Què tenen les dones?

Les dones... aquesta meravella tan bella com incomprensible... què tenen les dones?

Les dones tenen aquella capacitat de mirar-te, o ni tan sols això, a vegades, tan sols, no mirar-te, i fer-te pensar que faries el que fos per perdre't en aquells ulls, per no sortir-ne mai. Et somriuen, i amb un somriure t'estàn fent entendre que realment, són elles qui controlen la situació, elles qui decideixen, elles qui saben el que tu penses, i no al revés.
Tenen l'habilitat de passar-se una mà pel cabell, o bufar el cabell que els hi cau sobre la cara, i, només amb això, tenir-nos als seus peus. Ens fan perdre la parla i ens fan caure les coses de les mans simplement caminant o movent-se d'una manera determinada. I a vegades, és la forma que tenen de quedar-se quietes el que resulta fascinador. Tenen la capacitat de fer que sembli primavera enmig de l'hivern, quan porten tal jersei o tal faldilla i fan que se t'eriçi cada cabell del teu cos.

Les dones saben escoltar-te, cosa que no es pot dir de tots els tios... i a més a més, es probable que després d'escoltar-te diguin alguna cosa amb sentit i tot... Tenen aquella manera miraculosa de fer que el seu cap encaixi a la teva espatlla, i que la seva pell sempre estigui suau i tèbia. Sempre trobes les seves mans en la foscor quan les busques.

Poden parlar, i dir mil coses, o poden callar, i dir-ho tot.

Poden ser mortalment perilloses, com un volcà o com pura dinàmita i, de fet, ho son.

Però, a qui no li agrada viure perillosament?


Ho he adaptat una mica... i ja sé que era broma, però igualment... jeje

Como estás?

Cómo estás?

-Bien, estoy bien.
Todo lo que quiero,
se aleja de mi,
mis sueños en un pozo,
el sol les prende fuego,
mi vida es un destrozo,
no sé ni lo que quiero,
y cuando lo sé, lo estropeo,
si, algo sé, sé que debo
guardarme lo que siento,
ser otro, cambiar,
arrancarme el alma y fingir
que todo va viento en popa,
viento en popa a toda vela
no corta el mar sino vuela,
mi pesadilla sin fin...

Si olvidarte es renunciar a todo,
a todo lo que me importa,
a todo lo que compartimos,
y que me gusta, no solo
porque lo compartimos
sino porque me gusta y punto,
si olvidarte es huir de tu vida
y exiliarte de la mia,
si olvidarte es decirle adios a tu amistad,
si olvidarte es huir de mi alma,
si olvidarte es, en definitiva,
morir en vida,
yo te olvido,
si tu me lo pides.

Si, estoy bien.

Sometimes I
Need to remember just to breathe
Sometimes I
Need you to stay away from me
Sometimes I’m
In disbelief I didn’t know
Somehow I
Need you to go

Sometimes I
Feel like I trusted you too well
Sometimes I
Just feel like screaming at myself
Sometimes I’m
In disbelief I didn’t know
Somehow I Need to be alone

Don’t stay
Forget our memories
Forget our possibilities
What you were changing me into
(Just give me myself back and)
Don’t stay
Forget our memories
Forget our possibilities
Take all your faithlessness with you
(Just give me myself back and)
Don’t stay

I don’t need you anymore
I don’t want to be ignored
I don’t need one more day
Of you wasting me away

With no apologies

sé
no sé
ya no sé
ya no sé nada
ya no sé nada de mi
hoy ya no sé nada de mi vida

no sé donde lleva el camino
no sé si alguien entenderá,
salvo tu, tal vez, o tal vez
ni eso. Pero ya no siento miedo
a aceptar lo que es bueno y cierto,
porqué esconderse de lo que es bueno
y cierto? Porqué huir de lo que sabes
que si fuera, te haria feliz?
Cansado de renunciar,
de hacer lo que se espera,
lo que se espera de mi,
sé que me harás llorar,
peró entré yo sólo en el juego,
así que, qué importa,
qué importan mil lágrimas,
mil lágrimas por un solo beso?

Melodia

Quan la teva vida
sembla una melodia
recorrent l'ultim instant
abans del fade out,
quan vius sotmès
a claus de sol
que no t'obren cap porta,
i cap sostingut et sosté prou,
i els bemols et fan baixar
molt més que mig to,
i l'únic que fan els pentagrames
és apunyalarte, de cinc en cinc,
i vius en compàs aturat
en un silenci que dura
massa frases musicals,
busca una fusa,
que et porti per tot el compàs,
cavalcant fins arribar al següent,
i canvia aquest pianissimo
per un molto allegro,
canvia el tempo
i retroba-li el pols,
a la vida, a la melodia.

Miedo II

Miedo, tuve miedo a salir,
miedo a aceptar lo que venía
pero dije sí a ti
y tu cojiste distinto camino.

Terror, estupor y temblores,
pánico a volver a pasar lo mismo,
al final te di mis besos,
y me quedé besando el aire.

Dulce, ojos de miel, piel tostada,
me libraste del hechizo
del laberinto de tus ojos.
Dulce, ojos de miel, piel tostada,
me libraste del hechizo
del misterio de tus labios.

Normas

Nunca seré quien no soy,
nunca cambiaré tanto,
tanto que no pueda mirar atrás,
y lo haría, pero son las normas,
cada uno tiene su lugar.

Nunca seré, y más duro,
nunca fui, la luz del fondo
de tus ojos color miel,
y lo sería, pero son las normas,
nadie nos enseña a amar.

Quisiera que esto no hubiera sucedido,
y al mismo tiempo me alegra que haya sido,
una cadena de buenos momentos,
que repetiria, pero son las normas,
no se puede volver atrás.

En silencio repaso los recuerdos,
en tu ausencia, y pienso,
que no desharía nada,
que te buscaria, pero son las normas,
quien te ama y quien se va...

Quien te ama y quien se va?

Un àngel en cotxet

Estava assegut allà. Esperant. Esperant-la. Sabent que no en sortiria res de bo d'aquella conversació, sabia que tot el que venia era dolent. Sabia els motius, i els entenia. Entenia que en certa manera era el millor, abans de que les coses es compliquessin massa per tots dos. Entenia que s'havia de fer. Però li pesava al cor. La seva cara ho reflexava fàcilment. Feia cara de no voler ser ell en aquell moment. De ser, per exemple, que sé jo, la nena que passava en cotxet i s'ho mirava tot amb cara de despreocupació.

De sobte, la nena li torna la mirada. Se'l mira amb cara de pena. Gira la vista, i de sobte, es gira en el seu cotxet, li fa una cara de resignació i companyerisme, com dient "Noi, que hi farem...", i li fa adeu amb la maneta. La obre, la tanca, la obre i la tanca. I se l'emporten en el cotxet.

Ell somriu, es gira, i la veu venir. Si, que hi farem...

Melangia

Dolça, amarga,
sempre atenta
a una abraçada,
tot el dolor,
tota la pau,
tot allò que mai va ser.
Melangia.

Tot allò que costa
d'acceptar,
tot allò que volem,
tot el que fuig,
i es queda.
Tot el que som,
i mai serem,
tot el que era,
i encara ens segueix.
Tot el món.
Melangia.

Siempre tu

Camina
el pequeño viajero
entre cañadas oscuras
sin cayados que le guíen,
camina, tenaz,
siempre adelante,
tras cada golpe
una luz
tras cada luz
un susurro
de brisa
de esperanza,
y tras la esperanza,
nada más?
Tras la esperanza,
siempre tu.

Cansat

Ja tornem a estar com sempre. Em te tant cansat... Cansa molt ser sempre victima i objectiu del seu odi, del seu ressentiment, de la seva ràbia, del seu mal humor. Fa tant de mal veure que ets capaç de ser feliç quan estàs amb altres persones, i que l'única cosa que t'impedeix ser completament feliç és el fet de no poder conviure amb la teva pròpia mare... i trobar-te dient coses que donaríes el que fos per no sentir, però llavors és quan t'adones terriblement que si, que les sents, que tan de bo no fos així, però quan li dius que s'allunyi, que no la vols veure, que no vols sentir la seva veu ni la seva mera presència a prop de tu, ho dius perquè realment el cos t'ho demana. M'he d'allunyar d'ella, m'ofega, m'anula, em fa viure una situació de constant patiment queno tinc perquè suportar. L'argument aquell de "l'has de suportar perquè és ta mare", ja s'ha quedat obsolet. Si seguís fent cas d'aquest consell, acabaría saltant pel balcó, com tants cops m'he plantejat. De fet, massa cops per poder considerar-ho normal. No puc més. He de sortir d'aquí. Esperaré un temps, a que el meu pare es mudi, i reso perquè ho faci com més abans millor. Marxaré d'aquesta casa, on he crescut. Marxaré d'aquí, on cada racó amaga un record agradable i dos de desagradables. Marxaré de casa meva, però ho faré per sobreviure. Estic cansat de guerres innecessàries, absurdes i sense motiu. Estic cansat de sentir-la plorar al telèfon amb alguna amiga o sa germana a l'altra banda, com està fent ara. Em direu que soc cruel... no ho sé... abans em trencava el cor i anava a consolar-la. Les coses s'arreglaven 24 hores i després ja estavem igual. Ara em trenca el cor, però escolto el que està dient i m'estremeixo. Coses com "que he fet jo per tenir per fill un monstre així", o "de veritat que no saps el que és, em fa por i tot"... coses que ningú ha de sentir, i menys per boca de sa mare, quan la única cosa que fa és intentar viure tranquil. Sentir que vius amb una persona que ha desenvolupat una mena de doble personalitat, que pot ser un encant de cara enfora i tot verí de cara cap a mi. I els verins maten. Potser maten lentament, però ja fa massa temps que dura. M'està destruint, m'està aniquilant a poc a poc, he de fugir d'ella, per autoprotegirme... Per retrobar el que em fa feliç, i només el que em fa feliç, per poder tornar a descobrir que si, que l'estimo, perquè no vull odiarla, em sembla monstruos odiar una mare, però en aquests moments és el que sento. I per això he de marxar. Encara que se'm trenqui l'ànima per haver de marxar. Però és evident que no li puc dir a ella que marxi. És casa seva, l'ha pagada ella, en aixo hi té raó. Per tant, he de marxar jo. Espero poder tornar algun dia en altres circumstàncies.

Això és un intent de fer-me entendre. Sé que hi ha algú que no consegueix entendre'm quan li parlo de ma mare... i l'entenc, també. Però és molt important per mi que entenguis el que passa. No vull que pensis que soc d'una manera que no soc, saps?

És que t'estimo... i a ella, suposo que també... algún dia ho retrobaré...

Duende Ermitaño

Cambió la soledad
la convirtió en ideal
dejando de un lado
lo que hoy en dia llaman sociedad
(suciedad, suciedad)

Gusta de estar solo
miles de razones tiene
aunque haya muchos
que lo llamen loco.

Ermitaño, duende ermitaño,
yo te canto esta canción,
que tus versos te acompañen
en la soledad
de tu peregrinación...

El sabe, sabe bien,
que la autentica soledad
es aquella que se siente
aún estando rodeado
de mucha gente...

Ermitaño, duende ermitaño,
yo te canto esta canción,
que tus versos te acompañen
en la soledad
de tu peregrinación...

les parts en cursiva són meves, la resta, del duende ermitaño, un rodamón a qui em vaig trobar pel carrer i em va vendre tres dels seus poemes...

Te dibujo y te describo
cada dia y no entiendo
el secreto de tus ojos,
que como dos faros color miel
juegan conmigo, me maltratan
me seducen y me transportan...

Te analizo y me pregunto,
cada dia, que es lo que pasa
con tus labios,
porqué me hacen enloquecer,
y me rueda la cabeza si me besan?

Desespero y deduzco,
que no hay respuesta a mis preguntas,
que no hay escapatoria
si no es amarte con locura.

Ella t'estima... com a amic!

Fins ara pensava que la pitjor frase que et pot dir una dona és "Hem de parlar..."
Però no! La pitjor frase que hi ha és "Jo t'estimo, però com a amic..."
Això significa que per ella, tu ets el tio més simpàtic del món, el que millor l'escolta, el més enrotllat... però que no sortirà amb tu perquè prefereix sortir amb un impresentable que només vol anar-se'n al llit amb ella. Això si, quan l'altre li faci una putada, et trucarà a tu per demanar-te consell. És com si vas a buscar una feina i et diuen: "Senyor Alsina, vostè és la persona ideal per aquest lloc de treball, el que té millor currículum, el millor preparat... però no el contractarem. Escollirem un incompetent. Això si, quan la cagui ens pot venir a arreglar el merder?"

I et preguntes, què he fet malament? Hem anat al cinema, hem rigut, hem passat hores prenent cafè... A partir de quin cafè ens vem fer amics? Del cinquè, del sisè? Joder, això s'avisa... un de menys i ara me n'estaria anant al llit amb ella!

Per elles, un amic es regeix per les normes del tampax: Pots anar a la piscina amb ell, muntar a cavall, ballar... la única cosa que no pots fer amb ell és tenir relacions sexuals...

Si ho penses... si per ella que siguis el seu amic consisteix a arruinar la teva vida sexual... que fa amb els seus enemics? A mi em sembla molt bé que siguem amics, el que no entenc és perquè no podem "follar com amics".

Jo crec que l'amistat entre homes i dones no existeix. Vaja, si existís se sabria... El problema és que quan ella et diu que t'estima com amic, és exactament això... però per tu, no. Per tu significa que si una nit esteu a la platja, ella s'emorratxa, hi ha lluna plena i una alineació de planetes de l'hòstia, mentre un meteòrit amenaça la terra, potser, i només potser, aconsegueixes enrollar-te amb ella!

Per això aguantes i mai perds l'esperança. Que s'enrolla amb el Pepe? Doncs ja trencarà! I quan ho fa, ataques amb la tècnica del consolador: No ploris va, que el Pepe és un capullo, tu et mereixes una cosa millor, un tio que t'entengui, que estigui amb tu quan el necessitis, d'estatura mitjana, castany, ni molt guapo ni molt lleig, que es digui Alvaro... com jo!

Com a mínim, des de la postura d'amic pots ficar "cizaña". És la tècnica del cuc miserable.
-Aii, que majo que és el Joan, no?
-Pseh... una mica guenyo, no?
-Que no! el que passa és que té una mirada molt tendra...
-És veritat, l'altre dia m'hi vaig fixar, mentre mirava a la Maria...
-M'estava mirant a mi!!
-Ho veus, es guenyo!

El pitjor de tot és que les ties consideren una relació "superespecial" quan podem dormir amb tu al llit i que no passi res... però a veure, lo superespecial no sería que SI que passés alguna cosa??!!??!!
Estàs acabant de recollir després de la festa...
-Ui! que tard que se'ns ha fet, va, perquè no et quedes a dormir?
-Uhmm... i on dormo?
-Al meu llit, home!

A tu ja et tremolen les cames, ja està! s'han alineat els planetes i el meteorit ve de camí! Però al cap d'una estona t'adones que no són exactament els planetes el que s'han alineat, perquè ella, clar, amb la confiança, s'ha quedat en roba interior i es fica al llit... i tu, bueno... t'hauràs de quedar en calçotets... amb l'alineació de "Planetes" que portes al damunt... Així que et fiques al llit ràpidament i doblegues els genolls per dissimular, i ella t'enganxa el cul, et diu "fins demà!" i s'adorm! Però què passa!!! que aquesta tia no resa ni res??

Estàs al llit amb la tia que t'agrada... al principi no t'atreveixes a moure't, no fos cas que toquessis alguna cosa... i saps perfectament que si en aquell moment fessin un concurs, el guanyaries segur: ets el tio més calent del món. I que llarga que es fa la nit...! I et vas preguntant... "tocar una teta amb l'hombro serà de mal amic? I si és la teta qui em toca a mi...?" Tot i això, al cap d'unes hores la pregunta ha canviat per: "Soc realment un gilipolles?"

No t'ho pots creure... estàs al llit amb ella i no passarà res de res! Confies en que d'un moment a l'altre es girarà i dirà, "Vinga va, que ja has patit prou, fes-me teva!!"... però no... per elles, mai patim prou, i mira que pateixes, eh? perquè tens tota la sang del cos acumulada al mateix lloc, i mira que se sap de tios que han arribat a reventar!

Desenganyat, la teva humiliació no acaba aquí. Al matí següent sona el timbre. Ella es desperta...
-Ai, és el Pepe!
-El Pepe!!!?? Però no ho havieu deixat?!
-Ja t'ho explicaré que ara tinc pressa... m'he oblidat de dirte que portaría al seu gos, perquè clar, anem a Baqueira, i jo li he dit que el gos millor que amb tu no estaría enlloc... que tu sí que ets un amic!!! Fas mala cara, que has dormit bé?

I allà et quedes, amb el gos, aquest si, el millor amic de l'home!

pos res, que ho tenia per aquí i m'ha fet molta gràcia...
sort que es de fa temps això xD