dijous, de desembre 29, 2005

Bogeria

Cada cop més fort
el batec del meu cor
i cada cop més aprop
el del teu propi cos...

Cada cop més intens
l'anhel impacient
cada cop més immers
en un deliri conscient.

Més fort, més aprop,
els teus llavis contra els meus,
la teva pell em subjuga,
càlida i tirana.

I separar-me del teu cos
fóra ara trair al meu cor
i allunyar-me de tu,
un pecat sense perdó.

Com més a prop
més lluny del món,
com més lluny,
més mor el món.

I en estreta aferrada,
més dur el comiat,
i en càlida besada et dic,
fins aviat.

A Villarroel: Catalans, ni un pas enrere

Allà al carrer del Born
la boira dels canons
encegà als defensors,
i cent homes de valor
es casaren amb la mort.

Allà, vora el Fossar,
una última carrega heròica,
entrega futil,
sempre és més bell el gest
quan se sap inútil.

Els carrers tacats de sang,
de braus guerrers catalans,
que, com altres feren després,
cridaren "Ni un pas enrere!"
i un a un caieren.

Ploreu, catalans, la perdua
del brau General que comandava,
aquesta darrera intentada
de lliberar la comtal ciutat.

Ploreu-la, si, però no oblideu,
dels seus llavis els ultims mots,
"Quen no cessi la càrrega,
Catalans, ni un pas enrere!!!"

dimarts, de desembre 27, 2005

All for good?

Una mena de cançó rara que se'm va acudir en una nit bastant desastrosa...


I’ve suffered the shit of your marriage
I won’t stand the shit of your divorce
I’m not able of stand it anymore
I won’t stand the shit of your divorce

We’ve been yelling all night long
D’you reckon all this makes us better? I don’t know.
We spend our whole life shouting aloud
D’you think this is for good? I don’t think so…

I suffered the shit of your marriage
I won’t stand the shit of your divorce!
I just can’t understand
Why silence just makes it worse…
Maybe it’s better this way
Screaming how I feel.

I’ve been looking for so long
For childhood good records
I’ve been waiting hopefully
For start living peacefully

We’ve been yelling all night long
D’you reckon all this makes us better? I don’t know.
We spend our whole life shouting aloud
D’you think this is for good? I don’t think so…

I suffered the shit of your marriage
I won’t stand the shit of your divorce
Tired of feelings I don’t want
Tired of thoughts I don’t know
And I just can’t understand
Why silence makes it worse
Maybe I’m wrong
Maybe all’s for good…

D’you reckon we’re not feeling worse?
I won’t stand the shit, no, the shit of your divorce!
And now silence makes it worse
Perhaps will keep shouting, banging at the doors
Perhaps it’s better like this
Is it for good, all this?

La mort d'Artús

El sol queia
al nord, molt al nord
prop d'Avalon
i la boira cobria
l'últim sospir d'Artús.

I Perceval corría,
Excalibur a les seves mans,
cercant un llac d'aigues tranquiles
per complir-hi del rei l'última voluntat.

Artús moría,
i mirava enrere,
dies d'honor
dies de gloria
i la boira cobría
les despulles del seu fill.

I Perceval corría
Excalibur a les seves mans,
un llac per fi trobà,
i els seus pasos el dugueren al nord.

Artús mirava,
als ulls del seu fidel ultim cavaller,
pregant-li, ordenant-li,
la última voluntat:
Ha de tornar! L'espasa al llac,
i la pols a la pols.

I Perceval corría
Excalibur a les seves mans,
al llac tornà
i Excalibur per fi descansà.

Artús s'allunyava,
entre veus celestials,
Artús es perdía
entre les boires d'Avalon.

I Perceval plorava,
O fortuna...
I Perceval plorava,
mentre l'amic marxava.

Artús somreia,
a bord del veler,
Artús vivia,
ja sense dolor.

Els llargs silencis

Acabes adonant-te
que allò que certament importa
no és el que dius
ni com ho dius
ni on
ni perquè,
de fet, ni tan sols importa...

Acabes veient,
acabes sentint,
que allò que transmets
és el que no dius.

Mirant com vas
per la vida,
apartant-te un ble
de cabell de la cara...

I callo
i penso que
potser és cert,
potser si callo
ho entendré.

Llargues nits
vora la llar de foc
sense dir res,
mirant-te,
dient-ho tot.

Potser no és
questió de classe,
potser és simplement
que no sé dir res...

Potser no deixa
de ser una fase
però només això
sé del cert:

Mai els llargs silencis
havien parlat tant.

He aprendido - J.L.Borges

Después de un tiempo
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma.
Y uno aprende
que el amor no significa acostarse
y una compañia no significa seguridad.
Y uno empieza a aprender,
que los besos no son contratos,
que los regalos no son promesas.
Y uno aprende a aceptar sus derrotas
con la cabeza en alto y los ojos abiertos.
Y uno aprende a construir,
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno del mañana
es demasiado inseguro...
y los futuros tienen
una forma de caerse a la mitad.
Y despues de un tiempo
uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Asi que uno planta su propio jardin
Y decora su propia alma
en lugar de esperar
a que alguien le traiga flores
Y uno aprende
que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende.
Y con cada adios,
uno aprende.

dissabte, de desembre 17, 2005

Ara, aqui.

Avui, ara, aquí,
acabo de penjar el telèfon
i et veig a la pantalla
de l’ordinador.
I t’estimo
i emmudeixo
i no sé que dir
com si fos el primer cop
que et parlo.
I t’adoro,
i tremolo
i callo.
I t’espero
i vens
i et beso.
I somric
i el sol em diu hola.
Tot és així
des que vas venir.
Tot és així,
i que no canviï,
tot és així,
no canviïs,
és així, i m’agrada,
és així,
t’estimo.

dimarts, de desembre 13, 2005

Creuant el mar dels desesperats.

Creuant
el mar dels desesperats
sovint és fa dificil descansar.

Creuant
el desert dels infortunis
n'hi ha molts que hi cauen en va.

Potser és cruel, i pessimista.
Potser soc un cínic, un nihilista,
o ho era fins ara.

Però sol passar que,
de vegades,
trobar un oasis hi ajuda.

Tot i que els taurons em segueixin assetjant, tot i que els problemes em segueixin trucant, tu m'ajudes a desconectar, i a viure un món que, sino del tot real, s'assembla molt al món on jo vull viure. Et necessito, t'estimo, i ja sé que ho saps, però t'ho repetiré sempre que pugui, sempre que en tingui una ocasió, sempre que tingui veu, sempre que tingui sang a les venes i aire als pulmons.

T'estimo.

La màquina de la Veritat (Et quod veritas est?)

Rififí, aquella nit, prescindia del mètode al que ell mateix havia donat nom. Aquella nit havia fet quelcom més simple, diguem-ne, despenjar-se per una finestra oberta i forçar la porta del laboratori. Sabia de bona font que hi tenien una caixa forta i pensava fer-la ben seva aquella nit.

Tan bon punt va ser dins i llest per posar-se a treballar en la caixa, va sentir com la porta principal de l'edifici s'obria. Maleint a Déu i sa mare, va treure el cap pel passadís per esbrinar qui era el pringat que treballava a aquelles hores. Va veure acostar-se una figura esprimatxada, que mirava a dreta i esquerra mentre caminava i apretava un maletí contra el pit en postura defensiva. A en Rififí se li va acudir que podia ser un company de gremi, però s’ho va pensar dos cops abans de dir res i va decidir amagar-se a un armari fins que l’home hagués marxat. Pel seu horror, va sentir des de l’armari com l’intrús a la intrusió entrava al despatx on es trobava, i n’encenia els llums. Sort que era bo forçant portes! Va guipar pel forat del pany de l’armari i veié al famosíssim Doctor Kartweffen traginant pel seu despatx. Va obrir la caixa forta que hi havia rere l’escriptori (en Rififí es va fregar les mans) i en va treure un artilugi de la mida d’una maquina d’escriure. Tenia tota mena de cables i bombetes i rel•lés que sortien de la seva superfícies. El Doctor la va deixar sobre la taula i es va quedar tot pensatiu, mirant a la paret, on un quadre resava la inscripció ‘Et quod Veritas est?’. Al cap d’uns segons, va manipular la màquina i aquesta va emetre una sèrie de sorollets mecànics que indicaven que funcionava. El Doctor es va plantar davant la màquina, alçà els braços teatralment i declamà:

- Et quod veritas est? – no va passar res, però el Doctor activà un interruptor de la màquina, i aquesta va començar a parlar.

- Doctor Kartweffen, estudis cosmològics. – Digué la màquina maquinalment, valgui la redundància.- Et quod veritas est? – repetí el Doctor. – Què és la Veritat? I aleshores si que parlà, la maleïda màquina. En Rififí s’estremia davant aquelles paraules, que amagaven tantes respostes a tantes i tantes preguntes. Mai havia sentit paraules com aquelles, i l’omplia d’una suor freda sentir-les de... boca? d’una màquina.

El Doctor, mentre sentia tot allò que no hauria esperat mai sentir d’una màquina inventada per ell, va sentir com un dolor li creixia al braç esquerra. Al cap d’uns minuts, el dolor era absolutament insuportable i el traspassava. Les punxades agudes es van anar desplaçant cap el pit, i el Doctor caigué de genolls mentre maldava per respirar. Cada cop li arribava menys oxigen al cervell, i finalment quedà desmaiat.Al matí següent, un bon enigma per la policia. El prestigiós doctor Kartweffen mort d’un infart. Al seu costat, el famós lladre Rififí mort dessagnat, amb les venes tallades per un ganivet que tenia encara a la mà quan va morir. Sobre la taula, entre ells, un munt de ferralla destrossada, presumptament, per un bat de beisbol que el Doctor guardava a l’armari.

Shaitan

En Hassan camina penosament pel carrer principal del poble. O això era fa poques hores, abans que arribessin els Shaitan, portant amb ells el seu particular alliberament.

Rebusca entre les runes de la primera casa que reconeix, però s’atura de seguida. Una mà sobresurt de sota els fragments de casa, i l’assenyala amb un gest esgarrifós. En Hassan ha reconegut l’anell que duu. Es la Jizdhred, la germana de l’Abdul, que està destinat fora del poble, amb la Guardia Republicana. Sent com les llagrimes s’obren camí per les seves galtes, obrint vies húmides en la capa de pols que el cobréix des que ha fugit del soterrani mig enfonsat. Sent un nus de ràbia que li puja per la gola. Estreny els punys i grunyeix. Ja hi haurà temps per la ràbia. Abans ha de comprovar si hi ha algu viu pels voltants.

Surt de la casa on tantes bones estones havia passat amb l’Abdul, el seu amic d’infància. S’alegra, però, de que la seva familia es trobès fora del poble… I de sobte, li ve al cap la imatge de la seva filla, sorruda, dient que no pensava anarse’n de la casa, que allò era casa seva i que cap Occidental armat fins a les dents la faría marxar per pròpia voluntat. Poden obligar-me a marxar, havia dit, però no a marxar amb dignitat. En Hassan pensava que l’havia convençut, però un dubte terrible l’envaeix a poc a poc.

Corre embogit pel poble moribund, deixant enrere la dessolació que el rodeja, només per uns instants. Tan sols xiscla el nom de la nineta dels seus ulls, pregant a Déu que finalment l'hagi fet entrar en raó i ella sigui molt lluny d’aquí ara mateix. Incongruenment, segueix cridant el seu nom.Finalment arriba a la casa, o al poc que en queda. Trepa pels munts de runa i arriba a la saleta. Sent un plor ofegat al pis de dalt, i puja per les escales, que han resistit de forma precària al bombardeig. Arriba a la que havia sigut l’habitació de la Yasmina. Ella es allà. La noia jeu a terra. Està plorant quan en Hassan entra, però quan el veu deixa de plorar. La seva cara angelical esbossa una mena de somriure resignat. L’home la crida pel nom. Ella intenta contestar però nomès surt dels seus llavis una respiració entretallada i sibilant, al mateix temps que un riu de sang li rellisca barbeta avall. Els seus pulmons, aixafats per un fragment de sostre, no donen més de si. Els braços i les cames de la Yasmina, ja sense sensibilitat, s’estremeixen. Obre desmesuradament els ulls, aquests ulls tan negres, tan bonics, tan fascinadors, que fan que el pare desesperat recordi tots els cops que aquests ulls s’han obert amb gran sorpresa. El primer dia que va veure un noi, la primera vegada que va anar a la capital… tantes coses que havien vist i que mai mes veuríen…En Hassan s’agenolla al seu costat, desconsolat, desesperat, doncs tot consol i tota esperança en la seva vida fugen amb la vida de la Yasmina. Li acarona les galtes, li aparta els cabells, color negre infinit, de la cara. La estreny amb força contra el seu pit, la mulla amb les seves llagrimes. Alça els ulls al cel buscant consol, però tan sols hi troba buidor. Mai s’ha sentit tan lluny de Déu. Se sent en el més ardent dels inferns.

Entre els seus braços, la Yasmina es va refredant. La respiració se li va alentint, fins que el soroll sibilant s’atura del tot. Les galtes se li tornen cendres del foc que cremava dins seu. Els ulls, sempre plens de vida, esdevenen finestres ofertes al no-res. Hassan eleva una pregaria de despedida, que no s’alça enlloc, perqué està buida de fe. Déu ha fugit de l’interior d’en Hassan. Ell mateix la repudiat. Veient que no hi haurà més pregaries, allibera un crit d’angoixa, desesperació, odi, dolor i por, preguntant als núvols perqué no hi ha hagut una bomba per ell.

Un voltor respòn en la llunyania.

Més enllà, el silenci de la incomprensió, de la soledat, de la maldat humana.

dilluns, de desembre 12, 2005

La dona de la meva vida

Era una nit de St. Joan. Vaig arribar a la festa del carrer amb una mica de recel. Encara coneixia poca gent allí i, no ho sé, suposo que sense estar-ho em sentia com fora de lloc. Vaig ajudar a muntar la parada on veníem una mica d’això, una mica d’allò, i una mica d’aquelles altres coses que només trobes en aquestes circumstàncies. Així doncs, vaig treure la vena de botiguer i em vaig posar a vendre tot allò que es podia vendre. Anaven passant les hores de la nit i jo estava la mar de distret. Vendes i més vendes i més d’una conversació interessant, molta beguda i molta rialla.

Devien ser vora les dotze quan va arribar ella a la paradeta. Es va plantar allà al davant, i cap pressentiment m’hagués pogut avisar que ella era la dona de la meva vida. De fet, ni cap pressentiment ni cap pensament remot durant l’any següent, per estrany que sembli. Va mirar cap a on érem asseguts els venedors, i jo, impulsat per un no-se-qué, em vaig aixecar amb el meu millor somriure. Li vaig preguntar què volia i ella m’ho va dir. Li ho vaig donar, vaig consultar el preu a la llista i li vaig dir. Vaig pensar que oferir-li un descompte hagués semblat senyal de coses que, de fet, en aquell moment no eren. Ens vam acomiadar. I així, amb total senzillesa i sense simfonies espectaculars ni tremolors de cames va ser com la vaig conèixer. Quedaria molt bonic dir que durant la resta de la nit vaig estar pensant en ella i que no me la vaig treure del cap des d’aquell dia, però no seria veritat. De fet, hores després ni la recordava.

No vaig saber de la seva existència fins un any després, exactament. Al mateix lloc, a la mateixa paradeta, i la mateixa nit. Però aquell cop estava del meu cantó de la paradeta. Es van fer les presentacions, jo, ignorant absolut de que l’any anterior ens havíem vist. La nit va començar a passar, i jo seguia sense saber que en un futur no massa llunyà ella seria la dona de la meva vida. Més que res, no podia desenganxar els ulls de la seva amiga. Al cap d’unes hores, apart dels ulls, eren els llavis i les mans el que tenia enganxat a la seva amiga. Va ser una nit fora de sèrie, extravagant i plena de sorpreses. Ella i jo vam començar el que suposo que es pot definir com una amistat de circumstàncies. El mateix grup de gent, els mateixos interessos, gairebé la mateixa edat, i... per què no dir-ho, una amiga en comú...!

L’estiu va passar. Ella voltava per Europa i jo voltava per altres llocs que no venen al cas. Un cop acabat l’estiu ens vam tornar a trobar. Insospitadament, davant d’una altra paradeta. Ella va arribar, amb un jersei negre i aire de cansada. Era un dels dies mes mogudets de la meva vida. Havia estat a punt de rebre una pallissa un parell de cops en poques hores i no havia esmorzat. Aquell dia, ho sé, es va començar a gestar alguna cosa. Quatre bromes carinyoses van fer-me pensar massa.

Unes setmanes després, Festes de la Mercé. Concert. Ella i jo, perduts enmig d’una multitud, agafats de la mà. Jo, resistint-me a les ganes abrasadores que tenia d’abraçar-la, per por a equivocar-me, a fer-me mal un cop més. I encara, ho podeu creure, encara en aquell moment no era conscient en absolut que ella era la dona de la meva vida.

La setmana següent, les coses es van precipitar com un allau. Jo, de mal humor per un fracàs amorós més. Ella, decebuda per una relació que semblava una espelma a punt d’apagar-se. Indirectes, abraçades pel carrer. Al bar, ho ecordo un cop més, m’hi apropo i la abraço, la beso, em besa, ens besem... passa el temps i jo me n’he d’anar. M’acompanya fins el metro. El petó de comiat, llarg, intens, revelador, interessant, potent... moltes coses, però cap que em digués que ella era la dona de la meva vida.

L’altre dia anàvem pel carrer, abraçats, i em va dir a cau d’orella que s’havia enrecerdat del primer dia que ens vam veure, allà, a la paradeta, i tot allò va ser important per mi, perquè en aquell moment em vaig adonar del que ara és el motiu pel qual segueixo viu: ets la dona de la meva vida!