/es 11:57 a. m. , Anonymous Anònim ha dit...

tenies raó, fa por....

 
A la/es 3:59 p. m. , Anonymous Anònim ha dit...

Doncs a mi no em produeix cap por, més aviat al contrari. Em provoca proximitat, potència, com sortit directament del foc del cor al full..una espurna.

Evoca sensibilitat, una profunditat infinita i una nuesa de l'esperit amb molta força.

No sé, jo de comentar poesia..ni idea!Però mira, és el que m'ha sortit!

Dolces besades, company!

Salut i revolució!

=Perestroika=

 
A la/es 4:15 p. m. , Anonymous Anònim ha dit...

Niz, m'encanta com escrius. De veritat. I flipo eh, perquè tant català que ets i en castellà escrius de meravella!
Saps com arribar a la gent, i això és un gran do. Vull dir que, com diu la perestroika, saps transmetre proximitat. És un poema que transmet molta intimitat i no ho se, ho escrius tot de manera que sembli una explosió impressionant, però en comptes de fer por (a mi no m'ha provocat aquesta sensació) transmets quasi tranquil·litat. I és estrany perquè explosió i tranquil·litat no són dues paraules que lliguin massa, però a mi em destarota i em calma aquest poema...
I el final, impressionant!
Em rendeixo als teus peus pitiui *.* xDD
1 p t u n i k u !

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici