diumenge, de setembre 10, 2006

Mira'm

Sol.
Ara i aquí, sense més vanitats.
Sol.
Mira’m.
T’estimo.
Sense missatges amagats
En metàfores ardents:
T’estimo.
Visc a la teva pell,
I corro a tota velocitat
Volent-te deixar enrere...
Vius a la meva ment
I per oblidar-te
Hauria de canviar,
O morir.

Mira’m!
Agenollat enmig d’ofecs assassins,
Arrencant segons de la meva carn,
Vivint per respirar-te,
Sotmès a deliris roents,
Llevant-me a tires la pell,
Escopint sang.
No és estètic,
No fugis i mira-ho!

Dolor.
Estic malalt
I el vent no en té cap culpa,
I de llàgrimes que sagno
El teu carrer n’és ple.
Dolor, dolors que mai sabràs.
La teva pell.
Corro, mai em moc, em precipito.

No saps quantes hores
He arribat a passar
De genolls, davant del teu portal,
Després de dir-te adéu.

Mai sabràs
Que quan passo vora El Fanal
Em recolzo a La Paret,
El repto a que s’apagui.
Mai ho fa, ja...

No imaginaràs que visc
De tu en tu,
En els teus intermitjos,
No soc ningú.

Mira’m...

T'adoro, et venero,
cada gest, cada mot,
cada res, cada tot,
ets tu,
i moro.

Mira'm!
EStimaràs, t'estimaran,
de fet ja ho fan,
però cap com jo,
cap posarà els teus somnis
allà on els vulguis,
cap t'entregarà els seus
com jo ho faig ara.

Em veus?
Soc el millor que pot passar-te.
PRou enganys, prou modèsties,
prou "podria ser que no..."
Soc jo, per tu.

Jo soc.
A tu, per tu,
de tu i en tu.
Tu ets el meu tu,
pronom que ho es tot,
ets tu.

I lel teu tu,
la teva essencia,
té per mi
dimensions insospitades.

Et sento en la remor del mar,
en el silenci de les vetlles
interrompudes per sorolloses neveres,
et sento en el sol ixent
i en el roig crepuscle,
en el badar i després somriure,
en el tro de les absències,
en punyalades mortals et sento,
en cada glop d'aire,
hi ets tu.

En el dubte,
et sento.

En el full blanc
tacat de tinta negra,
en les sobretaules,
en els aperitius,
en l'infern de buidor
i la mica de tu
que queden quan marxes,
t'hi sento.

Em pesen les parpelles
me n'he d'anar a somiar-te
a sentir-te, a besar-te,
en un mon que no és.

En la llum, en la foscor,
en les peçes que em falten
t'adoro,
i recorrer els teus camins,
el so voluptuós
del teu nom oclusiu
i perdre'm als teus ulls,
al teu mon,
i violar records
que haurien de dormir,
és el meu destí.

Sobrenatural amor
el que crema fulles seques
sobre conreus esterils
i cobreix el cel
de boira espessa.

Mira'm. Jo soc teu.
Mata'm, si vols.
Rebutja'm, odia'm,
fereix-me, trenca'm,
però t'adoro
i t'estimo,
et desitjo,
et vull,
et necessito,
necessito que em necessitis.
Em moro...

1 comentaris:

A la/es 5:56 p. m. , Anonymous Anònim ha dit...

simplement et vull dir,,
que m'he le llegit

i m'encanta*
=)

tots els textos m'han agradat molt,,
però en particular aquest..
no sé
el trobo especial
jeje
=)

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici