Amb la paraula a la boca

sembla que ha tornat a passar. La he tornada a cagar? Ho sento, però no ho crec... Penso que si per una vegada et sinceressis amb mi els dos entendriem moltes coses. Potser jo t'entendria, potser tu m'entendries i, de passada, tots dos ens entendriem més a nosaltres mateixos.

I m'has tornat a deixar amb la paraula a la boca. Ja m'hi estic acostumant. Simplement intent-ho sincerar-me, dir-te que sento, que m'entenguis, perquè la necessitat de compartir sentiments, la que tu mai em vas mostrar, ja la he tingut jo pels dos. I fujes, i t'escapes, i fas allò que sempre m'has acusat de fer. I jo ja no sé que fer. "estic atrapat en mi", com diuen els Gossos en aquell disc que em vas regalar.

I m'has tornat a deixar amb la paraula a la boca. Però ara ja no és com abans. Abans, quan jo et preguntava com estaves, quan et veia trista o amoinada per alguna cosa, tu somreies, et feies la valenta i reies, em feies un petó i deies, no res, estic cansada, i em feies un petó. I saps que no menteixo. I t'equivoques si penses que jo m'ho creia. Però respectava el teu espai personal, perquè sempre he cregut que necessitaves exactament això, espai personal, jo no volia agobiarte o el que sigui! I quantes vegades m'he mossegat la llengua, quantes vegades m'he dit, Alvaro, coi, no siguis ruc (la veu de la meva consciència parla com tu, veus?), si t'ho vol dir ja t'ho dirà, no la taladris, pobre nena, que acabarà de tu fins als...

I ara em dius que no hi ha marxa enrere... marxa enrere des d'on? Perquè fuges, perquè no em parles, perquè quan ens veiem ja no em mires a la cara? Perquè vaig equivocar-me tant? perquè vaig mirar de ferte tan feliç? Perquè tot s'ha acabat?

marxa enrere des d'on? marxa enrere des de que? Que erem tu i jo? Si mai vam entendre el que hi havia al cap de l'altre... si mai, quan et preguntava que et passava, m'ho vas voler dir, fins a quin punt vaig ser jo qui no et va entendre?

Perquè et vas amagar? perquè no em vas dir el que de veritat passava ni tan sols el dia que em vas deixar? I m'ho negaves, i m'ho tornes a negar, i fujes de mi un cop més, com en un d'aquells malsons en el que has d'arribar a un lloc i no pots perquè tens els peus enganxats a terra... I fujes, i tornes a fugir, i tothom em diu que em rendeixi, però saps que no soc així. Que necessito lluitar per el que vull per ser feliç, i així com hi ha coses que et fan ser tu, això és el que em fa ser jo.

I segueixo preguntant perquè. Mil perquès em venen al cap. I no ho sé. I tu, tu no em vols contestar. I mai em vas donar la clau del teu cor, i si soc culpable de no haverlo pogut obrir, soc culpable de molt més.

Soc culpable d'amor, el més greu dels pecats, perquè el malalt no busca ni troba cura.
Soc culpable de voler fer-te feliç.
Perdona'm.