Shaitan

En Hassan camina penosament pel carrer principal del poble. O això era fa poques hores, abans que arribessin els Shaitan, portant amb ells el seu particular alliberament.

Rebusca entre les runes de la primera casa que reconeix, però s’atura de seguida. Una mà sobresurt de sota els fragments de casa, i l’assenyala amb un gest esgarrifós. En Hassan ha reconegut l’anell que duu. Es la Jizdhred, la germana de l’Abdul, que està destinat fora del poble, amb la Guardia Republicana. Sent com les llagrimes s’obren camí per les seves galtes, obrint vies húmides en la capa de pols que el cobréix des que ha fugit del soterrani mig enfonsat. Sent un nus de ràbia que li puja per la gola. Estreny els punys i grunyeix. Ja hi haurà temps per la ràbia. Abans ha de comprovar si hi ha algu viu pels voltants.

Surt de la casa on tantes bones estones havia passat amb l’Abdul, el seu amic d’infància. S’alegra, però, de que la seva familia es trobès fora del poble… I de sobte, li ve al cap la imatge de la seva filla, sorruda, dient que no pensava anarse’n de la casa, que allò era casa seva i que cap Occidental armat fins a les dents la faría marxar per pròpia voluntat. Poden obligar-me a marxar, havia dit, però no a marxar amb dignitat. En Hassan pensava que l’havia convençut, però un dubte terrible l’envaeix a poc a poc.

Corre embogit pel poble moribund, deixant enrere la dessolació que el rodeja, només per uns instants. Tan sols xiscla el nom de la nineta dels seus ulls, pregant a Déu que finalment l'hagi fet entrar en raó i ella sigui molt lluny d’aquí ara mateix. Incongruenment, segueix cridant el seu nom.Finalment arriba a la casa, o al poc que en queda. Trepa pels munts de runa i arriba a la saleta. Sent un plor ofegat al pis de dalt, i puja per les escales, que han resistit de forma precària al bombardeig. Arriba a la que havia sigut l’habitació de la Yasmina. Ella es allà. La noia jeu a terra. Està plorant quan en Hassan entra, però quan el veu deixa de plorar. La seva cara angelical esbossa una mena de somriure resignat. L’home la crida pel nom. Ella intenta contestar però nomès surt dels seus llavis una respiració entretallada i sibilant, al mateix temps que un riu de sang li rellisca barbeta avall. Els seus pulmons, aixafats per un fragment de sostre, no donen més de si. Els braços i les cames de la Yasmina, ja sense sensibilitat, s’estremeixen. Obre desmesuradament els ulls, aquests ulls tan negres, tan bonics, tan fascinadors, que fan que el pare desesperat recordi tots els cops que aquests ulls s’han obert amb gran sorpresa. El primer dia que va veure un noi, la primera vegada que va anar a la capital… tantes coses que havien vist i que mai mes veuríen…En Hassan s’agenolla al seu costat, desconsolat, desesperat, doncs tot consol i tota esperança en la seva vida fugen amb la vida de la Yasmina. Li acarona les galtes, li aparta els cabells, color negre infinit, de la cara. La estreny amb força contra el seu pit, la mulla amb les seves llagrimes. Alça els ulls al cel buscant consol, però tan sols hi troba buidor. Mai s’ha sentit tan lluny de Déu. Se sent en el més ardent dels inferns.

Entre els seus braços, la Yasmina es va refredant. La respiració se li va alentint, fins que el soroll sibilant s’atura del tot. Les galtes se li tornen cendres del foc que cremava dins seu. Els ulls, sempre plens de vida, esdevenen finestres ofertes al no-res. Hassan eleva una pregaria de despedida, que no s’alça enlloc, perqué està buida de fe. Déu ha fugit de l’interior d’en Hassan. Ell mateix la repudiat. Veient que no hi haurà més pregaries, allibera un crit d’angoixa, desesperació, odi, dolor i por, preguntant als núvols perqué no hi ha hagut una bomba per ell.

Un voltor respòn en la llunyania.

Més enllà, el silenci de la incomprensió, de la soledat, de la maldat humana.