Només dos dits d'escuma

En silenci, contempla el parc, la taula que té al davant, els nens que juguen. Els pels de la nuca se li aixequen, i un calfred li recorre tot el cos. Parpelleja, i es refugia rere les seves ulleres de sol... i medita... Li resulta dificil concentrar-se, però lentament agafa el boligraf i deixa reposar la punta del mateix sobre el full en blanc durant uns breus instants... després d'un últim sospir, comença a escriure.

"Se'm fa dificil creure que cada estremiment insospitat del meu cos respon a forçes que no puc comprendre, a energies i realitats que ni tan sols sospito, se'm fa dificil acceptar que el teixit protector que forma la realitat sigui ple de forats, tan ple de forats que en realitat aquests forats no siguin forats, sino un continu normal, i que sigui tot el que jo entenc i comprenc, el forat... Tinc por de veure'm engolit per un d'aquests forats, per una d'aquestes coses normals que no puc comprendre, tinc por que coses que no puc comprendre m'allunyin de tu... puc lluitar contra l'espai, contra el temps, puc fer-te feliç si això significa enfrontar-me a coses que puc palpar, però tinc pànic que alguna d'aquestes coses indefinibles et portin lluny de mi, a llocs on jo no et pugui seguir... tinc tanta por, tanta por de perdre't, tanta por irracional, tantes ganes de tenir-te entre els braços..."

El cambrer l'interromp:
-Què hi posarem?
-Una cervesa...-una pausa- Només dos dits d'escuma, eh?

"Al cap i a la fi, la vida segueix i hi ha mil coses que no entenem. Hem de seguir demanant la cervesa amb dos dits d'escuma, perquè sino tot el mon se n'aniria avall per nosaltres, i res tindria sentit..."