Dissabte nit. Avui fa tres mesos i vint nits que et vaig besar per primer cop.
Avui tot és diferent. Fa molt fred, plou, i no para de rondar-me el cap la teva faceta de Dama de Gel, com tu mateixa la vas batejar. Et miro, espantat, i, com sempre, captivat. Avui, justament avui, estàs preciosa.
Finalment, sortim a fora del bar on sopem tots. Parles, comences a parlar, i jo donaria el que fos per no haver de sentir el que estic sentint. Dius que no m'enfronto als problemes? Potser és que els hi busco solució.
Em dius que no veus clara la relació, que n0 tens temps per mi, i que, de fet, no em necessites, tot i que m'estimes. I a mi, l'únic que em demana el cos es suplicar-te que no em deixis, perquè t'estimo, soc víctima d'un amor devastador, per mi ho ets tot, i totes les vegades que t'he dit que la vida no és vida sense tu, parlava seriosament. Però, evidentment, hi ha coses que no poden dir-se. Esquivo la teva mirada mentre faig esforços titànics per no posar-me a plorar com un nen, per no abraçar-me al teu cos i recuperar elque acabo de perdre, per no plorar, per no suplicar. Per no suplicar-te que entenguis que, tot i que tu sembla que fa temps que ja no em necessites, jo si que et necessito a tu.
Em dius que m'estimes, que m'estimes molt, però que molt... però aquest cop no m'ho dius d'aquella manera que em fa venir calfreds de felicitat. M'ho dius com un argument per deixar-me, perqùe no vols fer-me mal... doncs mai havia patit un dolor tan desgarrador i tan profund com el que sento ara mateix, com un buit enverinat a dins del meu estomac, com un immens no-res que en el seu inici fou molt dolç i ara se'm torna amarg.
Et dic que ens prenguem un temps, que pensis el que vols. Em respons que això seria alimentar falses esperançes. Es com un adéu definitiu, i no ho puc suportar.
Vacil·lo, m'apropo a la porta, giro cua i em paro sota la pluja. Les primeres de moltes llàgrimes em rellisquen galtes avall. Et miro, al meu costat. Et brillen els ulls.
De sobte, t'allunyes sola, amb pas decidit, sota la pluja, amb les espatlles arronsades i el cap cot, Gran Vía enllà. I és aquesta imatge, aquesta impotència, aquest desig indominable de cridar que t'estimo, de no deixar-ho de cridar fins que se m'esgoti la veu, i veure com marxes sola, el que fa que em trenqui per dins. I ploro de ràbia i d'impotència, però sobretot ploro d'amor, ploro per un amor desesperat, d'una angoixa incontrolable que provoca el sol fet de que caminis sense mirar enrere, convençuda, o això dius, que aquesta fulla d'acer mortal clavada en el meu cor és el millor per tots dos... Ho és?
Només tinc ganes d'abraçar-te, de tornar-te a veure, de parlar-te a cau d'orella, i tornar a dir les mil i una bajenades de sempre: t'estimo, t'adoro, ets un regal cada dia que passa, em fas feliç, em tornes boig d'amor, la més dolça de les bogeries, fins ara.
Vull tornar enrere i que em miris com aquell dia que, al teu portal, em vas demanar que no et deixes mai. I pel meu amor et juro que t'ho vaig prometre i ho hagués fet. T'ho juro.
Em retreus que no vegi, que no hagi vist, que no anem bé. De debó t'ho creus? De debó creus que no m'adonava cada dia que passava de que disminuien els petons i augmentaven els retrets i les ironies? Però tu ets la meva (o no) Dama de Gel, inaccessible i llunyana, gèlida i tan fogosa... com volies que arribés a tu sense tombar tots els murs que hi ha entre tu i la resta de persones?
T'estimo, no ho oblidis mai. T'estimo i sempre ho faré. N'hi haurà d'altres, ho sé. Però cap com tu. Cap em farà sentir un amor com aquest, tan absolut i, ara, tan abandonat. I m'aferro a la idea de que tu també m'estimes, perquè si no m'estimes ara no ho pots haver fet mai, i això és l'últim reducte enfront de la follia. I si el que he estimat és un engany, una mentida, ja no em queda res més sinó morir.
T'estimo amor, t'estimo desesperat i trist, però t'estimo
T'espero amor, il·lús de mi encara t'espero, resant a cada minut perque miris enrere.
Et recordo, a cada minut que passa, i quan tanco els ulls et veig a tu.
Mira enrere, torna enrere, torne'm a construir-ho.
Torna a estimar-me.
