Mirar-te

Sentir-te, pressentir-te,
tenir-te, assaborir-te,
voler, sentir,
abraçar-te, ser-hi,
ser jo, ser tu,
ser tots dos infinitament
més enllà de qualsevols,
més aprop que el mai serà,
més callat que el silenci,
massa paraules per dir,
més encís que en els teus ulls,
enlloc el trobo,
més enllà,
més enllà...

Només dos dits d'escuma

En silenci, contempla el parc, la taula que té al davant, els nens que juguen. Els pels de la nuca se li aixequen, i un calfred li recorre tot el cos. Parpelleja, i es refugia rere les seves ulleres de sol... i medita... Li resulta dificil concentrar-se, però lentament agafa el boligraf i deixa reposar la punta del mateix sobre el full en blanc durant uns breus instants... després d'un últim sospir, comença a escriure.

"Se'm fa dificil creure que cada estremiment insospitat del meu cos respon a forçes que no puc comprendre, a energies i realitats que ni tan sols sospito, se'm fa dificil acceptar que el teixit protector que forma la realitat sigui ple de forats, tan ple de forats que en realitat aquests forats no siguin forats, sino un continu normal, i que sigui tot el que jo entenc i comprenc, el forat... Tinc por de veure'm engolit per un d'aquests forats, per una d'aquestes coses normals que no puc comprendre, tinc por que coses que no puc comprendre m'allunyin de tu... puc lluitar contra l'espai, contra el temps, puc fer-te feliç si això significa enfrontar-me a coses que puc palpar, però tinc pànic que alguna d'aquestes coses indefinibles et portin lluny de mi, a llocs on jo no et pugui seguir... tinc tanta por, tanta por de perdre't, tanta por irracional, tantes ganes de tenir-te entre els braços..."

El cambrer l'interromp:
-Què hi posarem?
-Una cervesa...-una pausa- Només dos dits d'escuma, eh?

"Al cap i a la fi, la vida segueix i hi ha mil coses que no entenem. Hem de seguir demanant la cervesa amb dos dits d'escuma, perquè sino tot el mon se n'aniria avall per nosaltres, i res tindria sentit..."

Com dir-t'ho

Dibuixarem, amb els dits,
noves formes en el vent,
inventarem paraules,
que només tu i jo entendrem.

Trencarem les barreres,
acabarem amb els silencis,
no hi haurà paraules darreres,
sempre en sabrem més.

Com, com inventar
formes noves,
com dibuixar coses
que encara no existeixen?

Com dir-te que t'estimo
sense repetir-me?
Com dir-te que t'adoro,
i que et soni a nou?

Sota la pluja

Va sortir del portal i es va entregar a la pluja. Va notar una sobtada mullena als peus en trepitjar un bassal, i un vent amb regust de diumenge d'hivern li va colpejar el rostre. Intentava veure les llums de l'altre cantó del carrer, però la cortina de pluja li ho dificultava. De fet, la força de l'aigua caient feia dificil fins i tot caminar sense problemes. Però va seguir caminant. Més aviat, va començar a correr com una boja sota la pluja. I sabia que l'endemà tindria un refredat. I li era igual, i mentre corria, obria els braços i mirava enlaire i deixava que tota la cara se li mullés, i deixava enrere tots els rostres grisos i avorrits que la miraven escandalitzats des dels portals, en realitat, pensava ella, morts d'enveja perque estan encadenats al seu recer mentre jo soc lliure de correr sota la pluja, i era cert, se sentia més lliure que mai. Es va aturar, va deixar que l'aigua s'acumulés entre els seus cabells i li caiés sobre el cos en ràfagues estranyes, mentre ella donava voltes sobre la pluja, i cridava per desfogar-se. Els llums dels cotxes passaven a tocar, i les botzines sonaven llunyanes, com vingudes d'un altre mon. Només l'infinit fluir de l'aigua sonava a les seves orelles, i podia distingir gotes caient sobre el ciment, sobre els arbres, sobre els cotxes, sobre la gent, sobre la sorra. I res més que gotes caient sobre el mon, com un plor que no s'atura i del qual ningú se n'escapa. Perquè la vida té dies així. I va seguir corrent, perquè la vida té aquestes coses... i, simplement, perquè no volia tornar a casa. Perquè els velatoris són massa grisos i la pluja massa fresca. Perquè mai més tornaria a veure al pare. Per tot això i per més, va seguir corrent sota la pluja.

Ficcions de despertar

No sabries dir què és concretament el que et desperta. Potser ha estat el soroll de les ones en trencar-se a la platja. Potser un cotxe passant per la carretera de l'urbanització. El pas d'un gat, un ocell en cantar o en aixecar el vol, el crit d'un jove, el riure d'un infant... vas analitzant i descartant possibilitats, mentre contemples el color de l'interior de les teves parpelles. De sobte, tornes a sentir la mateixa remor, localitzada molt, mol a prop de la teva orella. Et gires, mandrós, sota els llençols, i obres els ulls, encara adormits. I descobreixes l'origen del teu despertar encantador. És la seva respiració, el que t'ha despertat. Dorm pacíficament, abocant pausadament el seu alè a la teva galta i la teva orella. Els ulls se li mouen sota les parpelles, i et preguntes en que deuen somiar els angels. El sarrell li cau sobre el front, i els cabells formen rius juganers sobre les seves galtes i el coixí. Els seus llavis entreoberts et fan pensar en un tacte suau i càlid, en petons a tothora i en paraules a mitja veu. De sobte, es remou en somnis, i el llençol llisca sobre la seva pell, deixant al descobert la totalitat del seu cos nu, mentre ella s'abraça a tu fortament, deixant anar un murmuri de satisfacció...
Sense poder, ni voler, evitar-ho, deixes que la teva mà l'acaroni, començant pels cabells castanys, baixant per l'orella, el coll, l'espatlla... Quan arribes al pit, notes com la pell s'estremeix sota el contacte, i quan el teu dit aventurer recorre el seu mugró, se li arqueja tota l'esquena mentre un estrany somriure li creua la cara durant un instant. Segueixes recorrent la seva pell, embadalit... el seu estomac, el seu melic, on t'hi distreus una estona... el seu mont de Venus, l'embull arrissat que precedeix el seu sexe, que s'humiteja lleugerament quan el recorres amb les puntes dels dits; els malucs, la part de dins de les cuixes, els genolls, els bessons, els turmells, els peus... un cop has arribat fins abaix, tornes cap amunt fent si fa no fa el mateix recorregut, acabant un cop més al seu coll, que beses dolçament. Ella obre els seus ulls castanys..

No sabria dir que és exactament el que la desperta.... l'olor de cafè, el vent entre les cortines, un estol de gavines, la sirena d'un vaixell... va analitzant i descartant possibilitats, mentre observa el color de la part de dins de les seves parpelles. De sobte, en sentir una besada al coll, s'adona de què l'ha despertada i obre els seus ulls castanys per mirar-lo...

Tic tac

Tic tac, tic tac,
avançen impíes
les busques del rellotge,
tic tac, tic tac,
ens porten el futur,
sense pressa, sense pausa.

Els teus ulls, les teves mans,
prou de glops de realitat,
la teva veu, el teu amor,
vull que sigui una riuada,
sense pressa, sense pausa,
estimar-nos perque si,
i no fugint de suposats perills,
reals o imaginaris.

Tic tac, tic tac,
saps que em diu, el rellotge?
Tic tac, tic tac...
vull passar la vida amb tu.

Desamors ficticis

Ja no savia com més fer-s'ho, per arribar a ella. L'havia esperada davant de la seva escola, i ella s'havia escapolit d'ell de tal manera que ell no savia si l'havia vist o no. L'havia trucada a casa, una casa que semblava misteriosament buida, almenys per a ell. Havia preguntat a amics en comú, a amics d'ella, a amics d'ell. Tots callaven, baixaven la mirada i li deien que ho deixés estar, que no la perseguís inútilment pels carrerons poc il·luminats de la seva vida, que no en treuria més que dolor.

I ell se'ls mirava, i reia per dins. Reia per no plorar. Per no plorar el fet que no hi havia elecció. Que no li anava al darrere per caprici, ni per avorriment. Ho feia perque no entenia cap altre manera de viure, no s'imaginava cap vida feliç si no era al seu costat. De fet, no s'imaginava cap mena de vida si no era al seu costat, ja que d'aquella successió de dies negres com el fons d'un pou sense fons, aquella mena d'espera que sabia que no tenia final ni raó de ser, ja que espera qui sap que al final hi ha alguna cosa, per ell no era vida.

De nit, i això no ho sabia ningú, ni els amics més intims, de nit s'arraulia entre les mantes, apagava tots els llums, posava el cap sota el coixí, i parlava amb ella, mentalment. No ho explicava a ningú, creia que el pendrien per boig, però aquelles conversacions ficticies l'ajudaven a tirar endavant, dia rere dia. En aquests monòlegs duals, ell li parlava suaument, li feia saber que l'estimava, que l'adorava, que ella era la dona de la seva vida, una vida que volia viure al seu costat. Tot sovint, li preguntava perque havia marxat, li retreia mil i una coses que no entenia, intentava tornar enrere, cap a la nit fatidica en que les seves vides s'havien separat. Plorava, mossegava el coixí i xisclava, de pànic, de veure que els seus somnis fugien i queien per llocs on no els podia seguir sense caure en un son etern que el fes somiar en una vida que li agradés. Ella, mentre ell enumerava les seves confessions, l'escoltava en silenci, en un silenci indiferent que atravessava les entranyes. Ell plorava fins que se li assecaven els ulls, que ja no li sortien més llàgrimes del cos. Però els atacs de pànic no baixaven la guàrdia. Encenia el llum i, convençut que ella no era allà, dormint amb ell, era capaç de dormir; només així.

Aquella tarda va sortir de casa molt decidit. Podia arribar fins casa d'ella amb els ulls tancats, pràcticament. Un cop allà, es va asseure a la terrassa del bar de davant. Va fer durar una cervesa tot el que va poder. Finalment, i just quan ell havia previst, ella va arribar. Va passar per davant del bar, caminant sabent-se observada, movent-se amb un estil i una dolçesa que el feien estremir. Va mirar-lo per sota el serrell, va amagar un mig somriure, va fer un hola emmudit, i va passar de llarg. Va entrar a casa, i, pocs minuts després, va tornar a sortir. Es va apropar lentament al bar i va seure a la seva taula. El va interrogar amb la mirada, esperant que ell parlés. Ell va tartamudejar, i, reunint valor, va dir-li tot el que li deia mil i una vegades en somnis i deliris nocturns. Ella va somriure, va baixar la mirada, i va tornar a mirar-lo. Va fer que si amb el cap, i li va agafar la mà per damunt de la taula. Ell, estremit al contacte, va retirar la mà.

Es va aixecar precipitadament i va fugir del bar, deixant-la sola i confosa, mirant una cadira buida. Va correr fins a casa, va pujar, va entrar a l''habitació, va apagar el llum, es va ficar al llit i es va tapar amb el coixí.

-Ja no sé com fer-m'ho, per arribar a ella... L'he esperada davant de l'escola...

Ficcions de dol

Va tancar la porta suaument i va baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'angel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.

Va dirigir els seus passos pels màgics carrers que tants cops havien trepitjat junts, els dos, sentint-se diferents, apartats, en un núvol apart. Perquè sentia que s'acabava?
Va parar a comprar tabac al bar del Pi. Va creuar unes paraules amb el cambrer. Van xerrar de música, de vells temps... va dir que se n'havia d'anar, tenia una cita.

Va arribar al portal, i, amb els dits tremolosos, va picar al timbre. La seva veu va ressonar a l'altaveu, dient-li que passés. Va pujar les escales, fosques i estretes, amb les parets plenes d'humitat. Una rata s'escolava per la barana. Si, era decrèpit, però li duia tants bons records, aquell cau. Havia sigut on havien començat a trobar-se, d'amagat, entregant-se a aquell amor impossible, torturat per mals auspicis de familiars i amics. Deien que els destruiria, que no podia ser. El pare d'ella l'acribillava amb la mirada cada cop que l'havia vist rondant pel carrer, esperant una excusa qualsevol per veure-la ni que fos cinc minuts. El cercle de gent que els coneixia els intentava convençer de mil maneres que allò no podia ser bo, que no duria enlloc, que venien de dos mons diferents, que no podien ser feliços d'aquella manera, que no estava bé.

Però ells, impulsats per l'amor, per la tendresa, per la bogeria dels seus anys, per el desig de descobrir-ho tot en el cos de l'altre, i sota la protecció de la matrona propietaria de l'edifici, havien aconseguit trobar-se en aquella minima expressió de pis, estimar-se en silenci i desaparèixer en la nit, esperant que els temps canviessin i que puguessin construir-se la vida junts. I mentre veien passar segons, minuts i anys, seguien menjant-se les boques i ajuntant les ànimes en aquell matalàs, entre mobles corcats i llibres vells, llibres que havien llegit amb avidesa sota les mantes, mentre nevaba a fora i ells se sentien morir d'amor.

Els últims graons de l'escala li van recordar aquella vegada que ella no havia pogut acudir a la cita, i ell havia passat una llarga nit estirat al replà, esperant-la en va. Dies després va saber que el seu pare l'havia retinguda a casa. Sospitava el que estava passant, com tots, de fet. Però tots callaven, i es rendien davant de la impossibilitat de fer-los entrar en raó. Ni tan sols aquella nit freda havia servit per danyar en el més mínim la fe que tenien l'un en l'altre, en aquell amor, en aquella vida secreta, en aquella vida trencada, en el desig impossible de fugir lluny, d'estimar-se en veu ben alta i besar-se pel carrer...

Finalment va arribar davant de la porta. Abans que ell pogués trucar, ella va obrir. La mirada li brillava, el cos se li va estremir, en un gest gairebé felí, mentre l'estirava de la màniga per fer-lo entrar. No hi va haver paraules, tan sols aquella càlida proximitat que els feia estremir.

En pocs segons, ja eren nus, pell contra pell, dient-se mots insignificants a l'orella, només per fer durar l'instant infinit abans de fer l'amor. Es van estirar al matalàs. Es van explorar els cossos, com si fos el primer cop que es trobaven. Els dits mandrosos relliscaven per la pell, buscant la màgia dels calfreds i de les respiracions agitades. Es buscaven, es trobaven, arribaven a llocs impensables per aquells que no son amants amb pressa i poques motivacions a la vida que no sigui l'altre. Els veins els hi eren igual. Es mossegaven sencers, com si fos l'últim cop que s'havien de veure, es deien mil mots importants a l'orella: T'estimo, t'adoro, no fugis mai, et necessito, un dia fugirem junts, et regalaré la lluna, estic cansat de veure-la reflexada en els teus ulls sense poder tocar-la mai, em tornes boja, em tornes boig, toca'm aquí, no paris ara... Es tornaven a buscar, i es trobaven novament...

Quan la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol ja entrava obliquament per la finestra, descansaven l'un al costat de l'altre, mirant el sostre i escoltant-se respirar. Ara, els minuts relliscaven dolçament sobre els seus silenciosos pensaments, i la vida els veia passar com dos fantasmes sense esma, com dos ombres mal dibuixades, ilusions òptiques de llums mal posades, que desapareixien al parpallejar. Vivien de somnis, si, però somnis de tard en tard, somnis que s'esvanien entre les mans quan se separaven. Incapaç de parlar, ell la va mirar. Només la va mirar. I ella ho va entendre sense cap mena de dubte: no es tornarien a veure mai més. De fet, sempre que el mirava, i la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol entrava obliquament per la finestra mullant-los amb la llum taronja de capvespres maleits, tenia la sensació que no el tornaria a veure mai més. Sempre que aribava al pis i mirava per la finestra, distreta, esperant veure'l aparèixer, i el cos se li estremia només de pensar en les seves carícies, l'atacava l'inquietud, i tremolava pensant que la darrera trobada havia sigut l'última, que avui no apareixeria, que se l'havien endut, que havia fugit, que havia agafat un tren directe, lluny d'aquella vida impossible, d'aquell amor tirà...

Amb els anys havia après a acceptar aquells atacs de bogeria, sabent que ell sempre picava a la porta, que ell sempre tornava, que el sol sempre tornava a mullar-los en la llum del comiat, que se sentiria buida fins que ell no tornés a picar a la porta del pis que els veia consumir-se lentament en el foc de desitjos impossibles. Però aquest cop era diferent. Aquell cop veia una certesa freda i implacable en els seus ulls, aquells ulls que sempre es tancaven fortament en arribar a l'orgasme, aquells ulls que l'havien mirada per primera vegada entre tanta gent i li havien fet rodar el cap, aquells ulls que li havien promès tot i només li havien pogut donar una trista fotocòpia de l'amor, un desig bohemi i condemnat. Veia una seguretat en el missatge que era impossible malinterpretar. Veia un adéu per sempre.

Ell es va aixecar i es va vestir. Va caminar cap a la porta. De sobte, es va aturar, es va girar i va caminar cap a ella. Es va dur la mà a la butxaca i en va treure un full de paper. Li va donar, va apropar-se a la finestra, i, enganxant el front al vidre, va veure l'últim raig de sol que s'escolava entre els edificis. Ella ho va entendre. Va aixecar-se, va vestir-se i, sense ni una mirada, va anar cap al rebedor. Allà va llegir el full de paper. El pacient, reincident en el consum d'opiacis i fustrat de molts processos de desintoxicació, sembla haver contret una síndrome d'immunodeficiència adquirida, probablement a causa de la manca d'higiene de les xeringues que utilitza per injectar-se heroïna. Bonic regal de comiat.

Va tancar la porta suaument i a baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'Àngel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.


-T'ha agradat?
-Si, suposo que si, però...
-Però...?
-No crec que acabi així, l'història... - i sense dir res mes, se'm posa al damunt i em comença a fer petons. La tarda s'esllangueix cap al vespre, i el sol entra obliquament per la finestra, fent brillar una llàgrima solitària que m'acaba de saltar de l'ull, i que ella no veu, massa enfeinada en fer-me l'amor dolçament.