Jocs de nit

Perdut,
en la melodia dels teus ulls,
en la follia de les nostres
soledats incompatibles,
escric mots discordants,
de lèxics derivatius,
no gens relatius,
absolutament defintius
que no pots malinterpretar.

Perdut en els paisatges
de la teva pell blanca,
en les promeses de passió
que mai acabaen de complir-se,
cerco amb avidesa un foc,
que romàn, prohibit,
sota la teva roba.

Trobo els teus llavis
tan a prop,
que em cremen l'ànima
sense ni tan sols tocar-me.
Les teves mans entre les meves,
i la inqüestionable presència
de la teva forma
entre els meus braços...

De nit et sento tan meva
que somnio deliris de desenllaços improbables.
Tasto el tacte endurit
de flors -senyals de plaer-
dels teus pits als meus llavis,
i recorro camins que fan
que la nit sigui jove...

De nit tot és tan fàcil,
quan em mires,
t'abraço i em mires,
i jugues, i dubtes...
i fuges -mai
gaire lluny-
i tornes,
-i et torno a sentir
tan meva-
i jugues un cop més.
I m'adono
que m'estic enamorant
i m'adono també
que et necessito.