Finals equidistants...

Mai sabràs el que és
estimar-te des dels racons
de les voltes del destí,
ni apagar-se i marxar,
no existir si te'n vas,
o dibuixar a les parets
rimes insospitades,
de consols melancòlics, buits,
falsos...

Mai veuràs el fons
dels ulls incerts de la meva realitat,
ni sentiràs remotament la caricia a la pell
de vides bipolars
i finals equidistants.

Abruptament, desdibuixo fanals,
barroers barrancs assassinen la meva ment
cobrint-me tothora de besades,
i cerco forats a les parets
per fer-hi passar morts pensaments.

La llum espessa m'encega
i m'apunyala els ulls,
però no puc tancar-los,
fa calor i se'ns desfà la xocolata,
i els cors bullen en la soledat,
fora de la nevera,
mentre la primera primavera
de la nova vida crema
i ens porta nostalgies caducades
de besades irreverents;
versos de vides populars,
dehessa llunyana,
finals equidistants...