Ficcions de dol

Va tancar la porta suaument i va baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'angel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.

Va dirigir els seus passos pels màgics carrers que tants cops havien trepitjat junts, els dos, sentint-se diferents, apartats, en un núvol apart. Perquè sentia que s'acabava?
Va parar a comprar tabac al bar del Pi. Va creuar unes paraules amb el cambrer. Van xerrar de música, de vells temps... va dir que se n'havia d'anar, tenia una cita.

Va arribar al portal, i, amb els dits tremolosos, va picar al timbre. La seva veu va ressonar a l'altaveu, dient-li que passés. Va pujar les escales, fosques i estretes, amb les parets plenes d'humitat. Una rata s'escolava per la barana. Si, era decrèpit, però li duia tants bons records, aquell cau. Havia sigut on havien començat a trobar-se, d'amagat, entregant-se a aquell amor impossible, torturat per mals auspicis de familiars i amics. Deien que els destruiria, que no podia ser. El pare d'ella l'acribillava amb la mirada cada cop que l'havia vist rondant pel carrer, esperant una excusa qualsevol per veure-la ni que fos cinc minuts. El cercle de gent que els coneixia els intentava convençer de mil maneres que allò no podia ser bo, que no duria enlloc, que venien de dos mons diferents, que no podien ser feliços d'aquella manera, que no estava bé.

Però ells, impulsats per l'amor, per la tendresa, per la bogeria dels seus anys, per el desig de descobrir-ho tot en el cos de l'altre, i sota la protecció de la matrona propietaria de l'edifici, havien aconseguit trobar-se en aquella minima expressió de pis, estimar-se en silenci i desaparèixer en la nit, esperant que els temps canviessin i que puguessin construir-se la vida junts. I mentre veien passar segons, minuts i anys, seguien menjant-se les boques i ajuntant les ànimes en aquell matalàs, entre mobles corcats i llibres vells, llibres que havien llegit amb avidesa sota les mantes, mentre nevaba a fora i ells se sentien morir d'amor.

Els últims graons de l'escala li van recordar aquella vegada que ella no havia pogut acudir a la cita, i ell havia passat una llarga nit estirat al replà, esperant-la en va. Dies després va saber que el seu pare l'havia retinguda a casa. Sospitava el que estava passant, com tots, de fet. Però tots callaven, i es rendien davant de la impossibilitat de fer-los entrar en raó. Ni tan sols aquella nit freda havia servit per danyar en el més mínim la fe que tenien l'un en l'altre, en aquell amor, en aquella vida secreta, en aquella vida trencada, en el desig impossible de fugir lluny, d'estimar-se en veu ben alta i besar-se pel carrer...

Finalment va arribar davant de la porta. Abans que ell pogués trucar, ella va obrir. La mirada li brillava, el cos se li va estremir, en un gest gairebé felí, mentre l'estirava de la màniga per fer-lo entrar. No hi va haver paraules, tan sols aquella càlida proximitat que els feia estremir.

En pocs segons, ja eren nus, pell contra pell, dient-se mots insignificants a l'orella, només per fer durar l'instant infinit abans de fer l'amor. Es van estirar al matalàs. Es van explorar els cossos, com si fos el primer cop que es trobaven. Els dits mandrosos relliscaven per la pell, buscant la màgia dels calfreds i de les respiracions agitades. Es buscaven, es trobaven, arribaven a llocs impensables per aquells que no son amants amb pressa i poques motivacions a la vida que no sigui l'altre. Els veins els hi eren igual. Es mossegaven sencers, com si fos l'últim cop que s'havien de veure, es deien mil mots importants a l'orella: T'estimo, t'adoro, no fugis mai, et necessito, un dia fugirem junts, et regalaré la lluna, estic cansat de veure-la reflexada en els teus ulls sense poder tocar-la mai, em tornes boja, em tornes boig, toca'm aquí, no paris ara... Es tornaven a buscar, i es trobaven novament...

Quan la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol ja entrava obliquament per la finestra, descansaven l'un al costat de l'altre, mirant el sostre i escoltant-se respirar. Ara, els minuts relliscaven dolçament sobre els seus silenciosos pensaments, i la vida els veia passar com dos fantasmes sense esma, com dos ombres mal dibuixades, ilusions òptiques de llums mal posades, que desapareixien al parpallejar. Vivien de somnis, si, però somnis de tard en tard, somnis que s'esvanien entre les mans quan se separaven. Incapaç de parlar, ell la va mirar. Només la va mirar. I ella ho va entendre sense cap mena de dubte: no es tornarien a veure mai més. De fet, sempre que el mirava, i la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol entrava obliquament per la finestra mullant-los amb la llum taronja de capvespres maleits, tenia la sensació que no el tornaria a veure mai més. Sempre que aribava al pis i mirava per la finestra, distreta, esperant veure'l aparèixer, i el cos se li estremia només de pensar en les seves carícies, l'atacava l'inquietud, i tremolava pensant que la darrera trobada havia sigut l'última, que avui no apareixeria, que se l'havien endut, que havia fugit, que havia agafat un tren directe, lluny d'aquella vida impossible, d'aquell amor tirà...

Amb els anys havia après a acceptar aquells atacs de bogeria, sabent que ell sempre picava a la porta, que ell sempre tornava, que el sol sempre tornava a mullar-los en la llum del comiat, que se sentiria buida fins que ell no tornés a picar a la porta del pis que els veia consumir-se lentament en el foc de desitjos impossibles. Però aquest cop era diferent. Aquell cop veia una certesa freda i implacable en els seus ulls, aquells ulls que sempre es tancaven fortament en arribar a l'orgasme, aquells ulls que l'havien mirada per primera vegada entre tanta gent i li havien fet rodar el cap, aquells ulls que li havien promès tot i només li havien pogut donar una trista fotocòpia de l'amor, un desig bohemi i condemnat. Veia una seguretat en el missatge que era impossible malinterpretar. Veia un adéu per sempre.

Ell es va aixecar i es va vestir. Va caminar cap a la porta. De sobte, es va aturar, es va girar i va caminar cap a ella. Es va dur la mà a la butxaca i en va treure un full de paper. Li va donar, va apropar-se a la finestra, i, enganxant el front al vidre, va veure l'últim raig de sol que s'escolava entre els edificis. Ella ho va entendre. Va aixecar-se, va vestir-se i, sense ni una mirada, va anar cap al rebedor. Allà va llegir el full de paper. El pacient, reincident en el consum d'opiacis i fustrat de molts processos de desintoxicació, sembla haver contret una síndrome d'immunodeficiència adquirida, probablement a causa de la manca d'higiene de les xeringues que utilitza per injectar-se heroïna. Bonic regal de comiat.

Va tancar la porta suaument i a baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'Àngel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.


-T'ha agradat?
-Si, suposo que si, però...
-Però...?
-No crec que acabi així, l'història... - i sense dir res mes, se'm posa al damunt i em comença a fer petons. La tarda s'esllangueix cap al vespre, i el sol entra obliquament per la finestra, fent brillar una llàgrima solitària que m'acaba de saltar de l'ull, i que ella no veu, massa enfeinada en fer-me l'amor dolçament.