dimarts, de febrer 28, 2006

L'espigó

Vent gelat
i fred, i aigua,
i darrere meu
la ciutat,
cigarret als llavis,
i plans de futur,
el mar em fa pensar.

Ones, fortes, furioses,
cada cop més amunt
cada cop més aprop,
em mullen sencer
i passa un avió
i segueixo pensant
i segueixo fumant.

Es fa de nit
sobre Barcelona
i jo no miro
altre cosa que el mar,
feia massa que no el veia,
feia massa que no somreia,
mirant l'altre costat.

I un estol de gavines
passa, saludant,
i un vaixell salpa,
titanic, gegant,
ple de vides, de fugides,
les ones em mullen,
em mullen els ulls.

L'olor de sal
em duu records
d'abans d'ahir,
de més enllà,
de temps tranquils
d'anhels banals,
de crits futils.

Segueixo pensant,
em segueixo mullant
segueixo fumant
segueixo mirant
segueixo plorant,
encara, plorant...
encara... plorant-te.

diumenge, de febrer 26, 2006

Màgia

Màgia,
tan de bo pogués
fer màgia,
convertir els segons en hores.

Ràbia,
si em pogués menjar
la ràbia,
i anar endavant, somrient.

Silenci,
solitud,
foscor
i errors
i encerts
tots junts
i barrejats,
mesclats
i amagats.

Temps,
si pogués girar
el temps,
capgirar els rellotges
i fer tornar
els segons,
les hores.

Si pogués saber
on vaig,
que faig,
qui soc.

Si tan sols
per un instant,
pogués entrar
dins del teu cap...

Si tan sols pogués,
què sé jo,
oblidar, caminar, riure i
ballar.

Si pogués creuar
les portes que se'm obren.
No vull fer mal, no vull plorar,
tan sols seguir, volar i cantar
ben alt.

Si pogués, tan sols...

diumenge, de febrer 19, 2006

No he estat jo

Avui em sento malament. He fet una cosa d'aquelles que quan hi penses dius: merda, però que he fet?

I a part, ni tan sols ha valgut la pena de fer-la, perquè ni ha complert els seus objectius ni he disfrutat mentre passava. No he sentit totes aquelles coses que se suposa se senten en aquesta mena de situacions. Només he notat fredor... I tot plegat ha resultat absurd, i es aquesta absurditat el que em fa dir que tan de bo no hagués passat.

I el més absurd i més divertit encara està per arribar: Només veia uns ulls halògens.




Quien deba entender, que entienda*


*Nothing worse than a bad kiss*
*nothing worse than a wrong kiss*

dimarts, de febrer 14, 2006

Canvi de llum

Ha canviat la llum
i aquesta tarda,
no sé si l'heu vista,
la lluna brillava
enorme i sagnant,
ull de cíclop gegant,
ull de bou obert
a l'infern.

I, deia, ha canviat la llum,
i la buidor que crema,
i ha canviat l'amor
per una forta pena,
com l'actor novell
que contempla el fil
que tot ho aguanta
i, si bé primer s'espanta,
després ja somriu,
perquè ja està de tornada
de tot el que l'envolta.
Tan sols se sent
un xic beneit
i molt humà
per haver ensopegat
amb tan bella pedra
que l'ha deixat estès per terra
i amb ferides d'importància.

Potser se sent perdut,
però amb fàcil remei:
quan deses els teus somnis
al lloc equivocat,
et costen de trobar,
però no s'han fos.

Si, petita, has marxat,
i tot és diferent,
tan sols queden els buits
i les absències.
Petita, te n'has anat
i el desfici no ens perdona,
però ara em puc mirar al mirall
-o potser, també, a la lluna-
i cridar amb el cap ben alt
que mai vaig fer cap mal
i que no hi ha culpables
si no és que ens vam estimar,
malament i de pressa.

Has marxat i ja no ploro,
i potser algun capvespre
et trucaré per dir-te
que no em calia trucar...

Has marxat i me n'adono
que la vida es creix d'errors
i que d'amors, si bé el primer
no s'oblida, n'hi ha a milions.
Trobaré allò que busco, jo,
el boig romantic,
en altres ulls i en altres Ones.

Potser la teva mirada
no era cristall d'estrella,
i potser els teus cabells
no eren seda estesa,
potser la teva pell,
no era feta de somnis
i les cartes d'amor,
res més que paper i tinta.

Un dia quedem,
ens veiem i xerrem
i entrem al bar aquell,
potser massa seriós,
un dia potser, sense pressa...
Truca'm, que ja no em cal,
busca'm, que ja no et busco...
Amor? Encara el busco.

I ara el que creix dins meu,
és un xic de cada cosa...
Un xic d'amor, doncs estimo
l'amor fins l'última gota.
Un xic de fel, doncs encara
més hagués begut.
I un xic de riure,
per haver-te plorat
quan no calia.
I un xic de ràbia, per què no?
Si, t'enyoro...
I un tip de riure, encara,
riure amarg, decebut,
de saber que jo pensava
que no n'havia sabut,
i un tros de mi mateix
que és nou,
no el coneixía,
un tros que et mira i diu,
encara es una cría...

I un poc d'ira contra el món,
i d'odi a la vida
i encara molt d'amor,
el que tu no volies...

Un poc de por
i valentía,
d'acceptació,
de rebelía.

Un xic daixò i un poc d'allò.
Una mica de tú.
Una mica de tots.

dilluns, de febrer 13, 2006

El problema no soy yo - Space anònim

El PRobLema No SoY Yo

El problema no fue hallarte, el problema es olvidarte
El problema no es tu ausencia, el problema es que te espero
El problema no es problema, el problema es que me duele
El problema no es que mientas, el problema es que te creo.

El problema no es que juegues, el problema es que es conmigo
Si me gustaste por ser libre ¿Quien soy yo para cambiarte?
Si me quede queriendo solo ¿Como hacer para obligarte?
El problema no es quererte, es que tu no sientas lo mismo.

Y como deshacerme de ti si no te tengo
Como alejarme de ti si estas tan lejos
Como encontrarle una pestaña a lo que nunca tuvo ojos
Como encontrarle plataformas a lo que siempre fue un barranco
Como encontrar en la alacena los besos que no me diste.

Y como deshacerme de ti si no te tengo
Como alejarme de ti si estas tan lejos
Es que el problema no es cambiarte,
el problema es que no quiero.

El problema no es que duela, el problema es que me gusta
El problema no es el daño, el problema son las huellas
El problema no es lo que haces, el problema es que lo olvido
El problema no es que digas, el problema es lo que callas.

Y como deshacerme de ti si no te tengo
Como alejarme de ti si estas tan lejos
El problema no fue hallarte, el problema es olvidarte
El problema no es que mientas, el problema es que te creo

El problema no es cambiarte, el problema es que no quiero
El problema no es quererte, es que tu no sientas lo mismo
El problema no es que juegues, el problema es que es conmigo

Te quiero,
es tan difícil quererte
y sin embargo te quiero.
Te quiero sin palabras,
sin caricias, sin besar,
te quiero solamente
te quiero sin tenerte.
A todas partes te llevo,
te llevo en las estrellas,
en las olas, en el cielo,
y te hallo sin hablarte,
y sin embargo, te quiero.
Eres el cielo, la lluvia,
La nieve y hasta el aire que respiro.
¡ que difícil es quererte,
estás tan lejos...
!y todo es tan imposible
¡PERO TE QUIERO!


Autor=> Anònim (Space NatalyaBcN)

diumenge, de febrer 12, 2006

Conversa

-Ei, nano! Com estàs?
-Pse, mira, anar fent...
-Ui, que ha passat res? Va va, que et conec massa bé, a tú te'n passa alguna... Tot bé amb la nòvia?... Ui, ja veig que el problema és aquest... Va, va, seiem aquí, que l'Àngel ens portarà una cerveseta...
-Beurem per oblidar, eh...
-És el millor motiu! Però va, va, explica!
-Res, que ho hem deixat... Ho vem deixar fa dues setmanes i bffff... ho porto com puc... I a sobre res hi ajuda...
-Com vols dir?
-Que tot plegat és una merda d'aquelles que sembla que no te l'acabes mai... que fins ara, si, anava fent, anava millor que mai, de fet, cada matí sortia a menjar-me el mon i les notes m'anaven de meravella i tot anava sobre rodes... però ara s'ha precipitat tot...
-Problemes a classe, també?
-No, problemes no, però em repateja tant el que... ah mira, les cerveses... collons, que bona...
-Si...
- Bé, el que et deia, que em foto davant dels llibres i no hi veig res de res, només imebcilitats que no em parlen de la meva vida, saps que vull dir? I que els professors em criden l'atenció perquè he baixat el rendiment, i em parlen com si jo anés pel món amb l'enganxina "Chico listo" enganxada al front, i que n'estic fins els collons d'ells i de tot, perquè resulta que tothom em diu el mateix, vinga va, que aquestes notes no són pròpies de tu, vinga va, que aquesta cara no és pròpia de tu, vinga va, vinga va... vinga va qué, collons?! Què cony els hi passa! Que jo no em puc deprimir? Que jo no puc passar de tot per sobreviure o què!
-T'entenc força bé... I a casa, que tal?
-Fatal, la Imbècil no entén res de res...
-Va tio, que és ta mare...
-Hòstia, només li demano que no em parli del tema, que no em parli d'ella, i no fa altra cosa, no deixa de treure'm el tema a tots els àpats i a la mínima que té la oportunitat, pam, m'agafa desprevingut i acabo plorant al lavabo, fet una merda...
-Coi tio, em sap greu, però ella ho fa amb bona intenció i ho saps...
-Però es que n'estic tip d'ajudar-me com ella creu que m'ha d'ajudar... es pensa que necessito parlar del tema a totes hores i donar-li deu mil voltes, i no! Això és el que voldria ella, que jo li demanés això, es veu que es sentiría com la Mare Teresa o alguna cosa així... I no para, i no para, i em destrossa cada cop que em fot els seus discursos i jo no sé si pretén ajudar-me però només fa que em vinguin ganes de palmar-la, t'ho juro!
-Va, no diguis això...
-Però és que es veritat... que com segueixi així no em trec el batxillerat! I llavors que cony faig jo de la meva vida! Fotre'm a vendre la Farola? Vinga va!
-Però tio, tot això no et passava fins fa quatre dies...
-Mira tio, tot va començar quan ella em va deixar, és veritat, però això no vol dir que ella sigui l'únic problema! I merda! Jo també vull compadir-me de tant en tant!!!! Només necessito algú com tu, algú que pugui escoltar-me i no sentir-se obligat a dir-me el que creu que jo vull sentir! Només necessito poder abraçar-me a algú i poder plorar una estona...



-Eh, tu, el de la cervesa, deixa de donar-li conversa al mirall o et foto fora del bar!

Ja mai més? Ja mai més.

Ja mai més tornarà
el fanal del carrer Mallorca
a apagar-se,
cohibit, al nostre pas.

Ja mai més tornarà
el cambrer del vell Shawarma,
a mirar-nos,
envejós, mentre abraçats xerrem.

Ja mai més sonarà
el telèfon i sentiré
la teva veu,
dolça, parlant del seu dia.

Ja mai més esperaré
que la llum sigui vermella,
simple excusa,
per aturar-me i besar-te.

Ja mai més es buscaràn,
els ulls, les mans,
ja mai més es trobaràn
les ments, els llavis.

Ja mai més t'esperaré,
recolzat a la paret,
a l'Escola,
ni vindré a Gràcia.

Ja mai més em mullaré
esperant veure el teu rostre
al carreró de Sarrià,
brillant.

Ja mai més convertirem
els segons en hores
asseguts al sofà,
filant les hores.

Ja mai més el gat
m'observarà, curiós,
ja mai més hi parlaré,
per divertir-te.

Ja mai més trucaré
al sisè segona...
"Que hi és...?"
Ara baixa...

Ja mai més tornaré
enrere, quan m'hagi despedit,
per fer-te, mig avergonyit,
l'últim bes... "Fins demà, amor..."

Ja mai més serem,
com tu vas dir,
poesia quan som junts,
i s'haurà trencat la rima.

Ja mai més els meus mots
viuràn un particular romanç
amb les teves orelles,
i els meus llavis marxaràn.

Ja mai més podré olorar
les aromes del teu coll,
i ja mai més et besaré
com ho feia, tendrament.

Ja mai més les meves mans
recorreràn la teva pell,
ja mai més ens sentirem
un huracà impacient.

Ja mai més, res.

Ja mai més.



Res.




*Ahir a la nit va fer quatre mesos del sopar del Puigcercós*
*Dimecres a la nit va fer quatre mesos de la nit màgica, de la primera*
=( so sad

dimarts, de febrer 07, 2006

Faint - Linkin Park

I am
A little bit of loneliness
A little bit of disregard
Handful of complaints
But I can't help the fact
That everyone can see these scars

I am
What I want you to want
What I want you to feel
But it's like no matter what I do
I can't convince you
To just believe this is real

So I
Let go watching you
Turn your back like you always do
Face away and pretend that I'm not
But I'll be here cause
You are all that I've got


I can't feel
the way I did before
Don't turn your back on me I won't be ignored
Time won't take
this damage anymore
Don't turn your back on me
I won't be ignored


I am
A little bit insecure
A little unconfident
'Cause you don't understand
I do what I can
But sometimes I don't make sense

I am
What you never want to say
But I've never had a doubt
But it's like no matter what I do
I can't convince you
For once just to hear me out

So I
Let go Watching you
Turn your back like you always do
Face away and pretend that I'm not
But I'll be here cause you're all that I got

I can't feel
The way I did before
Don't turn your back on me
I won't be ignored
Time won't take
this damage anymore
Don't turn your back on me
I won't be ignored

Noooo!

Hear me out now
You're gonna listen to me
Like it or not
Right now
Hear me out now
You're gonna listen to me
Like it or not
Right now

I can't feel
The way I did before
Don't turn your back on me
I won't be ignored!

I can't feel
The way I did before
Don't turn your back on me
I won't be ignored
Time won't take
This damage anymore
Don't turn your back on me
I won't be ignored

I can't feel
Don't turn your back on me
I won't be ignored
Time won't take
Don't turn your back on me
I won't be ignored...


*I am what you never want to say, but I've never had a doubt, it's like no matter what I do, I can't convince you for once just to hear me out



Don't turn your back on me...
face away and pretend that I'm not but i'll be here cuz you're all that I've got...*

Amb la paraula a la boca

sembla que ha tornat a passar. La he tornada a cagar? Ho sento, però no ho crec... Penso que si per una vegada et sinceressis amb mi els dos entendriem moltes coses. Potser jo t'entendria, potser tu m'entendries i, de passada, tots dos ens entendriem més a nosaltres mateixos.

I m'has tornat a deixar amb la paraula a la boca. Ja m'hi estic acostumant. Simplement intent-ho sincerar-me, dir-te que sento, que m'entenguis, perquè la necessitat de compartir sentiments, la que tu mai em vas mostrar, ja la he tingut jo pels dos. I fujes, i t'escapes, i fas allò que sempre m'has acusat de fer. I jo ja no sé que fer. "estic atrapat en mi", com diuen els Gossos en aquell disc que em vas regalar.

I m'has tornat a deixar amb la paraula a la boca. Però ara ja no és com abans. Abans, quan jo et preguntava com estaves, quan et veia trista o amoinada per alguna cosa, tu somreies, et feies la valenta i reies, em feies un petó i deies, no res, estic cansada, i em feies un petó. I saps que no menteixo. I t'equivoques si penses que jo m'ho creia. Però respectava el teu espai personal, perquè sempre he cregut que necessitaves exactament això, espai personal, jo no volia agobiarte o el que sigui! I quantes vegades m'he mossegat la llengua, quantes vegades m'he dit, Alvaro, coi, no siguis ruc (la veu de la meva consciència parla com tu, veus?), si t'ho vol dir ja t'ho dirà, no la taladris, pobre nena, que acabarà de tu fins als...

I ara em dius que no hi ha marxa enrere... marxa enrere des d'on? Perquè fuges, perquè no em parles, perquè quan ens veiem ja no em mires a la cara? Perquè vaig equivocar-me tant? perquè vaig mirar de ferte tan feliç? Perquè tot s'ha acabat?

marxa enrere des d'on? marxa enrere des de que? Que erem tu i jo? Si mai vam entendre el que hi havia al cap de l'altre... si mai, quan et preguntava que et passava, m'ho vas voler dir, fins a quin punt vaig ser jo qui no et va entendre?

Perquè et vas amagar? perquè no em vas dir el que de veritat passava ni tan sols el dia que em vas deixar? I m'ho negaves, i m'ho tornes a negar, i fujes de mi un cop més, com en un d'aquells malsons en el que has d'arribar a un lloc i no pots perquè tens els peus enganxats a terra... I fujes, i tornes a fugir, i tothom em diu que em rendeixi, però saps que no soc així. Que necessito lluitar per el que vull per ser feliç, i així com hi ha coses que et fan ser tu, això és el que em fa ser jo.

I segueixo preguntant perquè. Mil perquès em venen al cap. I no ho sé. I tu, tu no em vols contestar. I mai em vas donar la clau del teu cor, i si soc culpable de no haverlo pogut obrir, soc culpable de molt més.

Soc culpable d'amor, el més greu dels pecats, perquè el malalt no busca ni troba cura.
Soc culpable de voler fer-te feliç.
Perdona'm.

diumenge, de febrer 05, 2006

La terraza

Recuerdo que en las noches te solía silbar
Desde la calle a la ventana
Tú te escapabas bordeando el oscuro jardín...
Quién sabe cuantas lunas contemplamos pasar
Echados en la terraza
Desde mi casa el cielo se sigue viendo casi igual

Yo era tu mala influencia
Tú fuiste mi princesa
Siempre son frágiles las horas más perfectas
Quizás me invada la nostalgia
Por un encuentro imposible
De las memorias sólo atesoramos lo sublime

Ahora todo el mundo me pregunta por ti
Y yo no quiero explicarles
No tengo ánimos de parecer amable
Quién sabe cuantas lunas contemplamos pasar
Echados en la terraza
Desde mi casa el cielo se sigue viendo casi igual

Ha pasado el tiempo
esto es lo que siento
De lo que te digo Dios es mi testigo
Que con cada noche, que cada mañana
Que todos los minutos, que todas las semanas
No dejo de pensar en lo que dijiste
No dejo de aferrarme a lo que me diste
Y no cambia lo que siento,
la distancia es como el viento,
No es vivir en el pasado quererte a mi lado
Es tan solo tratar de ser sincero conmigo mismo
de llenar este vacío que me carcome las entrañas
y no me deja vivir si no estás junto a mi.





*I don't regret, I just feel like that, I regret nothing, there's nothing to be ashamed, I swore it and I still swear it today!*

Tu

Què és l’amor sinó turment?
El que em dones a mi
quan jo no el tinc.

Què és l’amor sinó moment?
Quan em busques i et busco
i vens i vinc.

Què és l’amor sinó patir?
Quan jo et vull tant
i tu no em sents.

Què és l’amor sinó gaudir?
Quan et crido i et busco
i em sents i vens.

Què és l’amor sinó temor?
De perdre’t
quan tant t’estimo.

Què és l’amor sinó tendror?
Quan estic fosc
i em mimes i et mimo.

Què és l’amor sinó ho ets tu?
perquè jo no hi sóc
si tu no hi ets.


Extret de Relats en Català. Autor:Melcior

dijous, de febrer 02, 2006

Retrovisor - Caramelos de Cianuro

Que no es bueno llevar el pasado
de compañero en el puesto de al lado
algunos dicen que la vida es un viaje
será mejor disfrutar del paisaje...


Y a todos nos gusta mirar hacia atrás
pero yo escojo no verte más.
Me voy buscando una suerte mejor,
me voy a arrancar el retrovisor!

He visto que es muy común en la gente
tener dos veces el mismo accidente
por experiencia sé que algunas veces
estás más cerca de lo que pareces...

Y a todos nos gusta mirar hacia atrás,
pero yo escojo no verte más.
Me voy buscando una suerte mejor,
me voy a arrancar el retrovisor!

Y se apagó la luz que corta el horizonte,
frente a mi el atardecer se esconde
y no me puedo detener,
correr y correr y correr
sé que no conozco el final de la vía
ni que trae cada nuevo día
y no me pienso devolver...

No es bueno llevar el pasado
de compañero en el puesto de al lado
algunos dicen que la vida es un viaje
será mejor disfrutar del paisaje.

Y a todos nos gusta mirar hacia atrás
pero yo escojo no verte mas
me voy buscando una suerte mejor
me voy a arrancar el retrovisor...

dimecres, de febrer 01, 2006

Somni cruel

Una reunió. Sembla ser que és una reunió de JERC. Fins i tot, sembla el nostre casal. Tu hi ets.

Estic capficat, sense escoltar la reunió. M'importa poc. De sobte, deixes caure un paper a la meva falda. Mig pintat mig escrit, amb un llapis de color groc, la teva lletra. Diu que hem de parlar. Ara.

Surto del casal, que ja no és el casal. A fora, no és el carrer Villarroel. És una plaça gran, amb plantes i fanals, que baixa fins una platja i el mar. Hi ha una boira espessa, que passa en forma de remolins portats pel vent. Surts per la porta, i ens mirem silenciosament. Sense dir res, et llençes als meus braços. Em fas un petó com els dels bons temps, tendre i furiós al mateix temps, com si volguessis trencarme l'ànima en mil bocins amb els teus llavis. De fet, sempre ho has fet.

M'abraço al teu cos, estrenyent-lo fort. Et beso, sento l'olor del teu coll, jugo amb les teves orelles (compte amb el piercing!). Recorro amb les mans la teva figura, immers en l'oblit i el record.

Caminem abraçats per la plaça. Em dius encara que estic tan prim que em pots abraçar amb un sol braç. Em fas pessigolles a l'esquena amb les ungles, com aquella primera nit al costat de la Santa Paciència.

Els teus petons càlids inunden la meva ment, i em fan estar en el paradís.

Mentre passejem a la platja, descalços i encara abraçats, sona una música com de piano, estrident i gairebé ridícula.













És el despertador.

Bon dia.





No puc triar el que somio.

A la izquierda del roble

Admiro el valor de Mario Benedetti per dir les coses pel seu nom, per poder parlar d'un amor que no va bé amb enteresa, poder dir que el seu amor és "un niño muerto". L'admiro, perqué ell em va ajudar una vegada i perquè m'està ajudant ara. I per tot això, aquest petit homenatge.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero el Jardín Botánico es un parque dormido
en el que uno puede sentirse árbol o prójimo
siempre y cuando se cumpla un requisito previo.
Que la ciudad exista tranquilamente lejos.

El secreto es apoarse digamos en un tronco
y oír a través del aire que admite ruidos muertos
cómo en Millán y en Reyes galopan los tranvías.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero el JardínBotánico siempre ha tenido
una agradable propensión a los sueños
a que los insectos suban por las piernas
y la melancolía baje por los brazos
hasta que uno cierra los puños y la atrapa.

Después de todo el secreto es mirar hacia arriba
y ver cómo las nubes se disputan las copas
y ver cómo los nidos se disputan los pájaros.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
ah pero las parejas que huyen al Botánico
ya desciendan de un taxi o bajen de una nube
hablan por lo común de temas importantes
y se miran fanáticamente a los ojos
como si el amor fuera un brevísimo tunel
y ellos se contemplaran por dentro de ese amor.

Aquellos dos por ejemplos a la izquierda del roble
(también podría llamarlo almendro o auracaria
gracias a mis lagunas sobre Pan y Linneo)
hablan y por lo visto las palabras
se quedan commovidas a mirarlos
ya que a mi no me llegan ni siquiera los ecos.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero es lindísimo imaginar qué dicen
sobre todo si el muerde una ramita
y ella deja un zapato sobre el césped
sobre todo si el tiene los huesos tristes
y ella quiere sonreir pero no puede.

Para mí que el muchacho está diciendo
lo que se dice a veces en el Jardín Botánico

ayer llegó el otoño
el sol de otoño
y me sentí feliz
como hace mucho
qué linda estás
te quiero
en mi sueño
de noche
se escuchan las bocinas
el viento sobre el mar
y sin embargo aquello
también es el silencio
mirame así
te quiero
yo trabajo con ganas
hago números
fichas
discuto con cretinos
me distraigo y blasfemo
dame tu mano
ahora ya lo sabés
te quiero
pienso a veces en Dios
bueno no tantas veces
no me gusta robar
su tiempo
y además está lejos
vos estás a mi lado
ahora mismo estoy triste
estoy triste y te quiero
ya pasarán las horas
la calle como un río
los árboles que ayudan
el cielo
los amigos
y qué suerte
te quiero
hace mucho era niño
hace mucho y qué importa
el azar era simple
como entras en tus ojos
dejame entrar
te quiero
menos mal que te quiero.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero puede ocurrir que de pronto uno advierta
que en realidad se trata de algo más desolado
uno de esos amores de tántalo y azar
que Dios no admite porque tiene celos.

Fíjense que el acusa con ternura
y ella se apoya contra la corteza
fíjense que él va tildando recuerdos
y ella se consterna misteriosamente.

Para mí que el muchacho está diciendo
lo que se dice a veces en el Jardín Botánico

vos lo dijiste
nuestro amor
fue desde siempre un niño muerto
solo a ratos parecía
que iba a vivir
que iba a vencernos
pero los dos fuimos tan fuertes
que lo dejamos sin su sangre
sin su futuro
sin su cielo
un niño muerto
sólo eso
maravilloso y condenado
quizá tuviera una sonrisa
como la tuya
duce y honda
quizá tuviera un alma triste
como mi alma
poca cosa
quizá aprendiera con el tiempo
a desplegarse
a usar el mundo
pero los niños que así vienen
muertos de amor
muertos de miedo
tienen tan grande el corazón
que se destruyen sin saberlo
vos lo dijiste
nuestro amor
fue desde siempre un niño muerto
y qué verdad dura y sin sombra
qué verdad fácil y que pena
yo imaginaba que era un niño
y era tan solo un niño muerto
ahora qué queda
sólo queda
medir la fe y que recordemos
lo que pudimos haber sido
para él
que no pudo ser nuestro
qué más
acaso cuando llegue
un veintitres de abril y abismo
vos donde estés
llevale flores
que yo también iré contigo.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero el Jardín Botánico es un parque dormido
qué sólo se despierta con la lluvia.

Ahora la última nube ha resuelto quedarse
y nos está mojando como a alegres mendigos.

El secreto está en correr con precauciones
a fin de no matar ningún escarabajo
y no pisar los hongos que aprovechan
para nacer desesperadamente.

Sin prevenciones me doy vuelta y siguen
aquellos dos a la izquierda del roble
eternos y escondidos en la lluvia
diciéndose quién sabe qué silencios.

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes
pero cuando la lluvia cae sobre el Botánico
aquí se quedan sólo los fantasma.
Ustedes pueden irse.
Yo me quedo.