Llegeixo tot allò que em vas deixar

Amor! Felicitats!

Encara que passi el temps, encara que el món canviï, res podrà impedir que et porti dins el cor.

Sempre teva - Ventafocs

T'ZtM

llegeixo les teves anotacions en el llibre de Neruda que em vas regalar, i em moro d'enyorança. Els traços de bolígraf que semblaven tan segurs han sigut esborrats pel teu cor botxí, menys segur i més implacable, que m'ha abandonat.

I si em vols recordar, recorda'm així:

Te recuerdo como eras en el ultimo otoño.
Eras la boina gris i el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hogueras de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos, y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

I aquesta frase, que deia que si et volia recordar et recordés així, em mata d'amor, per que quan ho vas escriure parlaves de la meva absència temporal per que marxava a esquiar, però ara parla de la teva absència total perque m'has deixat d'estimar.

Portat pel sentiment de misèria, he rellegit totes les teves cartes. Cartes on em parlaves d'amor, on em parlaves de desitjos i esperançes, on em parlaves de sentiments i de records. Cartes que m'han emocionat, m'han estremit, o m'han fet plorar de felicitat, i que ara esdevenen armes contra mi, que cruel i massoquista, jo mateix utilitzo.

t'escric des d'una habitació on el silenci e´s tan absolut com ho permet la pluja...


t'en recordes? els silencis absoluts es van convertir en una contrasenya secreta.

No hi renunciaré, perquè t'estimo, perquè amb tu puc ser jo mateixa, i això m'omple de força. Perquè ets meravellós, i m'encanta estar amb tu. Perquè perdo la noció del temps, encara que sigui la Ventafocs.

Ventafocs... eres la ventafocs i la última campanada ja ha sonat.

T'escric des d'una habitació on el silenci és tan absolut com ho permet la música d'Oasis.
Ara ja no sona res. Fa una estona estavem parlant per telèfon i sentir la teva veu emf eia sentir tan bé... em fas sentir especial...
Avui fa un mes...
estic intentant dir-te d'una manera original que t'estimo, que t'estimo mil, que em fas tornar boja, que amb tu entenc què vol dir amor, que només a tu et diré milions de vegades que t'estimo sense cansar-me i sense que deixi de sortir-me del fons de l'ànima.
Han canviat tantes coses en un mes... però saps, m'és igual que faci un mes, o tres setmanes, o quaranta-nou dies. Qualsevol dia que et vegi serà especial, qualsevol moment junts es màgic, i qualsevol que ho intenti entendre em prendrà per boja. I potser si, una mica, una mica boja d'amor per tu, una mica més boja amb cadascún dels teus petons, una mica més aprop del cel cada vegada, i una mica més aprop teu cada segon. Perquè cada segon que passa t'estimo més, i el temps amb tu no és or; és amor.

El primer mes ha passat. Tu creus que tindrem prou dits a les mans per contar els que vindràn? Espero que no, que en fem tants que no en tinguem prou amb comptar junts, a quatre mans, amb les mans agafades i encara més junts, més abraçats.

I quan llegeixis això, mira't al mirall, o al reflexe de la pantalla, i repeteix-te a tu mateixa que tot això, totes aquestes paraules carregades d'amor, eren falses, que t'equivocaves, que vas confondre un error amb amor de veritat. Jo, no m'ho crec. No m'ho puc creure ni m'ho vull creure. Em diuen que renuncii, que t'oblidi, que visqui... i jo m'hi nego. Perquè no hi ha vida si no és amb tu.

Saps? M'he enamorat. Si, aquest cop va de debó. És genial, de debó, ell és genial, i me l'estimo tant... No és que sigui el tio perfecte, però ho té tot per a mi...
Els altres, ja m'esperaràn, i que m'esperin asseguts, que jo a ell no el deixo. Fa un moment li he demanat que no em deixi mai. I li ho he dit de debó. Li ho he suplicat de la manera més descarada. Però tan m'és. Ell m'ha entès. M'ha dit que no pensa deixar-me.

I és cert, encara ara ho dic... jo no et deixo, soc aquí, esperant.

Ell és un tresor, i un nen, perquè... No ho sé, també és una mica el meu nen. Si mai tenim una nena es dirà Ona. m'encanta aquest nom. I ell també.

La petita Ona... esperança i desig... algun dia existirà?

L'estimo tant... tant que tan me fa si no ens podem veure perquè ha d'estudiar. Perquè el primer és ell. I el primer soc jo. El primer som tots dos com a persones separades. I després, junts. Perquè junts ho som tot. Junts som. No tinc por. I l'estimo. L'estimo tant que dir que l'estimo infinitament és poc. L'estimo perquè amb ell soc jo mateixa... Perquè ell és amor, el meu amor. Perquè em fa parlar en poesia o en prosa, però em sento poetessa. Perquè és ell, i l'adoro. I si l'estimo massa, m'és igual, que em torturin, que em matin, però que no m'obliguin a deixar d'estimar-te perquè no podré. Això no. T'estimo i prou.

T'estimo
Carlota

T'estimo
Alvaro