Sota la pluja

Va sortir del portal i es va entregar a la pluja. Va notar una sobtada mullena als peus en trepitjar un bassal, i un vent amb regust de diumenge d'hivern li va colpejar el rostre. Intentava veure les llums de l'altre cantó del carrer, però la cortina de pluja li ho dificultava. De fet, la força de l'aigua caient feia dificil fins i tot caminar sense problemes. Però va seguir caminant. Més aviat, va començar a correr com una boja sota la pluja. I sabia que l'endemà tindria un refredat. I li era igual, i mentre corria, obria els braços i mirava enlaire i deixava que tota la cara se li mullés, i deixava enrere tots els rostres grisos i avorrits que la miraven escandalitzats des dels portals, en realitat, pensava ella, morts d'enveja perque estan encadenats al seu recer mentre jo soc lliure de correr sota la pluja, i era cert, se sentia més lliure que mai. Es va aturar, va deixar que l'aigua s'acumulés entre els seus cabells i li caiés sobre el cos en ràfagues estranyes, mentre ella donava voltes sobre la pluja, i cridava per desfogar-se. Els llums dels cotxes passaven a tocar, i les botzines sonaven llunyanes, com vingudes d'un altre mon. Només l'infinit fluir de l'aigua sonava a les seves orelles, i podia distingir gotes caient sobre el ciment, sobre els arbres, sobre els cotxes, sobre la gent, sobre la sorra. I res més que gotes caient sobre el mon, com un plor que no s'atura i del qual ningú se n'escapa. Perquè la vida té dies així. I va seguir corrent, perquè la vida té aquestes coses... i, simplement, perquè no volia tornar a casa. Perquè els velatoris són massa grisos i la pluja massa fresca. Perquè mai més tornaria a veure al pare. Per tot això i per més, va seguir corrent sota la pluja.