El còdol o poema sorgit d'una conversa amb la Yàiza

Com una pedra
duem l'amor, l'oblit,
del coll penjada,
i l'esquena sotmesa,
torta l'espinada,
pel seu pes.

Jo ho sé, el temps,
tu ho saps també,
és benèvol quan vol,
i polirà la nostra roca,
i l'alleugerirà i, rodona
com un còdol quedarà.

Tan lleuger i no voldrem
llençar-lo lluny,
ja no ens pesarà.
I el durem a la butxaca,
i, al costat, un munt de records.