Cansat

Ja tornem a estar com sempre. Em te tant cansat... Cansa molt ser sempre victima i objectiu del seu odi, del seu ressentiment, de la seva ràbia, del seu mal humor. Fa tant de mal veure que ets capaç de ser feliç quan estàs amb altres persones, i que l'única cosa que t'impedeix ser completament feliç és el fet de no poder conviure amb la teva pròpia mare... i trobar-te dient coses que donaríes el que fos per no sentir, però llavors és quan t'adones terriblement que si, que les sents, que tan de bo no fos així, però quan li dius que s'allunyi, que no la vols veure, que no vols sentir la seva veu ni la seva mera presència a prop de tu, ho dius perquè realment el cos t'ho demana. M'he d'allunyar d'ella, m'ofega, m'anula, em fa viure una situació de constant patiment queno tinc perquè suportar. L'argument aquell de "l'has de suportar perquè és ta mare", ja s'ha quedat obsolet. Si seguís fent cas d'aquest consell, acabaría saltant pel balcó, com tants cops m'he plantejat. De fet, massa cops per poder considerar-ho normal. No puc més. He de sortir d'aquí. Esperaré un temps, a que el meu pare es mudi, i reso perquè ho faci com més abans millor. Marxaré d'aquesta casa, on he crescut. Marxaré d'aquí, on cada racó amaga un record agradable i dos de desagradables. Marxaré de casa meva, però ho faré per sobreviure. Estic cansat de guerres innecessàries, absurdes i sense motiu. Estic cansat de sentir-la plorar al telèfon amb alguna amiga o sa germana a l'altra banda, com està fent ara. Em direu que soc cruel... no ho sé... abans em trencava el cor i anava a consolar-la. Les coses s'arreglaven 24 hores i després ja estavem igual. Ara em trenca el cor, però escolto el que està dient i m'estremeixo. Coses com "que he fet jo per tenir per fill un monstre així", o "de veritat que no saps el que és, em fa por i tot"... coses que ningú ha de sentir, i menys per boca de sa mare, quan la única cosa que fa és intentar viure tranquil. Sentir que vius amb una persona que ha desenvolupat una mena de doble personalitat, que pot ser un encant de cara enfora i tot verí de cara cap a mi. I els verins maten. Potser maten lentament, però ja fa massa temps que dura. M'està destruint, m'està aniquilant a poc a poc, he de fugir d'ella, per autoprotegirme... Per retrobar el que em fa feliç, i només el que em fa feliç, per poder tornar a descobrir que si, que l'estimo, perquè no vull odiarla, em sembla monstruos odiar una mare, però en aquests moments és el que sento. I per això he de marxar. Encara que se'm trenqui l'ànima per haver de marxar. Però és evident que no li puc dir a ella que marxi. És casa seva, l'ha pagada ella, en aixo hi té raó. Per tant, he de marxar jo. Espero poder tornar algun dia en altres circumstàncies.

Això és un intent de fer-me entendre. Sé que hi ha algú que no consegueix entendre'm quan li parlo de ma mare... i l'entenc, també. Però és molt important per mi que entenguis el que passa. No vull que pensis que soc d'una manera que no soc, saps?

És que t'estimo... i a ella, suposo que també... algún dia ho retrobaré...