Desamors ficticis

Ja no savia com més fer-s'ho, per arribar a ella. L'havia esperada davant de la seva escola, i ella s'havia escapolit d'ell de tal manera que ell no savia si l'havia vist o no. L'havia trucada a casa, una casa que semblava misteriosament buida, almenys per a ell. Havia preguntat a amics en comú, a amics d'ella, a amics d'ell. Tots callaven, baixaven la mirada i li deien que ho deixés estar, que no la perseguís inútilment pels carrerons poc il·luminats de la seva vida, que no en treuria més que dolor.

I ell se'ls mirava, i reia per dins. Reia per no plorar. Per no plorar el fet que no hi havia elecció. Que no li anava al darrere per caprici, ni per avorriment. Ho feia perque no entenia cap altre manera de viure, no s'imaginava cap vida feliç si no era al seu costat. De fet, no s'imaginava cap mena de vida si no era al seu costat, ja que d'aquella successió de dies negres com el fons d'un pou sense fons, aquella mena d'espera que sabia que no tenia final ni raó de ser, ja que espera qui sap que al final hi ha alguna cosa, per ell no era vida.

De nit, i això no ho sabia ningú, ni els amics més intims, de nit s'arraulia entre les mantes, apagava tots els llums, posava el cap sota el coixí, i parlava amb ella, mentalment. No ho explicava a ningú, creia que el pendrien per boig, però aquelles conversacions ficticies l'ajudaven a tirar endavant, dia rere dia. En aquests monòlegs duals, ell li parlava suaument, li feia saber que l'estimava, que l'adorava, que ella era la dona de la seva vida, una vida que volia viure al seu costat. Tot sovint, li preguntava perque havia marxat, li retreia mil i una coses que no entenia, intentava tornar enrere, cap a la nit fatidica en que les seves vides s'havien separat. Plorava, mossegava el coixí i xisclava, de pànic, de veure que els seus somnis fugien i queien per llocs on no els podia seguir sense caure en un son etern que el fes somiar en una vida que li agradés. Ella, mentre ell enumerava les seves confessions, l'escoltava en silenci, en un silenci indiferent que atravessava les entranyes. Ell plorava fins que se li assecaven els ulls, que ja no li sortien més llàgrimes del cos. Però els atacs de pànic no baixaven la guàrdia. Encenia el llum i, convençut que ella no era allà, dormint amb ell, era capaç de dormir; només així.

Aquella tarda va sortir de casa molt decidit. Podia arribar fins casa d'ella amb els ulls tancats, pràcticament. Un cop allà, es va asseure a la terrassa del bar de davant. Va fer durar una cervesa tot el que va poder. Finalment, i just quan ell havia previst, ella va arribar. Va passar per davant del bar, caminant sabent-se observada, movent-se amb un estil i una dolçesa que el feien estremir. Va mirar-lo per sota el serrell, va amagar un mig somriure, va fer un hola emmudit, i va passar de llarg. Va entrar a casa, i, pocs minuts després, va tornar a sortir. Es va apropar lentament al bar i va seure a la seva taula. El va interrogar amb la mirada, esperant que ell parlés. Ell va tartamudejar, i, reunint valor, va dir-li tot el que li deia mil i una vegades en somnis i deliris nocturns. Ella va somriure, va baixar la mirada, i va tornar a mirar-lo. Va fer que si amb el cap, i li va agafar la mà per damunt de la taula. Ell, estremit al contacte, va retirar la mà.

Es va aixecar precipitadament i va fugir del bar, deixant-la sola i confosa, mirant una cadira buida. Va correr fins a casa, va pujar, va entrar a l''habitació, va apagar el llum, es va ficar al llit i es va tapar amb el coixí.

-Ja no sé com fer-m'ho, per arribar a ella... L'he esperada davant de l'escola...