Era una nit de St. Joan. Vaig arribar a la festa del carrer amb una mica de recel. Encara coneixia poca gent allí i, no ho sé, suposo que sense estar-ho em sentia com fora de lloc. Vaig ajudar a muntar la parada on veníem una mica d’això, una mica d’allò, i una mica d’aquelles altres coses que només trobes en aquestes circumstàncies. Així doncs, vaig treure la vena de botiguer i em vaig posar a vendre tot allò que es podia vendre. Anaven passant les hores de la nit i jo estava la mar de distret. Vendes i més vendes i més d’una conversació interessant, molta beguda i molta rialla.
Devien ser vora les dotze quan va arribar ella a la paradeta. Es va plantar allà al davant, i cap pressentiment m’hagués pogut avisar que ella era la dona de la meva vida. De fet, ni cap pressentiment ni cap pensament remot durant l’any següent, per estrany que sembli. Va mirar cap a on érem asseguts els venedors, i jo, impulsat per un no-se-qué, em vaig aixecar amb el meu millor somriure. Li vaig preguntar què volia i ella m’ho va dir. Li ho vaig donar, vaig consultar el preu a la llista i li vaig dir. Vaig pensar que oferir-li un descompte hagués semblat senyal de coses que, de fet, en aquell moment no eren. Ens vam acomiadar. I així, amb total senzillesa i sense simfonies espectaculars ni tremolors de cames va ser com la vaig conèixer. Quedaria molt bonic dir que durant la resta de la nit vaig estar pensant en ella i que no me la vaig treure del cap des d’aquell dia, però no seria veritat. De fet, hores després ni la recordava.
No vaig saber de la seva existència fins un any després, exactament. Al mateix lloc, a la mateixa paradeta, i la mateixa nit. Però aquell cop estava del meu cantó de la paradeta. Es van fer les presentacions, jo, ignorant absolut de que l’any anterior ens havíem vist. La nit va començar a passar, i jo seguia sense saber que en un futur no massa llunyà ella seria la dona de la meva vida. Més que res, no podia desenganxar els ulls de la seva amiga. Al cap d’unes hores, apart dels ulls, eren els llavis i les mans el que tenia enganxat a la seva amiga. Va ser una nit fora de sèrie, extravagant i plena de sorpreses. Ella i jo vam començar el que suposo que es pot definir com una amistat de circumstàncies. El mateix grup de gent, els mateixos interessos, gairebé la mateixa edat, i... per què no dir-ho, una amiga en comú...!
L’estiu va passar. Ella voltava per Europa i jo voltava per altres llocs que no venen al cas. Un cop acabat l’estiu ens vam tornar a trobar. Insospitadament, davant d’una altra paradeta. Ella va arribar, amb un jersei negre i aire de cansada. Era un dels dies mes mogudets de la meva vida. Havia estat a punt de rebre una pallissa un parell de cops en poques hores i no havia esmorzat. Aquell dia, ho sé, es va començar a gestar alguna cosa. Quatre bromes carinyoses van fer-me pensar massa.
Unes setmanes després, Festes de la Mercé. Concert. Ella i jo, perduts enmig d’una multitud, agafats de la mà. Jo, resistint-me a les ganes abrasadores que tenia d’abraçar-la, per por a equivocar-me, a fer-me mal un cop més. I encara, ho podeu creure, encara en aquell moment no era conscient en absolut que ella era la dona de la meva vida.
La setmana següent, les coses es van precipitar com un allau. Jo, de mal humor per un fracàs amorós més. Ella, decebuda per una relació que semblava una espelma a punt d’apagar-se. Indirectes, abraçades pel carrer. Al bar, ho ecordo un cop més, m’hi apropo i la abraço, la beso, em besa, ens besem... passa el temps i jo me n’he d’anar. M’acompanya fins el metro. El petó de comiat, llarg, intens, revelador, interessant, potent... moltes coses, però cap que em digués que ella era la dona de la meva vida.
L’altre dia anàvem pel carrer, abraçats, i em va dir a cau d’orella que s’havia enrecerdat del primer dia que ens vam veure, allà, a la paradeta, i tot allò va ser important per mi, perquè en aquell moment em vaig adonar del que ara és el motiu pel qual segueixo viu: ets la dona de la meva vida!
