Els llargs silencis

Enemigo

2007-03-12T15:46:00.000+01:00

Vivo con él,
duermo con él,
sueño con él,
y sin embargo le odio.

Le detesto a veces,
a veces me gusta,
solo a veces,
esas veces
toma el control.

Él es yo, yo soy él,
y solo a veces
somos uno
aqui dentro.

A veces le miro
en los reflejos
y no sé lo que veo
quien es el extraño
que me mira burlón.

A veces le temo,
a veces le odio,
quisiera verle muerto tambien,
quisiera que se fuera
y no sé quien es,
quisiera que muriera
pero sobrevivirle tambien,
intento abrazarle,
comprenderle, amarle,
pero no puedo,
él es mi enemigo
i te hiere a veces,
y le odio por ello
y me odio por ello
porque él es yo
y yo soy él...

Pero yo...
yo también soy yo...
y te quiero.

Espiral

2007-03-11T23:52:00.000+01:00

Viento helado
me traiciona
y se cuela
por rendijas que no existen,
me araña...

La rabia pugna por salir
pero se queda dentro
porque esta noche soy yo
esta noche me detesto.

Nuevos rios de miedo
se abren paso
a traves de mis mejillas
y me nublan la vista
hasta que solo quedas tu.

Quiero gritar, chillar arrancarme
no puedo ni escribir,
no puedo besarte
ven, ven ahora,
se que no puedes pero ven.

VEn, librame de mi infierno,
librame de mi
entre tus brazos,
dame tu perdón
para poder darmelo yo,
dame tu amor
recuerdame que estas aqui...

Y mirame, y deja que me pierda
en esos ojos de avellana,
en esos pozos negros,
en ese infinito, pierdeme...

Fotografia

2007-02-02T08:38:00.000+01:00

Dos amantes se despiden
bajo el efímero ocaso.
Crítico pulso
competicion
entre su beso
y la puesta de sol.

Tuyo siempre

2007-01-19T02:12:00.000+01:00

Te entrego mi alma invicta deshauciada
te la regalo me desgarro me deshago
te entrego mi vida entera y me hago tuyo
me sorprendo te sorprendo no despierto
de este sueño en que mi realidad se ha convertido
y que dure y que no termine y que mi alma sea tuya
para siempre por ahora por que quiero
y que tus besos sean el maná que me da vida
alimento sustento vida
y que mi amor sea tu luz en los dias mas oscuros
pues es tuyo y nunca te abandona
tatuame en tu piel y llevame contigo
en la noche en las dudas en silencio
y gritalo a los cuatro vientos
que te quiero que me quieres que somos uno
y jamás jamás olvides
que te adoro que te busco que te quiero

Apendre a dibuixar-te

2007-01-08T00:36:00.000+01:00

Vull apendre a dibuixar-te
en qualsevol lloc,
a camins de besades,
que la llengua, avesada,
mai deixi de blasmar-te.

Vull aprendre't de memoria,
poder, sempre, resseguir-te,
coneixer-te en tot moment
que les puntes dels meus dits
et tinguin sempre present.

Vull saber assaborir el gust
salat de les nits
que hem passat junts,
tan sols fent un petit esforç,
tot plegat, joc de memòria.

Vull tansols tancant els ulls
tenir-te aquí
entrar-te dins,
ser tan teu,
fer-te tan meva,
que mai puguis ser lluny.

2007-01-06T23:16:00.000+01:00

Recorro, delirant, la teva pell nua,
volent, amb les mans, abastarte tota,
màgica terra dolça, fertil...
I sé que si ens mosseguem sencers,
no ens desgastarem,
sino que ens sentirem
a cada instant més plens...

Tasto endelit cada un dels teus racons,
jugo amb foc quan, encès,
mossego els teus mugrons
i les nostres pells suades
esdevenen tot un mon...

m'encadena un desig tirà,
desig de tu, del teu amor,
de la teva pell nua i bullent,
de la teva veu...

De nada

2007-01-06T20:54:00.000+01:00

Los acordes mutantes de una canción recién descubierta
se deslizan deliciosamente por la pared recién pintada,
mientras afuera una nieve -fruto, más que nada,
del deseo de ver nieve- silenciosa y gélida empapa el asfalto,
y el intenso fluir del tiempo imparable se detiene un instante,
para rozarme con la punta de los dedos.

Ritmica marea de sentires y pesares,
y sonrisas y escalofrios,
ritmico devenir de momentos infinitos
que no significan nada, nada en absoluto,
que pasaran al más merecido olvido,
y no por eso valdrán menos.

Y tu voz sonará en el telefono,
y te diré que aquí y ahora,
por fin me habia decidido
a escribir algun verso.

Y me dirás que te sabe mal
haber interrumpido...

¿Como va a saberte mal,
si eres tu mi única musa?

Desig de tu

2006-12-11T10:29:00.000+01:00

En els teus ulls hi veig
ulls de pàtria improbable
un aquí on finalment reposar
un infinit allà per explorar
silencis mig sospitats
entre paraules mal pronunciades
frenades per la por
a despullar-se de sentiments
i que només quedi fred

i els miro i et busco incansable
per perdre la por i despullar sentiments
i capturar els acords que sonen al meu cap
que ni aprenc a capturar
ni puc assegurar que hi siguin
si no puc utilitzar el vers per descriure't
serà per tenir-te aprop
perquè tan sols a mitges
puguis saber tot el que em crema dins
un foc etern sense treva
que crepita inclement el teu nom

tremolo infantil de dubtes i pors
tremolo adolescent de tenir-te aprop
tremola la meva ànima
la commous tan sols respirant
la canvies a cada pas
em canvies
ens canvies
cada instant és un nou demà
que no deixaré escapar tan fàcilment

capturaré valent l'aroma de la teva pell
i l'atresoraré en el meu record
com si de records d'infància es tractessin
per tal que formis part de mi
sense alternativa ni voluntat de tal
i seguiré escrivint versos buits de sentit
buits de sentit si no els llegissis tu
i continuaré agenollant el meu amor
el meu amor als teus peus
als teus peus de neu
i la teva pell de gel
la desfaré a cops de llavi
de llavi de tendresa
de llavi de desig
de desig de tu

Soñar

2006-12-11T00:14:00.000+01:00

Es curioso, a veces pienso,
el modo de ir y venir de tu mirada
y el frio del invierno,
y es curioso saber,
aun sembrado de dudas,
es curioso saber
que con el viento clavandose en mi piel,
como mil cuchillas gélidas traicioneras
aún soy capaz de sentir calor.

Cincuenta mayos de sol y sombra nos esperan,
me da igual, el ahora está aqui, para qué mirar
más allá y de soslayo, a dias de niebla y música,
a dias de risa y lluvia bajo los pinos, y tierra mojada,
para qué para qué mirar, para qué, si al fin y al cabo
vendran igual, se abran nuestros ojos al sol
o no lo hagan.

Y al ocultarse mi rostro rodeado por tu piel
en cien nuevos dias de prisa y sofá cama,
consumiremos nuestra energia en amarnos
con mucha prisa, como si el tiempo se agotara,
llevado por el ansia febril de fundir nuestros cuerpos
en un fuego devastador que haga saber al mundo
la lectura de nuestras almas,
y que, supervivientes del cataclismo,
por fin escapemos a los mayos prometidos,
a los viajes perjuros de amor desenfrenado,
a la nada (al paréntesis), de todo y por todo,
unamos nuestros pasos en un único camino,
que en la vereda oscura señale un único desliz,
un único y mágico motivo que nos mueva
por el mundo hostil y aún por explorar.

Qué bien saber que, al fin y al cabo,
siempre puedo escapar de mi vida
trepando a una montaña de versos
sin sentido
y aventurar huidas fantásticas
más allá de las colinas nuevas
que entre aurora y aurora adivino
más allá de las olas murmuradoras
y de los murmullos ondulantes
más allá del miedo
más allá del sol

más allá de todo
más allá de ahora...

menos mal que siempre podré soñar
con todo esto...

¿para qué mirar
más allá y de soslayo a dias de niebla y música?

Para soñar

Menos tu vientre - Miguel Hernández

2006-12-10T15:57:00.000+01:00

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo.

Mucho más grave - M. Benedetti

2006-12-10T15:52:00.000+01:00

Todas las parcelas de mi vida tienen algo tuyo
y eso en verdad no es nada extraordinario
vos lo sabés tan objetivamente como yo.

Sin embargo hay algo que quisiera aclararte
cuando digo todas las parcelas
no me refiero sólo a esto de ahora
a esto de esperarte y aleluya encontrarte
y carajo perderte
y volver a encontrar
y ojalá nada más.

No me refiero sólo a que de pronto digas
voy a llorar
y yo con un discreto nudo en la garganta:
bueno llorá
y que un lindo aguacero invisible nos ampare
y quizá por eso salga enseguida el sol.

Ni me refiero sólo a que día tras día
aumente el stock de nuestras pequeñas
y decisivas complicidades
o que yo pueda o creerme que puedo
convertir mis reveses en victorias
o me hagas el tierno regalo
de tu más reciente desesperación.

No
la cosa es muchísimo más grave
cuando digo todas la parcelas
quiero decir que además de ese dulce cataclismo
también estas rescribiendo mi infancia
esa edad en que uno dice cosas adultas y solemnes
y los solemnes adultos las celebran
y vos en cambio sabés que eso no sirve

quiero decir que estás rearmando mi adolescencia
ese tiempo en que fui un viejo cargado de recelos
y vos sabés en cambio extraer de ese páramo
mi germen de alegría y regalarlo mirándolo

quiero decir que estás sucumbiendo mi juventud
ese cántaro que nadie tomó nunca en sus manos
esa sombra que nadie arrimó a su sombra
y vos en cambio sabés estremecerla
hasta que empiecen a caer las hojas secas
y quede la armazón de mi verdad sin proezas

quiero decir que estás abrazando mi madurez
esta mezcla de estupor y experiencia
este extraño confín de angustia y nieve
esta bujía que ilumina la muerte
este precipicio de la pobre vida.

Como ves es más grave
muchísimo más grave
porque con éstas o con otras palabras
quiero decir que no sos tan sólo
la querida muchacha que sos
sino también las espléndidas
o cautelosas mujeres
que quise o quiero
porque gracias a vos he descubierto
(dirás ya era hora

y con razón)
que el amor es una bahía linda y generosa
que se ilumina y se oscurece
según venga la vida
una bahía donde los barcos
llegan y se van
llegan con pájaros y augurios
y se van con sirenas y nubarrones.

Una bahía linda y generosa
donde los barcos llegan
y se van
pero vos
por favor
no te vayas.

Vint-i-cinc versos per la lluna

2006-12-08T20:53:00.000+01:00

Rites embogits
a una lluna fugissera,
de nit, druidic espectacle,
cala foc a la pedra
la mirada selenita.

Sobre els terrats viatja,
sense jutjar ni distingir,
ens mulla a tots,
folls i sans,
nocturna mascarada.

Sempre blanca,
pura i traidora,
sempre amaga, orgullosa,
la seva cara fosca,
sempre mitjes veritats...

Presonera eterna
d'un cicle sense fi,
creix, brilla austera,
decreix, fuig,
ens nega la seva llum.

Sempre un ull entre nuvols,
sempre un forat en la realitat
sempre far pels amants,
lluna protectora, lluna traidora.

Mirar-te

2006-11-26T21:48:00.000+01:00

Sentir-te, pressentir-te,
tenir-te, assaborir-te,
voler, sentir,
abraçar-te, ser-hi,
ser jo, ser tu,
ser tots dos infinitament
més enllà de qualsevols,
més aprop que el mai serà,
més callat que el silenci,
massa paraules per dir,
més encís que en els teus ulls,
enlloc el trobo,
més enllà,
més enllà...

Només dos dits d'escuma

2006-11-26T21:11:00.000+01:00

En silenci, contempla el parc, la taula que té al davant, els nens que juguen. Els pels de la nuca se li aixequen, i un calfred li recorre tot el cos. Parpelleja, i es refugia rere les seves ulleres de sol... i medita... Li resulta dificil concentrar-se, però lentament agafa el boligraf i deixa reposar la punta del mateix sobre el full en blanc durant uns breus instants... després d'un últim sospir, comença a escriure.

"Se'm fa dificil creure que cada estremiment insospitat del meu cos respon a forçes que no puc comprendre, a energies i realitats que ni tan sols sospito, se'm fa dificil acceptar que el teixit protector que forma la realitat sigui ple de forats, tan ple de forats que en realitat aquests forats no siguin forats, sino un continu normal, i que sigui tot el que jo entenc i comprenc, el forat... Tinc por de veure'm engolit per un d'aquests forats, per una d'aquestes coses normals que no puc comprendre, tinc por que coses que no puc comprendre m'allunyin de tu... puc lluitar contra l'espai, contra el temps, puc fer-te feliç si això significa enfrontar-me a coses que puc palpar, però tinc pànic que alguna d'aquestes coses indefinibles et portin lluny de mi, a llocs on jo no et pugui seguir... tinc tanta por, tanta por de perdre't, tanta por irracional, tantes ganes de tenir-te entre els braços..."

El cambrer l'interromp:
-Què hi posarem?
-Una cervesa...-una pausa- Només dos dits d'escuma, eh?

"Al cap i a la fi, la vida segueix i hi ha mil coses que no entenem. Hem de seguir demanant la cervesa amb dos dits d'escuma, perquè sino tot el mon se n'aniria avall per nosaltres, i res tindria sentit..."

Com dir-t'ho

2006-11-20T23:45:00.000+01:00

Dibuixarem, amb els dits,
noves formes en el vent,
inventarem paraules,
que només tu i jo entendrem.

Trencarem les barreres,
acabarem amb els silencis,
no hi haurà paraules darreres,
sempre en sabrem més.

Com, com inventar
formes noves,
com dibuixar coses
que encara no existeixen?

Com dir-te que t'estimo
sense repetir-me?
Com dir-te que t'adoro,
i que et soni a nou?

Sota la pluja

2006-11-16T19:28:00.000+01:00

Va sortir del portal i es va entregar a la pluja. Va notar una sobtada mullena als peus en trepitjar un bassal, i un vent amb regust de diumenge d'hivern li va colpejar el rostre. Intentava veure les llums de l'altre cantó del carrer, però la cortina de pluja li ho dificultava. De fet, la força de l'aigua caient feia dificil fins i tot caminar sense problemes. Però va seguir caminant. Més aviat, va començar a correr com una boja sota la pluja. I sabia que l'endemà tindria un refredat. I li era igual, i mentre corria, obria els braços i mirava enlaire i deixava que tota la cara se li mullés, i deixava enrere tots els rostres grisos i avorrits que la miraven escandalitzats des dels portals, en realitat, pensava ella, morts d'enveja perque estan encadenats al seu recer mentre jo soc lliure de correr sota la pluja, i era cert, se sentia més lliure que mai. Es va aturar, va deixar que l'aigua s'acumulés entre els seus cabells i li caiés sobre el cos en ràfagues estranyes, mentre ella donava voltes sobre la pluja, i cridava per desfogar-se. Els llums dels cotxes passaven a tocar, i les botzines sonaven llunyanes, com vingudes d'un altre mon. Només l'infinit fluir de l'aigua sonava a les seves orelles, i podia distingir gotes caient sobre el ciment, sobre els arbres, sobre els cotxes, sobre la gent, sobre la sorra. I res més que gotes caient sobre el mon, com un plor que no s'atura i del qual ningú se n'escapa. Perquè la vida té dies així. I va seguir corrent, perquè la vida té aquestes coses... i, simplement, perquè no volia tornar a casa. Perquè els velatoris són massa grisos i la pluja massa fresca. Perquè mai més tornaria a veure al pare. Per tot això i per més, va seguir corrent sota la pluja.

Ficcions de despertar

2006-11-06T01:58:00.000+01:00

No sabries dir què és concretament el que et desperta. Potser ha estat el soroll de les ones en trencar-se a la platja. Potser un cotxe passant per la carretera de l'urbanització. El pas d'un gat, un ocell en cantar o en aixecar el vol, el crit d'un jove, el riure d'un infant... vas analitzant i descartant possibilitats, mentre contemples el color de l'interior de les teves parpelles. De sobte, tornes a sentir la mateixa remor, localitzada molt, mol a prop de la teva orella. Et gires, mandrós, sota els llençols, i obres els ulls, encara adormits. I descobreixes l'origen del teu despertar encantador. És la seva respiració, el que t'ha despertat. Dorm pacíficament, abocant pausadament el seu alè a la teva galta i la teva orella. Els ulls se li mouen sota les parpelles, i et preguntes en que deuen somiar els angels. El sarrell li cau sobre el front, i els cabells formen rius juganers sobre les seves galtes i el coixí. Els seus llavis entreoberts et fan pensar en un tacte suau i càlid, en petons a tothora i en paraules a mitja veu. De sobte, es remou en somnis, i el llençol llisca sobre la seva pell, deixant al descobert la totalitat del seu cos nu, mentre ella s'abraça a tu fortament, deixant anar un murmuri de satisfacció...
Sense poder, ni voler, evitar-ho, deixes que la teva mà l'acaroni, començant pels cabells castanys, baixant per l'orella, el coll, l'espatlla... Quan arribes al pit, notes com la pell s'estremeix sota el contacte, i quan el teu dit aventurer recorre el seu mugró, se li arqueja tota l'esquena mentre un estrany somriure li creua la cara durant un instant. Segueixes recorrent la seva pell, embadalit... el seu estomac, el seu melic, on t'hi distreus una estona... el seu mont de Venus, l'embull arrissat que precedeix el seu sexe, que s'humiteja lleugerament quan el recorres amb les puntes dels dits; els malucs, la part de dins de les cuixes, els genolls, els bessons, els turmells, els peus... un cop has arribat fins abaix, tornes cap amunt fent si fa no fa el mateix recorregut, acabant un cop més al seu coll, que beses dolçament. Ella obre els seus ulls castanys..

No sabria dir que és exactament el que la desperta.... l'olor de cafè, el vent entre les cortines, un estol de gavines, la sirena d'un vaixell... va analitzant i descartant possibilitats, mentre observa el color de la part de dins de les seves parpelles. De sobte, en sentir una besada al coll, s'adona de què l'ha despertada i obre els seus ulls castanys per mirar-lo...

Tic tac

2006-11-06T01:42:00.000+01:00

Tic tac, tic tac,
avançen impíes
les busques del rellotge,
tic tac, tic tac,
ens porten el futur,
sense pressa, sense pausa.

Els teus ulls, les teves mans,
prou de glops de realitat,
la teva veu, el teu amor,
vull que sigui una riuada,
sense pressa, sense pausa,
estimar-nos perque si,
i no fugint de suposats perills,
reals o imaginaris.

Tic tac, tic tac,
saps que em diu, el rellotge?
Tic tac, tic tac...
vull passar la vida amb tu.

Desamors ficticis

2006-11-02T23:30:00.000+01:00

Ja no savia com més fer-s'ho, per arribar a ella. L'havia esperada davant de la seva escola, i ella s'havia escapolit d'ell de tal manera que ell no savia si l'havia vist o no. L'havia trucada a casa, una casa que semblava misteriosament buida, almenys per a ell. Havia preguntat a amics en comú, a amics d'ella, a amics d'ell. Tots callaven, baixaven la mirada i li deien que ho deixés estar, que no la perseguís inútilment pels carrerons poc il·luminats de la seva vida, que no en treuria més que dolor.

I ell se'ls mirava, i reia per dins. Reia per no plorar. Per no plorar el fet que no hi havia elecció. Que no li anava al darrere per caprici, ni per avorriment. Ho feia perque no entenia cap altre manera de viure, no s'imaginava cap vida feliç si no era al seu costat. De fet, no s'imaginava cap mena de vida si no era al seu costat, ja que d'aquella successió de dies negres com el fons d'un pou sense fons, aquella mena d'espera que sabia que no tenia final ni raó de ser, ja que espera qui sap que al final hi ha alguna cosa, per ell no era vida.

De nit, i això no ho sabia ningú, ni els amics més intims, de nit s'arraulia entre les mantes, apagava tots els llums, posava el cap sota el coixí, i parlava amb ella, mentalment. No ho explicava a ningú, creia que el pendrien per boig, però aquelles conversacions ficticies l'ajudaven a tirar endavant, dia rere dia. En aquests monòlegs duals, ell li parlava suaument, li feia saber que l'estimava, que l'adorava, que ella era la dona de la seva vida, una vida que volia viure al seu costat. Tot sovint, li preguntava perque havia marxat, li retreia mil i una coses que no entenia, intentava tornar enrere, cap a la nit fatidica en que les seves vides s'havien separat. Plorava, mossegava el coixí i xisclava, de pànic, de veure que els seus somnis fugien i queien per llocs on no els podia seguir sense caure en un son etern que el fes somiar en una vida que li agradés. Ella, mentre ell enumerava les seves confessions, l'escoltava en silenci, en un silenci indiferent que atravessava les entranyes. Ell plorava fins que se li assecaven els ulls, que ja no li sortien més llàgrimes del cos. Però els atacs de pànic no baixaven la guàrdia. Encenia el llum i, convençut que ella no era allà, dormint amb ell, era capaç de dormir; només així.

Aquella tarda va sortir de casa molt decidit. Podia arribar fins casa d'ella amb els ulls tancats, pràcticament. Un cop allà, es va asseure a la terrassa del bar de davant. Va fer durar una cervesa tot el que va poder. Finalment, i just quan ell havia previst, ella va arribar. Va passar per davant del bar, caminant sabent-se observada, movent-se amb un estil i una dolçesa que el feien estremir. Va mirar-lo per sota el serrell, va amagar un mig somriure, va fer un hola emmudit, i va passar de llarg. Va entrar a casa, i, pocs minuts després, va tornar a sortir. Es va apropar lentament al bar i va seure a la seva taula. El va interrogar amb la mirada, esperant que ell parlés. Ell va tartamudejar, i, reunint valor, va dir-li tot el que li deia mil i una vegades en somnis i deliris nocturns. Ella va somriure, va baixar la mirada, i va tornar a mirar-lo. Va fer que si amb el cap, i li va agafar la mà per damunt de la taula. Ell, estremit al contacte, va retirar la mà.

Es va aixecar precipitadament i va fugir del bar, deixant-la sola i confosa, mirant una cadira buida. Va correr fins a casa, va pujar, va entrar a l''habitació, va apagar el llum, es va ficar al llit i es va tapar amb el coixí.

-Ja no sé com fer-m'ho, per arribar a ella... L'he esperada davant de l'escola...

Ficcions de dol

2006-11-02T21:49:00.000+01:00

Va tancar la porta suaument i va baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'angel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.

Va dirigir els seus passos pels màgics carrers que tants cops havien trepitjat junts, els dos, sentint-se diferents, apartats, en un núvol apart. Perquè sentia que s'acabava?
Va parar a comprar tabac al bar del Pi. Va creuar unes paraules amb el cambrer. Van xerrar de música, de vells temps... va dir que se n'havia d'anar, tenia una cita.

Va arribar al portal, i, amb els dits tremolosos, va picar al timbre. La seva veu va ressonar a l'altaveu, dient-li que passés. Va pujar les escales, fosques i estretes, amb les parets plenes d'humitat. Una rata s'escolava per la barana. Si, era decrèpit, però li duia tants bons records, aquell cau. Havia sigut on havien començat a trobar-se, d'amagat, entregant-se a aquell amor impossible, torturat per mals auspicis de familiars i amics. Deien que els destruiria, que no podia ser. El pare d'ella l'acribillava amb la mirada cada cop que l'havia vist rondant pel carrer, esperant una excusa qualsevol per veure-la ni que fos cinc minuts. El cercle de gent que els coneixia els intentava convençer de mil maneres que allò no podia ser bo, que no duria enlloc, que venien de dos mons diferents, que no podien ser feliços d'aquella manera, que no estava bé.

Però ells, impulsats per l'amor, per la tendresa, per la bogeria dels seus anys, per el desig de descobrir-ho tot en el cos de l'altre, i sota la protecció de la matrona propietaria de l'edifici, havien aconseguit trobar-se en aquella minima expressió de pis, estimar-se en silenci i desaparèixer en la nit, esperant que els temps canviessin i que puguessin construir-se la vida junts. I mentre veien passar segons, minuts i anys, seguien menjant-se les boques i ajuntant les ànimes en aquell matalàs, entre mobles corcats i llibres vells, llibres que havien llegit amb avidesa sota les mantes, mentre nevaba a fora i ells se sentien morir d'amor.

Els últims graons de l'escala li van recordar aquella vegada que ella no havia pogut acudir a la cita, i ell havia passat una llarga nit estirat al replà, esperant-la en va. Dies després va saber que el seu pare l'havia retinguda a casa. Sospitava el que estava passant, com tots, de fet. Però tots callaven, i es rendien davant de la impossibilitat de fer-los entrar en raó. Ni tan sols aquella nit freda havia servit per danyar en el més mínim la fe que tenien l'un en l'altre, en aquell amor, en aquella vida secreta, en aquella vida trencada, en el desig impossible de fugir lluny, d'estimar-se en veu ben alta i besar-se pel carrer...

Finalment va arribar davant de la porta. Abans que ell pogués trucar, ella va obrir. La mirada li brillava, el cos se li va estremir, en un gest gairebé felí, mentre l'estirava de la màniga per fer-lo entrar. No hi va haver paraules, tan sols aquella càlida proximitat que els feia estremir.

En pocs segons, ja eren nus, pell contra pell, dient-se mots insignificants a l'orella, només per fer durar l'instant infinit abans de fer l'amor. Es van estirar al matalàs. Es van explorar els cossos, com si fos el primer cop que es trobaven. Els dits mandrosos relliscaven per la pell, buscant la màgia dels calfreds i de les respiracions agitades. Es buscaven, es trobaven, arribaven a llocs impensables per aquells que no son amants amb pressa i poques motivacions a la vida que no sigui l'altre. Els veins els hi eren igual. Es mossegaven sencers, com si fos l'últim cop que s'havien de veure, es deien mil mots importants a l'orella: T'estimo, t'adoro, no fugis mai, et necessito, un dia fugirem junts, et regalaré la lluna, estic cansat de veure-la reflexada en els teus ulls sense poder tocar-la mai, em tornes boja, em tornes boig, toca'm aquí, no paris ara... Es tornaven a buscar, i es trobaven novament...

Quan la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol ja entrava obliquament per la finestra, descansaven l'un al costat de l'altre, mirant el sostre i escoltant-se respirar. Ara, els minuts relliscaven dolçament sobre els seus silenciosos pensaments, i la vida els veia passar com dos fantasmes sense esma, com dos ombres mal dibuixades, ilusions òptiques de llums mal posades, que desapareixien al parpallejar. Vivien de somnis, si, però somnis de tard en tard, somnis que s'esvanien entre les mans quan se separaven. Incapaç de parlar, ell la va mirar. Només la va mirar. I ella ho va entendre sense cap mena de dubte: no es tornarien a veure mai més. De fet, sempre que el mirava, i la tarda s'esllanguia cap al vespre, i el sol entrava obliquament per la finestra mullant-los amb la llum taronja de capvespres maleits, tenia la sensació que no el tornaria a veure mai més. Sempre que aribava al pis i mirava per la finestra, distreta, esperant veure'l aparèixer, i el cos se li estremia només de pensar en les seves carícies, l'atacava l'inquietud, i tremolava pensant que la darrera trobada havia sigut l'última, que avui no apareixeria, que se l'havien endut, que havia fugit, que havia agafat un tren directe, lluny d'aquella vida impossible, d'aquell amor tirà...

Amb els anys havia après a acceptar aquells atacs de bogeria, sabent que ell sempre picava a la porta, que ell sempre tornava, que el sol sempre tornava a mullar-los en la llum del comiat, que se sentiria buida fins que ell no tornés a picar a la porta del pis que els veia consumir-se lentament en el foc de desitjos impossibles. Però aquest cop era diferent. Aquell cop veia una certesa freda i implacable en els seus ulls, aquells ulls que sempre es tancaven fortament en arribar a l'orgasme, aquells ulls que l'havien mirada per primera vegada entre tanta gent i li havien fet rodar el cap, aquells ulls que li havien promès tot i només li havien pogut donar una trista fotocòpia de l'amor, un desig bohemi i condemnat. Veia una seguretat en el missatge que era impossible malinterpretar. Veia un adéu per sempre.

Ell es va aixecar i es va vestir. Va caminar cap a la porta. De sobte, es va aturar, es va girar i va caminar cap a ella. Es va dur la mà a la butxaca i en va treure un full de paper. Li va donar, va apropar-se a la finestra, i, enganxant el front al vidre, va veure l'últim raig de sol que s'escolava entre els edificis. Ella ho va entendre. Va aixecar-se, va vestir-se i, sense ni una mirada, va anar cap al rebedor. Allà va llegir el full de paper. El pacient, reincident en el consum d'opiacis i fustrat de molts processos de desintoxicació, sembla haver contret una síndrome d'immunodeficiència adquirida, probablement a causa de la manca d'higiene de les xeringues que utilitza per injectar-se heroïna. Bonic regal de comiat.

Va tancar la porta suaument i a baixar les escales. En sortir al carrer, un vent gelat baixava per Portal de l'Àngel. Al mateix temps que les llàgrimes començaven a lliscar-li galtes avall, una pluja gris va cobrir la ciutat de dol.

-T'ha agradat?
-Si, suposo que si, però...
-Però...?
-No crec que acabi així, l'història... - i sense dir res mes, se'm posa al damunt i em comença a fer petons. La tarda s'esllangueix cap al vespre, i el sol entra obliquament per la finestra, fent brillar una llàgrima solitària que m'acaba de saltar de l'ull, i que ella no veu, massa enfeinada en fer-me l'amor dolçament.

En cos i ànima: tu

2006-10-30T23:50:00.000+01:00

I · Cos

Blanques obssessions,
mil misteris per resoldre,
el teu cos és poesia,
versos que vull recitar,
la teva mirada en flames,
l'únic foc on vull cremar,
vull recorrer els teus camins
només parlant-te a cau d'orella,
i sentir la teva calor
tan a prop, tan improbable...
Besar-te, besar-te tothora,
fer-te l'amor dolçament
potser només mirar-te,
tocar-te, assaborir-te...

II · Ànima

Silencis,
silencis que parlen sols,
silencis que ho diuen tot.
Mirades,
mirades que traspassen cors,
mirades que ho veuen tot,
quan tot ets tu.
Parlar-te, que em parlis,
que sigui real,
dir-te mil vegades el que sento,
i que sigui sempre sorprenent,
la simplicitat de mots i gestos,
la infinita complexitat
dels nostres equilibris,
de les nostres voluntats,
la vida, només la vida,
la vida al teu costat.

III · Tu

Conjunció impossible,
d'estrelles i volcans,
deliris improbables,
de desig i ànimes creuades,
el món als teus llavis,
i els teus llavis al meu cos,
i el meu cos en el teu,
i tots dos junts,
una vida tot just començada.

Piel de luna

2006-10-27T00:54:00.001+02:00

Correr por tu piel de luna
como un sueño desatado
besar tus límites osados,
como quien bebe de fuentes
prohibidas.

Amarte en tu piel de duda,
con futuro y destino
como únicos amigos,
y nuestra fe, y nuestro amor
absurdo.

Tocar el cielo con la mano,
deslizarnos por colinas atrapadas
entre segundo y segundo
de nuestras vidas
precipitadas.

Decir tantas sandezes
sin orden ni concierto
solo por mutar mil veces
una única frase:

Te quiero.

Versos Felinos

2006-10-27T00:54:00.000+02:00

Hierbas siempre verdes
infinitas praderas
paisajes tan vistos,
tan vistos ya...

Yo quisiera ser lunar del silencio
y jugar contigo por cielos violetas
al gato y el raton
de las bóvedas astrales

y estrellarnos contra todo
y llevarnos por delante
las columnas que sustentan
los estúpidos esquemas
de zopencos cotidianos
incapaces de soñar.

¿Y qué de juventudes?
¿Y qué de incertezas
de inacabables futuros?

Yo te amo aquí y ahora
yo te quiero para mi
yo quiero ver mi futuro
en tus ojos reflejado.

Y amaneceres junto a un lago
de aguas verde extraño
y bandadas de pájaros
de texturas imposibles.

Y es que me has cambiado tanto
que sin ti ya no soy yo;
para siempre te has quedado,
somos la suma de los dos.

Tu alma toda

2006-10-23T22:19:00.000+02:00

Tu piel, tu piel,
tu piel me obsesiona,
me pasaria la vida,
dibujandote con mis labios,
me pasaria la vida
desperezando cada rincón
de tu cuerpo,
y quisiera recorrer
para siempre tu perfil
con las puntas de mis dedos.

Tus labios, tus labios,
tus labios me aprisionan,
me pasaria mis dias
bebiendo de tu boca,
mordiento la lengua
y besandote en el cuello,
soplandote la oreja,
ardiendo entre tus brazos...

Tu cuerpo, tu alma,
toda tú, tú entera,
tú en mi vida,
tu alma toda,
y nuestras almas
caminando abrazadas
por el camino de la vida,
y tus labios,
y tus manos,
y tu piel.

I a mi, què m'importa?

2006-10-18T09:43:00.000+02:00

M'importa el que penses.
Em moc per les teves passes.
M'agrada mirar-te quan somrius.
Em llevo per viure un dia més... amb tu, si pot ser.
Em fa somriure... saber-me viu, saber-te aprop.
Donaria la vida per... per allò que més m'importa: tu.
Em llevo cada dia pensant-te.

Ara, ja saps què m'importa.

El laberint del Minotaure

2006-10-17T20:42:00.000+02:00

Teseu entra al laberint,
Teseu busca al Minotaure,
el Minotaure busca Teseu,
Ariadne busca a Teseu,
i Teseu busca a Ariadne.

Correm pel laberint de la vida,
sense saber quina força ens guia,
sense saber si som Teseus o Ariadnes,
sense saber que som Minotaures...

Ariadne i el seu cordill,
busquen Teseu amb avidesa,
i Teseu corre i corre mentre pensa,
si té por del Minotaure.

Correm pel laberint de la vida,
sense saber quins motius ens guien,
si cerquem Teseus o Ariadnes,
o volem entendre el Minotaure.

Teseu veu Ariadne rere una cantonada,
Ariadne i el seu cordill,
i ara fuig de la filla de Minos,
per trobar-se amb el destí.

Ens perdem al laberint de la vida,
eterna lluita, voluntat i obligació,
busquem uns braços on caure,
a voltes errant i a voltes no.

Teseu arriba al mig del laberint,
Teseu el veu, ell també.
Heroi i fera s'uneixen,
deixant per Ariadne el seu cordill.

Happy new year

2006-10-11T01:10:00.000+02:00

Risas y velas,
sonrisas y carreras,
y lluvia, y calor de invierno,
ese que se mete bajo la ropa,
y te reconforta tanto...
Música, cerveza y tabaco
en tus labios... y tu piel.

Risas y bromas,
sonrisas... y besos.
Infinitos comienzos
de infinitos caminos, a tu lado.
Infinitos recuerdos
del infinito momento,
de tu sonrisa de impaciencia.

Hoy te dedico estas letras,
igual que aquel dia
dediqué mis palabras,
y te besé en mi portal.

Hoy te dedico estos versos,
por sorpresa
como por sorpresa aparecí en la cena,
y me senté a tu lado.

Hoy te pido una sonrisa,
como ese dia
en que nada habia que celebrar,
te pedí un beso... y tu calor.

Y miles de horas,
de paseos,
de temblores,
de sudores,
de secretos,
de impaciencias,
de besos,
miles de minutos a tu lado...
oh, dios... te amé tanto,
que ahora no sé
cuan grande puede ser
mi olvido.

Tallulah - Sonata Arctica

2006-10-05T13:24:00.000+02:00

Remember when we used to look how sun sets far away?
And how you said: "this is never over"
I believed your every word and I guess you did too
But now you're saying : "hey, let's think this over"

You take my hand and pull me next to you,
so close to you
I have a feeling you don't have the words
I found one for you, kiss your cheek, say bye, and walk away
Don't look back 'cause I am crying
I remember little things,
you hardly ever do
Tell me why
I don't know why it's over
I remember shooting stars,
the walk we took that night
I hope your wish came true, mine betrayed me

You let my hand go, and you fake a smile for me
I have a feeling you don't know what to do
I look deep in your eyes, hesitate a while...
Why are you crying?

Tallulah, It's easier to live alone than fear the time it's over
Tallulah, find the words and talk to me,
oh, Tallulah,
This could be... heaven

I see you walking hand in hand with long-haired drummer of the band
In love with her or so it seems, he's dancing with my beauty queen
Don't even dare to say you hi, still swallowing the goodbye
But I know the feelings still alive- still alive
I lost my patience once, so do you punish me now
I'll always love you, no matter what you do
I'll win you back for me if you give me a chance
But there is one thing you must understand

[Chorus x 2]

El darrer homenatge a una etapa qe s'ha acabat

Tal como soy

2006-10-02T23:56:00.000+02:00

Entre tu y yo
un mundo de obsesiones
sesiones
parones
tonterias que escribo
porque tengo la cabeza
vacía como calles en enero
entre yo y mi mundo
ya nada,
lo abrazo
como lo que és:
mio,
busco, busco,
encuentro,
me quedo,
¿sabes?
me quedo aqui,
porque si
porque me gusta
porque me encanta
ser yo y que sea todo
tala y como es,
hasta lo que no me gusta.
Burlas,
sueños
y esperpentos,
besos,
y abrazos
en carpas nocturnas
y luces,
y saltos,
pinchazos,
y verte...
y seguir corriendo,
y beber,
salir,
y el rollo de siempre,
y no llegar a la cama
y no echarte de menos,
y reir y llorar al mismo tiempo,
y gritar que si, y gritar que no,
y ser un nada tan absurdo,
que todo lo sea hoy,
y escribir bajo un impulso,
y leerlo y no entender,
y disfrutar, y abrazar a los amigos
siempre y cuando te apetezca,
o decir que no,
que hoy te vas a casa,
después de cortado y cruasán
y cojer la bici
e irte a la playa,
y respirar aire,
y mirar al mar,
y reirte solo,
y llorar un poco,
y que te traten de loco lunático...
y que te de igual...
¡hoy me quiero
tal como soy!

Muere lentamente quien...

2006-10-02T13:28:00.000+02:00

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.
Muere lentamente
quien evita una pasión y su remolino
de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones
destrozados.

Muere lentamente
quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir
detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos...

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!

Art? De què em serveix?

2006-09-27T13:00:00.000+02:00

No en tinc prou amb l'art...
Et necessito a tu.

Turquesa - Gossos i Cris Juanico (Rock&Cat)

2006-09-27T12:29:00.000+02:00

Vas entrar en la meua vida
sense fer un gran enrenou,
i ara ja no tenc surtida
i no sé com arribar a port.

A sa vida m´ha tocat ser lleuger
com un tros de paper.
Vaig i venc i em deix recaure
com es núvols i sa pluja es gener.

Però em queda aquell turquesa de la mar
que em brindava la magia dels teus ulls,
era tret d´una donzella medieval,
rere ell sempre hi ets tu.

Deixo enrera les barreres
que tu i jo un dia vàrem tancar.
On abans vivien tots els somnis
i ara sols s´hi troba el silenci.

Sempre em queda aquell turquesa de la mar,
que em brindava la màgia dels teus ulls,
era tret d´una donzella medieval,
rere ell sempre hi ets...

Amb la mar dolça que fa de pont,
entre tots dos.
És la mar que em duu es teu color
... sa teua olor
... sa teua olor.

M´he complicat, he volgut caminar
sota el cel que m´encén,
tot allò que no es veu,
i et sento més enfora que mai.

Amb la mar dolça que fa de pont,
entre tots dos.
És la mar que em duu es teu color
... sa teua olor.
Ara et veig millo i més gran que mai,
et tenc inmensa.
Ara entenc i aprenc aquest present,
sa teua absència...

Labios compartidos - Maná

2006-09-26T21:13:00.000+02:00

Amor mío
Si estoy debajo del vaivén de tus piernas
Si estoy debajo hundido en un vaivén de caderas
Esto es el cielo es mi cielo.

Amor fugado
Me tomas, me dejas, me exprimes
Y me tiras a un lado, te vas a otro cielo
Y regresas como los colibríes
Me tienes como un perro a tus pies.

Otra vez
Mi boca insensata vuelve a caer en tu piel
Vuelve a mí tu boca y provoca
Vuelvo a caer de tus pechos a tu par de pies.

Labios compartidos
Labios divididos, mi amor
Yo no puedo compartir tus labios
Que comparto el engaño
Y comparto mis días y el dolor
Ya no puedo compartir tus labios
Oh amor, oh amor compartido.

Amor mutante
Amigos con derecho y sin derecho
De tenerte siempre
Y siempre tengo que esperar paciente
El pedazo que me toca de ti.

Relámpagos de alcohol
Las voces solas lloran en el sol
Eh! Mi boca en llamas torturada
Te desnudas angelada y después te vas.

Otra vez
Mi boca insensata
Vuelve a caer en tu piel de miel
Vuelve a mí tu boca duele
Vuelvo a caer de tus pechos a tu par de pies.

Labios compartidos
Labios divididos, mi amor
Yo no puedo compartir tus labios
Que comparto el engaño
Y comparto mis días y el dolor
Ya no puedo compartir tus labios

Que me parta un rayo
Que me entierre el olvido mi amor
Pero no puedo más compartir tus labios
Compartir tus besos, Labios compartidos.

Te amo con toda mi fe sin medida
Te amo aunque estés compartida
Tus labios tiene el control.

Te amo con toda mi fe sin medida
Te amo aunque estés compartida
Y sigues tú con el control.

L'autor li dedica a una ex-novia que li va posar les banyes... però jo li dono un altre sentit... un sentit que només jo puc entendre-li... crec...

Jocs de nit

2006-09-26T13:13:00.000+02:00

Perdut,
en la melodia dels teus ulls,
en la follia de les nostres
soledats incompatibles,
escric mots discordants,
de lèxics derivatius,
no gens relatius,
absolutament defintius
que no pots malinterpretar.

Perdut en els paisatges
de la teva pell blanca,
en les promeses de passió
que mai acabaen de complir-se,
cerco amb avidesa un foc,
que romàn, prohibit,
sota la teva roba.

Trobo els teus llavis
tan a prop,
que em cremen l'ànima
sense ni tan sols tocar-me.
Les teves mans entre les meves,
i la inqüestionable presència
de la teva forma
entre els meus braços...

De nit et sento tan meva
que somnio deliris de desenllaços improbables.
Tasto el tacte endurit
de flors -senyals de plaer-
dels teus pits als meus llavis,
i recorro camins que fan
que la nit sigui jove...

De nit tot és tan fàcil,
quan em mires,
t'abraço i em mires,
i jugues, i dubtes...
i fuges -mai
gaire lluny-
i tornes,
-i et torno a sentir
tan meva-
i jugues un cop més.
I m'adono
que m'estic enamorant
i m'adono també
que et necessito.

Rythm & blues

2006-09-23T19:07:00.000+02:00

Esdevinc,
entre nota i nota,
cada pausa infinita,
cada silenci en la partitura,
punyal clavat al pentagrama,
notes menors de missa de rèquiem.

Em sorprenc,
deixant compassos sense acabar,
per por a que la melodia,
pugui ofendre les teves oïdes,
mediocritat, o covardia,
trenco la melodia.

Arrítmic i a contratemps,
interrompo els teus solos,
omplo els silencis
de notes fora de lloc,
que criden en si menor,
que qui perd aqui soc jo...

Què està passant?
Soc només jo,
o el vent canvia?
Aquesta pluja d'estiu mandrós,
vol dir alguna cosa?
Segueixes tan lluny?
Perquè et sento propera?
Els llavis em cremen
quan s'apropa la teva pell,
però això no és nou...

Hi ha res més?
Dubtes? Confusio?
Negació de sentiments?
O només jo i la meva bogeria?
Digues, on ets TU?

2006-09-21T23:05:00.000+02:00

Why, tell me the reasons why
Try, still I don't understand
Will I ever feel this again
Blue sky, I'll meet you in the end
Free them, free the memories of you
Free me, and rest 'til I'm with you

A day like today
My whole world has been changed
Nothing you say
Will help ease my pain

Turn, I'll turn this slowly round
Burn, burn to feel alive again
She, she'd want me to move on
See me, this place I still belong
Give chase, to find more than I have found
And face, this time now on my own

Days disappear
And my world keeps changing
I feel you here
And it keeps me sane

So I'm moving on
I'll never forget
As you lay there and watched me
Accepting the end
I knew you were scared
You were strong I was trying
I gave you my hand
I said it's okay letting go time to leave here
And I'll carry on
The best that I can without you here beside me
Let him come take you home

I hate myself... because my world keeps changing, days disappear, and you're always there... and it keeps me sane...

T'odio

2006-09-21T13:07:00.000+02:00

T'odio. T'odio!
T'odio tan profundament
que rere cada baula
de les cadenes que em lliguen,
hi veig el teu nom.
T'odio tan profundament
que abrasar la buidor
que ens separa
em sembla poc, insuficient.
T'odio tan absurdament
que vull absorbir cada minut
de la teva pell
i cada bram del meu desig,
i silenciar-los, apagar-los...
Vull trencar la lluna a pedrades,
apagar focs amb els peus descalços,
vull morir des de dins,
trencar-me les entranyes.
Vull cridar, vull cremar-me
en el foc que s'amaga sota la teva pell.
Vull morir, obrir-me en dos,
que em vegis tal com soc.
Vull matar-te en mi,
vull que no siguis.
T'odio tant,
que donaria el que fos
perque no existissis.
Vull plorar i no puc.
Vull oblidar, i no vull.
Vull morir i no em moro!

T'estimo, nena, princesa, dama de gel de cor en flames.
T'adoro. Les teves mans sobre les meves son la mortalla de la meva mort en vida.
T'oblido dia a dia, però, saps? cada cop que et veig m'enamoro de tu. Així que t'he estimat infinites vegades i una de sola.
T'enyoro. T'enyoro tant mentre m'acaricies les mans, jugant amb la idea de besar-me... t'enyoro tant cada cop que penses, cada cop que respires, cada cop que ets tu...
T'enyoro tant cada cop que penso, cada cop que respiro, cada cop que soc jo...
M'ofego tant sense tu que em sento morir...
Em cremo tant en tu, que em sento morir...
ELs meus versos m'escanyen per tal que els hi doni formes noves dibuixant al paper el teu somriure...
Ja saps, el teu nom, set lletres i una condemna...

A voltes... jugo amb la realitat

2006-09-19T11:59:00.000+02:00

És ben cert que estimo,
tan cert com res i com tot,
és cert que encara podria
estar al teu costat,
tan cert com que puc
penjar-me del sostre i comptar
hores que degotejen cap per avall,
mentre a fora plou i el sol nocturn surt,
i comença un altre 30 de febrer.

Es fals que puc mentir,
doncs tota mentida és real,
però és fals que t'estimi,
és mentida,
soc de mentida, en el fons.

I t'oblido, deixo que caiguis al pou,
tranquila, d'altres t'hi faran companyia,
tantes voltes he hagutd'oblidar rostres...

Adéu, te'n vas,
si no ho saps, t'ho dic jo.
El que no saps,
és que tu no ets tu
en els limits d'aquest vers,
que tu ets tu i mil dubtes,
tu ets tu i nostàlgies,
tu ets tu i ella,
tu ets tu i res més que tu,
però només de vegades...
i tu no ets ningú de nit,
quan et ploro,
del cert sé que no et ploro a tu,
sinó a mil somnis de records
que se'n van,
a cops ni tan sols
són records que et pertanyin,
a versos són records de pors,
els faig entrar als teus ulls
per així plorar-te a tu...
però només a voltes...

T'he creat, tan nova, tan única,
t'he imaginat
tan teva, tan tu...
que finalment,
no hi ha ningu com tu,
ningú,
ni tan sols tu.

I de cop no et vull,
t'escupo de la meva ànima,
com un hoste indesitjat,
com una picor a l'esquena...

Faré rites a la lluna,
perquè amb la marea
marxi també el teu record.

Ya no hay versos

2006-09-12T10:46:00.000+02:00

He muerto.
Yo he muerto, mi verso ha muerto,
tu silencio lo ha matado.
He muerto hasta tal punto,
que las lágrimas que no pude llorar ayer
frente a ti,
las llora hoy el cielo,
estrellandolas contra el suelo,
para que las veas caer.
Me pudo el orgullo.

Silencios.
Silencios interrumidos por palabras.
Eso es mi vida.
Nada interrumpida por ti.
No me queda nada que decir,
todo lo sabes ya,
todo está dicho,
y quisiera callar para siempre,
irme
dejarte aquí,
romper con todo,
mandarlo todo a la mierda,
volar, volar lejos,
volar libre,
volar solo,
¡¡solo!!
menuda palabra...

Pero no puedo,
siempre queda algo,
dos palabras, tal vez mas,
que no he dicho,
esas palabras ocultas,
tras el torrente de lágrimas.
Me puede el orgullo.
Pero son estas palabras,
que si bien no puedo entregarte,
si puedo entregar al verso
y el verso a ti.

Sé que hay algo en mi que no te gusta,
algo que viste cuando estuviste cerca
y no quieres volver a ver...
no sé lo que és, tal vez fue que no sé
leer dentro de tu mente
como un buen amante debería.
No lo sé, tal vez tienes razón,
y nunca funcionaría...
Pero te quiero amor,
te amo tanto,
que pierdo la cuenta de las veces
que lo pienso,
que te veo y digo
"la quiero",
y también la cuenta
de las veces que te lo hago saber,
aunque eso no importe,
pues un amor en silencio,
no seria menos amor,
pero yo no puedo callarme,
necesito gritar al viento tu nombre
y amarte sin cesar,
y buscar palabras
que abran nuevas dimensiones,
más allá de lo que nunca hemos sabido,
te quiero, quise decirte ayer,
lo siento, pero te quiero!
no puedo cambiarlo,
no quiero cambiarlo!
Te adoro, quise decirte,
pero me fui,
me fui rezando que corrieras
detras de mi, o que me gritaras,
o tan solo que te quedaras unos instantes
quieta bajo la luna, pensando...
pero volvi a mirar y ya no estabas,
y entrabas a casa y mirabas atrás,
y nuestros ojos se cruzaron
un instante, y luego nada.

He muerto.
Me he ido.
No me ves?
Estoy vacío,
mi verso ha acabado,
ya no corre sangre por mis venas,
solo cristales afilados
con todas tus letras grabadas
que se clavan en mis venas,
me atraviesan,
me desgarran las entrañas,
comiendome por dentro,
consumiendome lentamente.

No quiero decirte lo que te digo,
se me han acabado
las palabras precisas,
sin alma no hay versos,
y yo te he dado mi alma,
mi vida entera,
y todos los versos míos!
Y sin embargo,
ya no hay versos.

Hipocresia

2006-09-10T20:58:00.001+02:00

Una colla d'hipòcrites, això es el que son. Nens avorrits que es prenen el tema com una distracció, com una manera de passar l'estona sense mullar-se massa.

"Cap renuncia, cap submissió, Independencia", deien... com voleu aconseguir res si no us creieu els vostres propis lemes!

"Avui més que mai, estem orgullosos de ser qui som i fer el que fem..." hipòcrites! Colla de cagats mentiders... Em fot vergonya estar sota la vostra bandera...

No sou res del que dieu que sou, colla de Niños Bien amb samarretes supermegapunkis que guai de la parra!

EM foteu vergonya tots plegats! I els que tenim ideals de debò ens hem de veure barrejats amb vosaltres... que dic barrejats, liderats per vosaltres! I que ens fotin els qualificatius que nosaltres us fotem a vosaltres...

Aneu a cagar!
He dit.

Mira'm

2006-09-10T14:47:00.001+02:00

Sol.
Ara i aquí, sense més vanitats.
Sol.
Mira’m.
T’estimo.
Sense missatges amagats
En metàfores ardents:
T’estimo.
Visc a la teva pell,
I corro a tota velocitat
Volent-te deixar enrere...
Vius a la meva ment
I per oblidar-te
Hauria de canviar,
O morir.

Mira’m!
Agenollat enmig d’ofecs assassins,
Arrencant segons de la meva carn,
Vivint per respirar-te,
Sotmès a deliris roents,
Llevant-me a tires la pell,
Escopint sang.
No és estètic,
No fugis i mira-ho!

Dolor.
Estic malalt
I el vent no en té cap culpa,
I de llàgrimes que sagno
El teu carrer n’és ple.
Dolor, dolors que mai sabràs.
La teva pell.
Corro, mai em moc, em precipito.

No saps quantes hores
He arribat a passar
De genolls, davant del teu portal,
Després de dir-te adéu.

Mai sabràs
Que quan passo vora El Fanal
Em recolzo a La Paret,
El repto a que s’apagui.
Mai ho fa, ja...

No imaginaràs que visc
De tu en tu,
En els teus intermitjos,
No soc ningú.

Mira’m...

T'adoro, et venero,
cada gest, cada mot,
cada res, cada tot,
ets tu,
i moro.

Mira'm!
EStimaràs, t'estimaran,
de fet ja ho fan,
però cap com jo,
cap posarà els teus somnis
allà on els vulguis,
cap t'entregarà els seus
com jo ho faig ara.

Em veus?
Soc el millor que pot passar-te.
PRou enganys, prou modèsties,
prou "podria ser que no..."
Soc jo, per tu.

Jo soc.
A tu, per tu,
de tu i en tu.
Tu ets el meu tu,
pronom que ho es tot,
ets tu.

I lel teu tu,
la teva essencia,
té per mi
dimensions insospitades.

Et sento en la remor del mar,
en el silenci de les vetlles
interrompudes per sorolloses neveres,
et sento en el sol ixent
i en el roig crepuscle,
en el badar i després somriure,
en el tro de les absències,
en punyalades mortals et sento,
en cada glop d'aire,
hi ets tu.

En el dubte,
et sento.

En el full blanc
tacat de tinta negra,
en les sobretaules,
en els aperitius,
en l'infern de buidor
i la mica de tu
que queden quan marxes,
t'hi sento.

Em pesen les parpelles
me n'he d'anar a somiar-te
a sentir-te, a besar-te,
en un mon que no és.

En la llum, en la foscor,
en les peçes que em falten
t'adoro,
i recorrer els teus camins,
el so voluptuós
del teu nom oclusiu
i perdre'm als teus ulls,
al teu mon,
i violar records
que haurien de dormir,
és el meu destí.

Sobrenatural amor
el que crema fulles seques
sobre conreus esterils
i cobreix el cel
de boira espessa.

Mira'm. Jo soc teu.
Mata'm, si vols.
Rebutja'm, odia'm,
fereix-me, trenca'm,
però t'adoro
i t'estimo,
et desitjo,
et vull,
et necessito,
necessito que em necessitis.
Em moro...

Another day (she told me...)

2006-09-08T14:07:00.000+02:00

she looked at me, and without a word, she told me:

Live another day
climb a little higher
find another reason to stay
ashes in your hands
mercy in your eyes
if you're searching for a silent sky...

You won't find it here
look another way
you won't find it here
so die another day...

The coldness of his words,
the message in his silence,
"face the candle to the wind..."
This distance in my voice
isn't leaving you a choice
So if you're looking for a time to run away...

You won't find it here
look another way
You won't fin it here
so try another day...

They took pictures of our dreams
ran to hide behind the stars
And said maybe when it's right for you, they'll fall
But if they don't come down
resist the need to pull them in
And throw them away
Better to save the mistery
than surrender to the secret

You won't find it here
Look another way
So try another day...

and then, she went away...
night was falling...
I cried...

No et desitjo!

2006-09-07T22:58:00.000+02:00

No et desitjo,
no et vull,
no vull resseguir cada linea
del teu cos amb les meves mans,
no vull desdibuixar els teus llavis
a cops de besades humides,
no vull esgarraparte,
ni que ens robem les boques
com si no hi hagués res mes,
no vull tenir-te aprop,
sentir el teu alè,
la teva calor,
la teva suavitat,
no vull,
no vull deixar-me portar,
no vull fer-te meva
ni que em facis teu,
no vull beure
de mitjes llunes prohibides,
no vull sentir gemegar la nit
ni que rodem per l'arena,
no vull estremir-te,
recorrent la teva pell,
no vull ser
hoste del teu sexe
no vull
viatjar per dintre teu,
no vull que siguem un...
així que corre,
vine!

A la noia de vidre... jeje

2006-09-07T01:29:00.000+02:00

Tus ojos... ¿qué mas da?
Grises, marrones, negro, avellana,
dos simples ventanas,
todo piel y nervio
agua y sangre, ¿qué mas da?

Pero tu mirada, ¡ah, tu mirada!
tu mirada no está solo en los ojos,
empieza en tu cuello, cuando se inclina
tu cabeza entera,
en tu sonrisa medio escondida...

Tu mirada es un pozo oculto,
tu mirada es todo alma,
un abismo de negro,
tu mirada me habla de luz,
de pasión, de peligro de muerte.

Tus ojos me miran
por debajo de tus cejas.
¿Qué mas da?
¡Es tu mirada lo que me interesa!

Arder de nostálgia

2006-09-07T00:07:00.000+02:00

¿Sabes?
Acabo de arder de nostálgia.
Mis cenizas se han esparcido,
por un aire que respiraste,
una vez, hace ya mucho,
mas de una vida...

He visto otra vez,
la luz de futuro apacible
escondida tras tus ojos color miel,
he visto otra vez
tu sonrisa simple y franca,
que no pedia grandes cosas,
solo un pequeño sueño...

He visto tus gestos
ocultos en una vieja fotografía
que me ha emboscado en mi soledad,
he visto el sabor de tu piel,
he recordado esa voz,
esa voz clara y oscura,
esa voz que me hablaba,
entre selvas de ternura.

He revivido esa manera
que tenias de cerrar los ojos,
cuando sonreías
con la lengua entre los dientes,
he recordado tus manos en mi cuello,
mi pelo, mi rostro,
mi cuerpo y el tuyo,
dispuestos a olvidar,
entrelazados,
ardiendo al mismo tiempo
cada uno en su
callejón sin salida.

He recordado el último suspiro,
el último silencio,
el último beso,
discreto, en la mejilla,
he recordado el viaje en tren,
he recordado volver,
y despertar de tu sueño.

Aquesta poesia li dedico a l'angel que ho deixa tot pels seus somnis. Que tinguis sort, petita, bonica, dolça... que tots tinguem sort...

Finals equidistants...

2006-09-06T23:29:00.000+02:00

Mai sabràs el que és
estimar-te des dels racons
de les voltes del destí,
ni apagar-se i marxar,
no existir si te'n vas,
o dibuixar a les parets
rimes insospitades,
de consols melancòlics, buits,
falsos...

Mai veuràs el fons
dels ulls incerts de la meva realitat,
ni sentiràs remotament la caricia a la pell
de vides bipolars
i finals equidistants.

Abruptament, desdibuixo fanals,
barroers barrancs assassinen la meva ment
cobrint-me tothora de besades,
i cerco forats a les parets
per fer-hi passar morts pensaments.

La llum espessa m'encega
i m'apunyala els ulls,
però no puc tancar-los,
fa calor i se'ns desfà la xocolata,
i els cors bullen en la soledat,
fora de la nevera,
mentre la primera primavera
de la nova vida crema
i ens porta nostalgies caducades
de besades irreverents;
versos de vides populars,
dehessa llunyana,
finals equidistants...

Esquivant mirades...

2006-09-05T23:30:00.001+02:00

En l'egoisme comprensible
del teu instint d'autoprotecció,
em deixes marxar en la nit
mai m'allargaràs la mà,
aquesta no és la teva lluita.

Deixes que rellisqui per la teva vida
allò que a mi m'obssessiona,
i la fredor de la teva naturalesa
congela els batecs de la meva ànima.

M'ofego, en llàgrimes d'oblit em moro,
me'n vaig, cada dia soc menys,
em robes el cor, i quan menys en tinc,
menys batega, el cor absent.

Em mires des de fora,
revolcat en la misèria,
d'un pou negre com un mal pensament,
i no pots ajudar-me,
no m'allargues la mà.

Camino, em perdo...

2006-09-05T20:54:00.000+02:00

Camino pels carrers que tantes vegades he trepitjat, medito tancat dins del meu cap, mentre a les orelles sona Through her eyes... i encara, després de tant de temps i tantes coses que ens han passat, espero veure't rere cada cantonada... per cualsevol bajenada... ni que sigui per que has perdut una moneda i has tornat enrere al carrer per trobar-la... i és que veure't em fa ser, sense més... no demano amor, no demano que res torni a ser com era abans... em conformo amb veure't allà, lluny, lluny de mi encara que siguis a tocar, tan lluny i tan a prop. Mentiria si no digués que em fa mal, que és una tortura, contínua, sàdica i perversa que m'infligeixo a mi mateix, però l'agonia de no veure't, de perdre't de la meva vida, no la podria suportar, seria una agonia que acabaria amb mi, amb les meves esperançes, amb els meus somnis, amb la meva voluntat de viure. Prefereixo perdre't cada dia que perdre't un dia i ja per sempre. Perdo el fil dels meus pensaments enfonsat en la teva memoria, en els records que m'atravessen a cada minut, en l'impotència, en l'enyor... Em perdo en els teus ulls cada cop que et miro i em defuges la mirada, i en aquest instant infinit en que tot s'atura i els nostres ulls es queden sols, m'agradaria entrar-hi, entrar als teus ulls i mirar-me, mirar el mon, saber què és ser tu...

Seguiré caminant, com sempre, sense destí, sense nord, sense pausa ni causa, seguiré donant voltes en cercles a la meva vida, a la teva porta, al meu desig, a les teves mirades...

Through her eyes - Dream Theater

2006-09-05T20:44:00.000+02:00

You'll never know what it's like
to see you through my eyes

She never really had a chance
On that fateful moonlit night
Sacrificed without a fight
A victim of her circumstance

Now that I've become aware
And I've exposed this tragedy
A sadness grows inside of me
It all seems so unfair

I'm learning all about my life
By looking through her eyes

Just beyond the churchyard gates
Where the grass is overgrown
I saw the writing on her stone
I felt like I would suffocate
Inloving memory of our child
So innocent, eyes open wide
I felt so empty as I cried
Like part of me had died

I'm learning all about my life
By looking through her eyes

And as her image
Wandered through my head
I wept just like a baby
As I lay awake in bed

And I know what its like
To loose someone you love
And this felt just the same

She wasn't given any choice
Desperation stole her voice
I've been given so much more in life
I've got a son,
I've got a wife

I had to suffer one last time
To grieve for her and say goodbye
Relive the anguish of my past
To find out who I was at last

The door has opened wide
I'm turning with the tide
Looking through her eyes...

you'll never know...

Em recordo...

2006-09-04T22:38:00.000+02:00

Em recordo...

recorrent la teva nuesa,
com un peregrí que,
perduts nord i senderi,
fa del camí
el seu únic destí;

dibuixant als teus pits
desig d'hivern,
imaginant al teu ventre virginal
fruit de primavera;

traçant esquemes de passió
en el misteri del teu sexe càlid,
arrencant gemecs de companyia
a la pluja i a la soledat;

tastant la dolçor
de desitjos desflorats
palpant la incoherència
de la teva complexitat...

et recordo...

Idioma

2006-09-04T00:43:00.000+02:00

Quisiera crear un idioma
en clave melancólica,
un lenguaje desnudo,
sangriento, antónimo,
entregado y de rodillas,
desgarrado, polvoriento,
estremecedor, temible,
gutural y primitivo,
un verbo tan negro
que pudiese entonar
el verso mas secreto
sin sonar austero,
que hiciese estremecer
la cúpula del cielo
y que en el rojo amanecer
que siguiera a la creacion
de dicho verso imposible
sólo dejara, grabadas a fuego
en mi piel, siete letras,
tu nombre,
mi condena.

Te quiero.

Llàgrimes

2006-09-03T15:53:00.000+02:00

Llàgrimes d'enyor
em desperten cada dia,
i, incoherent,
miro per la finestra,
per veure si hi ets,
si avui m'estimes.

Llàgrimes de ràbia
em porten a dormir cada nit,
i abraço el coixí
i ofego crits d'infern
de desesperança,
si tu no m'estimes.

Llàgrimes absurdes
quan em truques,
em dius si ens podem veure,
i xerrem, i et miro,
i em mires, i plou
i t'adoro.

Llàgrimes ocultes
quan em rebutjes,
quan em claves un cop més,
el punyal de la teva amistat,
i no en tinc prou.

Llàgrimes extranyes quan,
a tota velocitat, recorro els carrers,
i em brillen les galtes
pels carrers
on ens vem estimar.

Llàgrimes, no les veus?
Llàgrimes d'aquelles,
que brillen, no ho veus?
Ja no es aigua salada el que raja
dels meus ulls,
és la sang d'un cor ferit,
ferit de mort,
si no m'estimes.

La lluna (Ilargia) - Ken Zazpi

2006-09-03T14:05:00.000+02:00

esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.

eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.
na na na naa nananaa...

zuretzat ilargia
lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez,
eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra,
ez zara!!

esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.

Ves i diga-li a la pluja que no torni a venir.
Diga-li a la soledat que no la vull avui.
Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis,
la que me'ls fa malbé.

*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís, de malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit,
no ho ets!

Digues que el que ara sento no és de veritat.
Tot el que no som per creure
per creure en un instant.

*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís,de malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit,
no ho ets!

Si fuera...

2006-09-01T11:52:00.000+02:00

Si fuera cierto,
y fuera de mi vida
te quisiera;
si un minuto me bastara
para decirte lo que siento...

Si el silencio no me diera
diez mil formas diferentes
de huir de lo que siento
y al final, encontrarmelo delante...

Si todo hubiese ido distinto,
si no se hubieran cruzado
jamás nuestros caminos,
si nada fuera nada...

Si fuera, si pudiera,
vivir sin condiciones, pediria solo una
el mas leve de los favores.

Si a ti renunciara
y solo si pudiera,
dejame por lo menos
que te bese una ultima vez
antes de que muera...

Vive y deja vivir

2006-09-01T11:36:00.000+02:00

Vive, deja vivir, necesito un instante,
que me dejes respirar,
salir sin molestarte...

alguien dijo
que yo soy para ti
dime, dime que si
y luego desaparece

sabes bien cual es tu espacio,
quedate ahi y dejame en paz,
deja, dejame,
quiero decir para siempre...

y quedate con tus palabras
tu sonrisa rosa roja
y esa forma de besar, empapandome los labios...

tu fuiste el sol, fuiste la luna
fuiste la noche más oscura
tu fuiste el sol fuiste la luna
fuiste la noche más oscura

déjame un sitio
pero fuera de tu vida
deja que empieze
otra vez desde el principio
y quiereme
aunque sea con locura
quiereme, pero fuera de tu vida

tu fuiste el sol fuiste la luna
fuiste la noche mas oscura
tu fuiste el sol fuist la luna
fuiste la noche mas oscura

quiereme quiereme tu quiereme
dejame dejame tu dejame...
...quiereme...
...dejame ...
...quiereme ...
...dejame ...

Adiós

2006-09-01T11:23:00.001+02:00

Tengo que decirte
que mi vida es muy triste
que va a ser como imposible
que me olvide de que existes...

Tengo que decirte
que el dia en que te fuiste
se encendieron las farolas
que alumbraban el camino...

Para que pudieras volver...
Volver... volver...

Tengo que decirte
que a la luz de la candela
intento arañar la niebla
que no deja que te vea...

Deja que te espere
a la puerta de tu casa,
un minuto me hace falta
luego me voy para siempre...

Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...
Y por si acaso que sepas
que aqui siempre tendrás un sitio...
Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...
y aunque no te lo creas,
sin ti nada será lo mismo...

Solo quiero decirte adiós...
Adiós... adiós...

Duerme conmigo...

2006-09-01T11:23:00.000+02:00

Busco un lugar en esta ciudad,
donde esconderme
de la corriente
que me lleva.

Río de lava que todo lo arrasa,
floto en el tedio, oscuro viaje hacia el infierno.
Busco ese lugar.

Dime la verdad, poco me queda;
querría perderme, huir para siempre,
echar a volar.

Lluvia de otoño que tarde llega,
haz que en la arena que me rodea
crezca la hierba.
Dime la verdad.

Y descubrir que algo se mueve junto a mí;
y decidir sobre la marcha adonde ir;
y despertar, abrir los ojos y encontrar,
que nada sigue igual.

Busco un refugio en el camino,
donde a solas pasen las horas y tenga sentido.
Ven a mi cama, duerme conmigo,
entra en mis sueños porque hace tiempo que me he perdido.

Ven a mi cama; duerme conmigo...

Jarabe de Palo

Tal vez

2006-08-04T00:47:00.000+02:00

Tal vez
nada de esto tenga sentido
tal vez
escoja palabras al azar
y me equivoque.

Tal vez
nada de esto tuvo sentido
tal vez
escojo a veces a quien amar
y me equivoco.

Tal vez, solo tal vez,
te echo de menos,
tal vez me extraña
el hueco que has dejado.

Tal vez ya no sea capaz
de ser fiel a lo que creo
tal vez me transforme,
en lo que no soporto.

Tal vez lo unico que quiero
es lo que no puedo tener,
a saber, decir que te quiero,
entre tus brazos...

Tal vez te quiero,
tal vez no te olvido,
tal vez, quien sabe?
Tal vez estoy perdido...

Què tenen les dones?

2006-07-30T21:10:00.000+02:00

Les dones... aquesta meravella tan bella com incomprensible... què tenen les dones?

Les dones tenen aquella capacitat de mirar-te, o ni tan sols això, a vegades, tan sols, no mirar-te, i fer-te pensar que faries el que fos per perdre't en aquells ulls, per no sortir-ne mai. Et somriuen, i amb un somriure t'estàn fent entendre que realment, són elles qui controlen la situació, elles qui decideixen, elles qui saben el que tu penses, i no al revés.
Tenen l'habilitat de passar-se una mà pel cabell, o bufar el cabell que els hi cau sobre la cara, i, només amb això, tenir-nos als seus peus. Ens fan perdre la parla i ens fan caure les coses de les mans simplement caminant o movent-se d'una manera determinada. I a vegades, és la forma que tenen de quedar-se quietes el que resulta fascinador. Tenen la capacitat de fer que sembli primavera enmig de l'hivern, quan porten tal jersei o tal faldilla i fan que se t'eriçi cada cabell del teu cos.

Les dones saben escoltar-te, cosa que no es pot dir de tots els tios... i a més a més, es probable que després d'escoltar-te diguin alguna cosa amb sentit i tot... Tenen aquella manera miraculosa de fer que el seu cap encaixi a la teva espatlla, i que la seva pell sempre estigui suau i tèbia. Sempre trobes les seves mans en la foscor quan les busques.

Poden parlar, i dir mil coses, o poden callar, i dir-ho tot.

Poden ser mortalment perilloses, com un volcà o com pura dinàmita i, de fet, ho son.

Però, a qui no li agrada viure perillosament?

Ho he adaptat una mica... i ja sé que era broma, però igualment... jeje

Como estás?

2006-07-30T18:18:00.000+02:00

Cómo estás?

-Bien, estoy bien.
Todo lo que quiero,
se aleja de mi,
mis sueños en un pozo,
el sol les prende fuego,
mi vida es un destrozo,
no sé ni lo que quiero,
y cuando lo sé, lo estropeo,
si, algo sé, sé que debo
guardarme lo que siento,
ser otro, cambiar,
arrancarme el alma y fingir
que todo va viento en popa,
viento en popa a toda vela
no corta el mar sino vuela,
mi pesadilla sin fin...

Si olvidarte es renunciar a todo,
a todo lo que me importa,
a todo lo que compartimos,
y que me gusta, no solo
porque lo compartimos
sino porque me gusta y punto,
si olvidarte es huir de tu vida
y exiliarte de la mia,
si olvidarte es decirle adios a tu amistad,
si olvidarte es huir de mi alma,
si olvidarte es, en definitiva,
morir en vida,
yo te olvido,
si tu me lo pides.

Si, estoy bien.

2006-07-30T17:57:00.000+02:00

Sometimes I
Need to remember just to breathe
Sometimes I
Need you to stay away from me
Sometimes I’m
In disbelief I didn’t know
Somehow I
Need you to go

Sometimes I
Feel like I trusted you too well
Sometimes I
Just feel like screaming at myself
Sometimes I’m
In disbelief I didn’t know
Somehow I Need to be alone

Don’t stay
Forget our memories
Forget our possibilities
What you were changing me into
(Just give me myself back and)
Don’t stay
Forget our memories
Forget our possibilities
Take all your faithlessness with you
(Just give me myself back and)
Don’t stay

I don’t need you anymore
I don’t want to be ignored
I don’t need one more day
Of you wasting me away

With no apologies

2006-07-29T22:26:00.000+02:00

sé
no sé
ya no sé
ya no sé nada
ya no sé nada de mi
hoy ya no sé nada de mi vida

no sé donde lleva el camino
no sé si alguien entenderá,
salvo tu, tal vez, o tal vez
ni eso. Pero ya no siento miedo
a aceptar lo que es bueno y cierto,
porqué esconderse de lo que es bueno
y cierto? Porqué huir de lo que sabes
que si fuera, te haria feliz?
Cansado de renunciar,
de hacer lo que se espera,
lo que se espera de mi,
sé que me harás llorar,
peró entré yo sólo en el juego,
así que, qué importa,
qué importan mil lágrimas,
mil lágrimas por un solo beso?

Melodia

2006-07-28T12:08:00.000+02:00

Quan la teva vida
sembla una melodia
recorrent l'ultim instant
abans del fade out,
quan vius sotmès
a claus de sol
que no t'obren cap porta,
i cap sostingut et sosté prou,
i els bemols et fan baixar
molt més que mig to,
i l'únic que fan els pentagrames
és apunyalarte, de cinc en cinc,
i vius en compàs aturat
en un silenci que dura
massa frases musicals,
busca una fusa,
que et porti per tot el compàs,
cavalcant fins arribar al següent,
i canvia aquest pianissimo
per un molto allegro,
canvia el tempo
i retroba-li el pols,
a la vida, a la melodia.

Miedo II

2006-07-28T11:06:00.000+02:00

Miedo, tuve miedo a salir,
miedo a aceptar lo que venía
pero dije sí a ti
y tu cojiste distinto camino.

Terror, estupor y temblores,
pánico a volver a pasar lo mismo,
al final te di mis besos,
y me quedé besando el aire.

Dulce, ojos de miel, piel tostada,
me libraste del hechizo
del laberinto de tus ojos.
Dulce, ojos de miel, piel tostada,
me libraste del hechizo
del misterio de tus labios.

Normas

2006-07-28T10:56:00.000+02:00

Nunca seré quien no soy,
nunca cambiaré tanto,
tanto que no pueda mirar atrás,
y lo haría, pero son las normas,
cada uno tiene su lugar.

Nunca seré, y más duro,
nunca fui, la luz del fondo
de tus ojos color miel,
y lo sería, pero son las normas,
nadie nos enseña a amar.

Quisiera que esto no hubiera sucedido,
y al mismo tiempo me alegra que haya sido,
una cadena de buenos momentos,
que repetiria, pero son las normas,
no se puede volver atrás.

En silencio repaso los recuerdos,
en tu ausencia, y pienso,
que no desharía nada,
que te buscaria, pero son las normas,
quien te ama y quien se va...

Quien te ama y quien se va?

Un àngel en cotxet

2006-07-27T23:38:00.000+02:00

Estava assegut allà. Esperant. Esperant-la. Sabent que no en sortiria res de bo d'aquella conversació, sabia que tot el que venia era dolent. Sabia els motius, i els entenia. Entenia que en certa manera era el millor, abans de que les coses es compliquessin massa per tots dos. Entenia que s'havia de fer. Però li pesava al cor. La seva cara ho reflexava fàcilment. Feia cara de no voler ser ell en aquell moment. De ser, per exemple, que sé jo, la nena que passava en cotxet i s'ho mirava tot amb cara de despreocupació.

De sobte, la nena li torna la mirada. Se'l mira amb cara de pena. Gira la vista, i de sobte, es gira en el seu cotxet, li fa una cara de resignació i companyerisme, com dient "Noi, que hi farem...", i li fa adeu amb la maneta. La obre, la tanca, la obre i la tanca. I se l'emporten en el cotxet.

Ell somriu, es gira, i la veu venir. Si, que hi farem...

Melangia

2006-07-21T22:43:00.000+02:00

Dolça, amarga,
sempre atenta
a una abraçada,
tot el dolor,
tota la pau,
tot allò que mai va ser.
Melangia.

Tot allò que costa
d'acceptar,
tot allò que volem,
tot el que fuig,
i es queda.
Tot el que som,
i mai serem,
tot el que era,
i encara ens segueix.
Tot el món.
Melangia.

Siempre tu

2006-07-21T15:26:00.000+02:00

Camina
el pequeño viajero
entre cañadas oscuras
sin cayados que le guíen,
camina, tenaz,
siempre adelante,
tras cada golpe
una luz
tras cada luz
un susurro
de brisa
de esperanza,
y tras la esperanza,
nada más?
Tras la esperanza,
siempre tu.

Cansat

2006-07-20T19:13:00.000+02:00

Ja tornem a estar com sempre. Em te tant cansat... Cansa molt ser sempre victima i objectiu del seu odi, del seu ressentiment, de la seva ràbia, del seu mal humor. Fa tant de mal veure que ets capaç de ser feliç quan estàs amb altres persones, i que l'única cosa que t'impedeix ser completament feliç és el fet de no poder conviure amb la teva pròpia mare... i trobar-te dient coses que donaríes el que fos per no sentir, però llavors és quan t'adones terriblement que si, que les sents, que tan de bo no fos així, però quan li dius que s'allunyi, que no la vols veure, que no vols sentir la seva veu ni la seva mera presència a prop de tu, ho dius perquè realment el cos t'ho demana. M'he d'allunyar d'ella, m'ofega, m'anula, em fa viure una situació de constant patiment queno tinc perquè suportar. L'argument aquell de "l'has de suportar perquè és ta mare", ja s'ha quedat obsolet. Si seguís fent cas d'aquest consell, acabaría saltant pel balcó, com tants cops m'he plantejat. De fet, massa cops per poder considerar-ho normal. No puc més. He de sortir d'aquí. Esperaré un temps, a que el meu pare es mudi, i reso perquè ho faci com més abans millor. Marxaré d'aquesta casa, on he crescut. Marxaré d'aquí, on cada racó amaga un record agradable i dos de desagradables. Marxaré de casa meva, però ho faré per sobreviure. Estic cansat de guerres innecessàries, absurdes i sense motiu. Estic cansat de sentir-la plorar al telèfon amb alguna amiga o sa germana a l'altra banda, com està fent ara. Em direu que soc cruel... no ho sé... abans em trencava el cor i anava a consolar-la. Les coses s'arreglaven 24 hores i després ja estavem igual. Ara em trenca el cor, però escolto el que està dient i m'estremeixo. Coses com "que he fet jo per tenir per fill un monstre així", o "de veritat que no saps el que és, em fa por i tot"... coses que ningú ha de sentir, i menys per boca de sa mare, quan la única cosa que fa és intentar viure tranquil. Sentir que vius amb una persona que ha desenvolupat una mena de doble personalitat, que pot ser un encant de cara enfora i tot verí de cara cap a mi. I els verins maten. Potser maten lentament, però ja fa massa temps que dura. M'està destruint, m'està aniquilant a poc a poc, he de fugir d'ella, per autoprotegirme... Per retrobar el que em fa feliç, i només el que em fa feliç, per poder tornar a descobrir que si, que l'estimo, perquè no vull odiarla, em sembla monstruos odiar una mare, però en aquests moments és el que sento. I per això he de marxar. Encara que se'm trenqui l'ànima per haver de marxar. Però és evident que no li puc dir a ella que marxi. És casa seva, l'ha pagada ella, en aixo hi té raó. Per tant, he de marxar jo. Espero poder tornar algun dia en altres circumstàncies.

Això és un intent de fer-me entendre. Sé que hi ha algú que no consegueix entendre'm quan li parlo de ma mare... i l'entenc, també. Però és molt important per mi que entenguis el que passa. No vull que pensis que soc d'una manera que no soc, saps?

És que t'estimo... i a ella, suposo que també... algún dia ho retrobaré...

Duende Ermitaño

2006-07-17T21:13:00.000+02:00

Cambió la soledad
la convirtió en ideal
dejando de un lado
lo que hoy en dia llaman sociedad
(suciedad, suciedad)

Gusta de estar solo
miles de razones tiene
aunque haya muchos
que lo llamen loco.

Ermitaño, duende ermitaño,
yo te canto esta canción,
que tus versos te acompañen
en la soledad
de tu peregrinación...

El sabe, sabe bien,
que la autentica soledad
es aquella que se siente
aún estando rodeado
de mucha gente...

Ermitaño, duende ermitaño,
yo te canto esta canción,
que tus versos te acompañen
en la soledad
de tu peregrinación...

les parts en cursiva són meves, la resta, del duende ermitaño, un rodamón a qui em vaig trobar pel carrer i em va vendre tres dels seus poemes...

2006-07-08T15:51:00.000+02:00

Te dibujo y te describo
cada dia y no entiendo
el secreto de tus ojos,
que como dos faros color miel
juegan conmigo, me maltratan
me seducen y me transportan...

Te analizo y me pregunto,
cada dia, que es lo que pasa
con tus labios,
porqué me hacen enloquecer,
y me rueda la cabeza si me besan?

Desespero y deduzco,
que no hay respuesta a mis preguntas,
que no hay escapatoria
si no es amarte con locura.

Ella t'estima... com a amic!

2006-07-04T13:18:00.000+02:00

Fins ara pensava que la pitjor frase que et pot dir una dona és "Hem de parlar..."
Però no! La pitjor frase que hi ha és "Jo t'estimo, però com a amic..."
Això significa que per ella, tu ets el tio més simpàtic del món, el que millor l'escolta, el més enrotllat... però que no sortirà amb tu perquè prefereix sortir amb un impresentable que només vol anar-se'n al llit amb ella. Això si, quan l'altre li faci una putada, et trucarà a tu per demanar-te consell. És com si vas a buscar una feina i et diuen: "Senyor Alsina, vostè és la persona ideal per aquest lloc de treball, el que té millor currículum, el millor preparat... però no el contractarem. Escollirem un incompetent. Això si, quan la cagui ens pot venir a arreglar el merder?"

I et preguntes, què he fet malament? Hem anat al cinema, hem rigut, hem passat hores prenent cafè... A partir de quin cafè ens vem fer amics? Del cinquè, del sisè? Joder, això s'avisa... un de menys i ara me n'estaria anant al llit amb ella!

Per elles, un amic es regeix per les normes del tampax: Pots anar a la piscina amb ell, muntar a cavall, ballar... la única cosa que no pots fer amb ell és tenir relacions sexuals...

Si ho penses... si per ella que siguis el seu amic consisteix a arruinar la teva vida sexual... que fa amb els seus enemics? A mi em sembla molt bé que siguem amics, el que no entenc és perquè no podem "follar com amics".

Jo crec que l'amistat entre homes i dones no existeix. Vaja, si existís se sabria... El problema és que quan ella et diu que t'estima com amic, és exactament això... però per tu, no. Per tu significa que si una nit esteu a la platja, ella s'emorratxa, hi ha lluna plena i una alineació de planetes de l'hòstia, mentre un meteòrit amenaça la terra, potser, i només potser, aconsegueixes enrollar-te amb ella!

Per això aguantes i mai perds l'esperança. Que s'enrolla amb el Pepe? Doncs ja trencarà! I quan ho fa, ataques amb la tècnica del consolador: No ploris va, que el Pepe és un capullo, tu et mereixes una cosa millor, un tio que t'entengui, que estigui amb tu quan el necessitis, d'estatura mitjana, castany, ni molt guapo ni molt lleig, que es digui Alvaro... com jo!

Com a mínim, des de la postura d'amic pots ficar "cizaña". És la tècnica del cuc miserable.
-Aii, que majo que és el Joan, no?
-Pseh... una mica guenyo, no?
-Que no! el que passa és que té una mirada molt tendra...
-És veritat, l'altre dia m'hi vaig fixar, mentre mirava a la Maria...
-M'estava mirant a mi!!
-Ho veus, es guenyo!

El pitjor de tot és que les ties consideren una relació "superespecial" quan podem dormir amb tu al llit i que no passi res... però a veure, lo superespecial no sería que SI que passés alguna cosa??!!??!!
Estàs acabant de recollir després de la festa...
-Ui! que tard que se'ns ha fet, va, perquè no et quedes a dormir?
-Uhmm... i on dormo?
-Al meu llit, home!

A tu ja et tremolen les cames, ja està! s'han alineat els planetes i el meteorit ve de camí! Però al cap d'una estona t'adones que no són exactament els planetes el que s'han alineat, perquè ella, clar, amb la confiança, s'ha quedat en roba interior i es fica al llit... i tu, bueno... t'hauràs de quedar en calçotets... amb l'alineació de "Planetes" que portes al damunt... Així que et fiques al llit ràpidament i doblegues els genolls per dissimular, i ella t'enganxa el cul, et diu "fins demà!" i s'adorm! Però què passa!!! que aquesta tia no resa ni res??

Estàs al llit amb la tia que t'agrada... al principi no t'atreveixes a moure't, no fos cas que toquessis alguna cosa... i saps perfectament que si en aquell moment fessin un concurs, el guanyaries segur: ets el tio més calent del món. I que llarga que es fa la nit...! I et vas preguntant... "tocar una teta amb l'hombro serà de mal amic? I si és la teta qui em toca a mi...?" Tot i això, al cap d'unes hores la pregunta ha canviat per: "Soc realment un gilipolles?"

No t'ho pots creure... estàs al llit amb ella i no passarà res de res! Confies en que d'un moment a l'altre es girarà i dirà, "Vinga va, que ja has patit prou, fes-me teva!!"... però no... per elles, mai patim prou, i mira que pateixes, eh? perquè tens tota la sang del cos acumulada al mateix lloc, i mira que se sap de tios que han arribat a reventar!

Desenganyat, la teva humiliació no acaba aquí. Al matí següent sona el timbre. Ella es desperta...
-Ai, és el Pepe!
-El Pepe!!!?? Però no ho havieu deixat?!
-Ja t'ho explicaré que ara tinc pressa... m'he oblidat de dirte que portaría al seu gos, perquè clar, anem a Baqueira, i jo li he dit que el gos millor que amb tu no estaría enlloc... que tu sí que ets un amic!!! Fas mala cara, que has dormit bé?

I allà et quedes, amb el gos, aquest si, el millor amic de l'home!

pos res, que ho tenia per aquí i m'ha fet molta gràcia...
sort que es de fa temps això xD

Morirse de amor

2006-06-19T22:53:00.000+02:00

Por qué ríes? Me preguntas
riendo tu, cuando te miro y
sonrío, y río, y soy feliz.

Por qué lloras?, me dirías,
si en una noche oscura,
te mirara escondido
entre rayos de luna,
y viera aflorar en tu piel,
mi deseo de un mundo perfecto.

Por qué gritas? me interrogarias,
si me oyeras una noche gritar,
en pesadillas de miedo y dudas,
y pérdida, y desamor.

Por qué amas, por qué besas,
por qué ries, por qué lloras,
por qué tiemblas si te toco,
por qué saltas, por qué corres,
si te espero? me dirías si supieras
como te amo, como te pienso,
como te olvido y te descubro,
como te dudo y te aseguro,
como te extraño y como te sueño,
como te beso y te deseo,
como me rompo cuando te vas,
como reaparezco cuando vuelves tu,
como te adoro, como te rezo,
como me entrego, como me muero,
me muero de amor.

2006-06-19T22:21:00.000+02:00

Parles,
el mon calla,
tremolo
i tot em balla,
i els teus llavis,
i els teus ulls,
i tot gira,
immutable
canviant permanentment,
i silenciosa,
anem ballant la dansa indecisa,
de l'amor redescobert,
de les tímides paraules
que tot ho canvien,
del sospir a cau d'orella,
i d'un 'No te'n vagis mai'
que surt del fons de l'ànima.

El còdol o poema sorgit d'una conversa amb la Yàiza

2006-06-19T13:14:00.000+02:00

Com una pedra
duem l'amor, l'oblit,
del coll penjada,
i l'esquena sotmesa,
torta l'espinada,
pel seu pes.

Jo ho sé, el temps,
tu ho saps també,
és benèvol quan vol,
i polirà la nostra roca,
i l'alleugerirà i, rodona
com un còdol quedarà.

Tan lleuger i no voldrem
llençar-lo lluny,
ja no ens pesarà.
I el durem a la butxaca,
i, al costat, un munt de records.

Sunrise in the loosers gap

2006-06-11T14:32:00.000+02:00

Skies of fire
we all are liars,
and there's nothing, nothing we can do...

Hearts on fire
and secret desires,
nothing matters, nothing but you...

And now, just forgive me,
and girl, just believe me...

There's nothing on earth that can change
what I feel for you,
and it doesn't matter what I said
doesn't mater what I did,
I just can't be without you,
and listen, this is my heart
beating for you.

Pale moon rises,
and your eyes surprise me
everytime I look for you...

Night falls over
and I give up,
dead falls over,
hearts shut up,
it's game over,
wecome back,
to the loosers gap!

And now, jus forgive me,
and girl, just believe me...

There's nothing on earth...

Corazón coraza - Mario Benedetti

2006-06-08T17:35:00.000+02:00

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
poruqe has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
poruqe te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tu siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frio
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela por dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Tourniquet - Evanescence

2006-06-08T09:04:00.000+02:00

Una de les cançons més dures que conec, i cantada amb una passió per l'Amy Lee que em fa posar la pell de gallina, sobretot en directe.

I tried to kill the pain
but only brought more (so much more)
I lay dying
and I'm pouring crimson regret and betrayal,
I'm dying, praying, bleeding and screaming,
Am I too lost to be saved?
Am I too lost?

Mi God, my tourniquet,
return me to salvation
my God, my tourniquet,
return me to salvation...

Do you remember me?
Lost for so long
Will you be on the other side?
Or will you forget me?
I'm dying, praying, bleeding and screaming
am I too lost to be saved?
Am I too lost?

My God, my tourniquet,...

Return me to salvation...

I want to die!!

My God, my tourniquet...

My wounds cry for the grave
my soul cries for deliverance,
will I be denied, Christ? (christ)
Tourniquet,
my suicide!

Taking over me - Evanescence

2006-06-08T08:52:00.000+02:00

You don't remember me,
but I remember you
I lie awake and try so hard
not to think of you

But who can decide what they dream, and dream I do

I believe in you
I'll give up everything just to find you
I have to be with you
To live, to breathe
You're taking over me

Have you forgotten all I know, and all we had
You saw me mourning my love for you,
and touched my hand
I knew you loved me then

I believe in you
I'll give up everything just to find you
I have to be with you
To live, to breathe
You're taking over me

I look in the mirror and see your face
If I look deep enough
So many things inside that are
Just like you are taking over

I believe in you
I'll give up everything just to find you
I have to be with you
To live, to breathe
You're taking over me

I believe in you
(I believe in you)
I'll give up everything just to find you
I have to be with you
To live, to breathe
You're taking over me (taking over me)
You're taking over me (taking over me)
Taking over me

Cada cop - Lax'n'busto

2006-06-08T08:38:00.000+02:00

Cada cop que miro d'arreglar
el que no faig bé,
sento que estic pitjor encara.

Cada cop que enrere vull anar
per començar,
senbla com si estigués més lluny.

Cada cop que hi torno és com un rellotge
que s'hagi desmuntat,
mhmhmh, peçes i peçes
que no sé mai com ordenar...

Cada cop més difícil se'm fa tenir-te
aquí sempre al meu costat...

Dues espases afilades caminant damunt d'un fil
que demà es pot trencar, més val no esperar...

Com sol a la nit, com lluna al matí
és com foc al bosc quan tu ets amb mi,
no és poder o voler,
ni tan sols es fe,
potser ja és escrit
i no s'hi pot fer res...

Cada cop que surto ara al carrer,
miro a la gent, noto com si hagués estat fora,
cada cop que penso en el que he fet,
doncs ha passat molt temps,
no sé mai per on començar...

Cada cop que respiro
és com si l'aire em portés noves olors...
mhmmm dolçes i amargues
que em fan estar en un altre mon...

Cada cop que desperto m'assento i penso
si encara estic somiant...

Però quan la sort t'abandona no hi ha un camí per triar,
no vas mai a cap lloc, més val esperar!

Com sol a la nit...

Jo no puc riure a la mort,
ni del meu pitjor enemic,
no estic fet així ni així seré mai, jo ho sé!
saps tu que el temps dirà
on ens ha portat el vent,
i si em necessites mai,
volaré en contra...!

Com sol a la nit...

On poder anar?

2006-06-08T07:57:00.000+02:00

Sols, hem vingut de les estrelles enllà
i hem de tornar a ser partícules que floten en l'espai.
Nous reptes que faràn moure les certeses vindran,
desperta't, has d'integrar el que t'envolta,
fa massa temps que no t'escoltes...

Hem buscat i hem anat fent camí,
i quan ens hem perdut, n'hem pogut sortir...

Sols, a l'aventura de la vida hem jugat
i ens hem preocupat, hem pogut compendre els altres i els seus mals.
Mentides, quedaràn tan adormides, no es veuran
i junts anirem al cim més alt de les muntanyes
o a les profunditats del mar...

On poder anar, si cal tornar a començar...
On poder anar? Si cal tornar a començar...

Mira el cel, quina nit més especial
tens oberts els ulls de bat a bat.
Amb tu hi seré sempre.
Per davant nostre hi ha un gran dia, una possible sortida, (on poder anar?)
un mur en blanc per oblidar si cal tornar a començar, (si cal tornar a començar...)
cercant les puntes dels teus somnis per tornar-los a pescar, (on poder anar?)
que et refresquin la memòria, allà hi ha un lloc on poder anar. (si cal tornar a començar?)

On poder anar si cal tornar a començar...
On poder anar, si vols tornar a començar...

I'm so sorry...
I need you

Rimas - Bécquer - Selecció pel moment actual

2006-06-06T20:50:00.000+02:00

XLIII

Dejé la luz al lado, y en el borde
de la revuelta cama me senté,
mudo, sombrío, la pupila inmóvil
clavada en la pared.

¿Qué tiempo estuve así? No sé; al dejarme
la embriaguez horrible del dolor,
expiraba la luz y en mis balcones
reía el sol.

Ni sé tampoco en tan terribles horas
en qué pensaba o qué pasó por mi;
sólo recuerdo que lloré y maldije,
y que en aquella noche envejecí.

****************************************

XLVI

Me ha herido recatándose en las sombras
sellando con un beso su traición.
Los brazos me echó al cuello, y por la espalda
partióme a sangre fría el corazón.

Y ella prosigue alegre su camino,
feliz, risueña, impávida ¿y por qué?
Porque no brota sangre de la herida
¡porque el muerto está en pie!

*****************************************

LXXVIII

Una mujer me ha envenenado el alma,
otra mujer me ha envenenado el cuerpo;
ninguna de las dos vino a buscarme,
yo de ninguna de las dos me quejo.

(...)

***********************************************
No preguntes, només poesia

Viatgers

2006-06-05T21:31:00.000+02:00

Viatgers de la nit,
amb la pell esquerdada,
pel fred i el vent punxegut,
que els hi gela la mirada,
llunyana de tot pensament.

Viatgers del mateix tren,
comparteixen el camí,
es miren, s'esborren,
s'obliden, se'n van.

Viatgers desconeguts,
personatges aliens,
que es creuen, no es veuen,
es miren, sempre dubten.

Mira'm, deixa pas a la calor,
recorda'm, no agafis aquest tren,
que no se't trenquin els records,
amor, salta amb mi del tren!

Volver

2006-06-04T16:26:00.000+02:00

Volver, aunque solo un instante,
a verme reflejado en tu pupila,
a ver tus labios entreabiertos,
esperándome.

Volver a ver tu pelo,
recortándose contra el cielo azul,
volando alborotado,
como en un sueño.

Acariciar una vez más tu piel,
y sentir tu aliento en mi cuello,
y tu cálidez calmante,
y sentir el vendaval delirante...

Volver a abrazarte una vez más,
y una vez más hacerte mia,
mi vida, te eché de menos,
y ahora, caerá todo de nuevo en el olvido.

I em diràs

2006-06-02T22:51:00.000+02:00

I em diràs que és ridicul, que és absurd, que m'he begut l'enteniment, que ja no hi toco, però més igual, he de dir-ho, ja més igual, si no, revento.

Nina, no te'n vagis,
que les hores al teu costat
tenen un gust més dolç,
nina, queda't amb mi,
que m'adono que sense tu,
no soc sino pols.

Nina, cada dia que passa m'adono que el que sento és més fort.
T'estimo :$

Ets...

2006-06-01T22:44:00.000+02:00

Ets l'estel que brilla en el meu horitzó,
ets origen i causa, de finals i efectes,
ets allò que m'omple de nit i de dia,
que alimenta somnis i alegries,
ets, ets, ets i prou,
i això ja és molt,
si fins fa poc no eres,
res mes que res,
i ara ho ets tot,
diguem quin és el secret,
que s'amaga als teus ulls,
que fa que m'hipnotitzin,
i em robin les paraules,
una a una,
fins que només queda el teu nom?

Necesidad

2006-05-31T09:08:00.000+02:00

Letras, palabras, tiempo,
y qué es el verso, sino
palabras a su justo tiempo?

Y más allá, inspiración,
o a veces nada,
solo el lento transcurrir
de horas vacías.

Pero siempre tu recuerdo,
a cualquier verso me lo llevo,
en mi maleta, con apego,
llevo todos tus besos.

Piel, sol, amor y arena,
que entre los dedos se escurren
los instantes más felices,
y no lo sabemos.

Y a veces tan solo,
ponerse a escribir basta,
ante un papel en blanco,
y hablar de nada o de ti,
y no es eso siempre?
Hablar de la nada que me rodea,
que siempre acabas siendo tú,
una nada que es mi todo,
que es todo lo que quiero.

Oscura memoria encinta de versos
repletos de besos que nunca te di,
despierta en mi pecho el ansia palpable
de tenerte en mis brazos
una vez más.

O a veces ni eso,
y todo nace, sabes,
de la necesidad de decirte
que te quiero.

Sentiu els crits?

2006-05-29T15:48:00.000+02:00

Els sentiu?
Digueu-me, els sentiu?
No sentiu els crits?
A voltes, dormint,
de sobte em desperto
amarat de suor,
desvetllat pels crits,
el clamor de venjança
que s'aixeca d'aquesta terra
meva i de tots.

Els heu sentit mai?
A voltes, trepitjant la terra aspra
i amb el sol sobre els ulls,
sento els esgarips de dolor
de ma terra violada,
d'una derrota oblidada.

No sentiu com crida la pàtria?
No sentiu el seu dolor,
pels fills perduts, pels companys morts,
perquè se sent trencada i aixafada?

Ho recordeu?
Recordeu aquells temps que no vam viure?
Aquells temps de grandesa sobirana?
Recordeu quan tinguerem pàtria?
Companys, que ho recordeu?

Decir que te quiero

2006-05-24T23:05:00.000+02:00

Te miro, a oscuras, discreto
y siento tal torrente de emociones,
aquí, en la boca del estomago,
que no sé frenar,
que no sé encauzar,
no le puedo dar forma,
sentido ni concierto,
solo és un torrente imparable,
que pide más,
más de ti, y nada más,
más de tu piel,
más de tu aliento en mi oido,
más, simple y puro, más,
pero sigo sin darle forma,
tiene también algo sublime,
esta absurda sensacion,
porque me gustaria subir a lo mas alto
de todas las luces del mundo,
para gritar algo, entonar un verso
sin pausa ni frontera
que no entiendo, que no escribo,
un verso vacío, sólo un sentimiento,
sólo una pasión, la sombra de un deseo,
un deseo sublime de ser más, de ser dos,
y buscarte en las tinieblas y encontrarte,
y sin verguenza ya, amarte, y decirlo,
mi corazon es tuyo, niña, lo hiciste,
me hiciste salir del mundo y otra vez,
mi corazón es tuyo, princesa, mi musa,
mi palabra, mi silencio, mi duda y mi certeza,
te quiero, mi alma, eso es lo que quiero,
decir que te quiero.

Un rayo de luna

2006-05-23T23:27:00.000+02:00

La piel retrocede
ante el embite del deseo,
no puedo explicar
porque me arden los labios,
i porque mis manos buscan,
tenues formas que no están,
porque mi vista sigue,
tu ausente figura,
allí donde estarías,
si estuvieses a mi lado,
mirando la luna,
en este tejado olvidado,
olvidado del pasado,
del presente y del futuro,
y dime si un sentimiento atemporal
puede tener algun futuro,
pero te quiero aquí, y te quiero,
y me faltas, y te busco, y no estás,
y te miro sin verte, y me miras, creo,
no lo sé, no te veo, pero te beso, si,
en el aire, en mi mente, piel a piel
ya no hay distancia,
y si debo cerrar los ojos
para tenerte al lado,
no perderé nada, solo, quizás,
un rayo de luna.

El far- versió en castellà

2006-05-23T23:15:00.000+02:00

Camino oscuro, oculto,
corazón de mármol, helado
por el miedo,
por el dolor quebrado.

Camino oscuro,
noches frías,
angustia
y al final,
una luz.

No és la muerte, ni visiones,
sólo és lo que mi ser siente,
mirando la luz al final del túnel,
tan brillante, tan intensa,
que su fuerza me traspasa.

Absurdo tratar de encerrar,
en palabras lo que siento,
cuando me ves y te miro,
luz, calor, ola y viento,
del faro, del mar en calma,
del faro y su luz blanca.

Camins foscos, cors de marbre

2006-05-22T23:18:00.000+02:00

Camins foscos, ocults
cors de marbre, congelats,
per la por, pel dolor esquerdats.

Camins obscurs,
nits fredes,
crits d'angoixa,
i al final,
una llum.

No és la mort, no.
No són visions, tampoc,
que és ben cert que així em sento,
veient la llum al fons del tunel,
tan brillant, tan intensa,
que sa calor em travessa el cor,
i és absurd tancar en paraules,
el que sento quan la veig,
la llum, la calor, la placidesa
del far i el mar en calma,
del far, i la llum blanca.

Pànic

2006-05-21T23:56:00.000+02:00

Aterroritzat
garratibat
i sense més opcions
que anar endavant,
el cor, ja sé sap,
té raons que la rao no coneix,
perque són raons del cor.

InU

Distancia - Habeas Corpus

2006-05-21T12:09:00.000+02:00

Me pregunto y te pregunto,
si existe el cielo y si existe el infierno.
Y si es posible que estemos los dos en los dos,
casi al mismo tiempo.
Me pregunto y te pregunto,
si es posible vivir en un sueño estando despierto.
Si cuanto más despierto me siento,
más se alejan mis pies del suelo.
La respuesta que busco en tus labios
la descubro en tus ojos.
Cuando me miran, me lo dicen todo.
Y maldigo una y mil veces
esta distancia que va
de tus manos a mis manos.

Es entonces cuando más te pienso,
Es entonces cuando más te sueño,
Es entonces cuando más te quiero!!!

Busco a mi alrededor y no encuentro nada,
No veo nada que no sea esta distancia.
Nada que no seas tu y esta distancia!!

Me pregunto y te pregunto,
si te puedo tener sin tenerte
y tocar sin tocarte.
Si es posible no verte y mirarte.
Me pregunto y te pregunto,
si se puede morir de dolor
recordando un instante,
o simplemente abrazando tu imagen.
Mientras busco entre mis esperanzas
la esperanza de nunca perderte,
La esperanza en que este sueño dure
cuanto menos para siempre.
Y maldigo cada segundo que no paso a tu lado.
Cada instante en que quiero y no puedo.

Es entonces cuando más te pienso,
es entonces cuando más te sueño,
es entonces cuando más te quiero!!!

Busco a mi alrededor y no encuentro nada.
No veo nada que no sea esta distancia.
Nada que no seas tu y esta distancia!!
Nada que no seas tu.
Nada si no estas tu.
Nada que no seas tu.
Nada si no estas tu.

Busco a mi alrededor y no encuentro nada,
No veo nada que no sea esta distancia,
Nada que no seas tu y esta distancia.
Busco a mi alrededor.
Busco a mi alrededor y no encuentro nada.
Y no encuentro nada.
No veo nada que no sea esta distancia.
Nada que no seas tu y esta distancia.

Classe d'història o deliri incongruentment històric

2006-05-18T22:57:00.000+02:00

L'obra educativa i cultural Turuturú! Ai que no està
de moda
Educació laica laica laika laika laika pillar la grip!!!
balalaika balalaika Becs Mec Mec Buuuuuuu!

Al seguent punt de crisis bufetades
camperoles... te la pego y vuelve! ajajaaaa
Ciencies som
quadriculats, m'enteneu al peu de la lletra??
Doncs incapaços de tirar-se la situació endavant ereccions generals contrarreforma segons l'esquerra radical
contra reforma!
Fa un moment G Com pot ser?
Moment! R Capritxosa
Moment! I Capritxosa!
Reformes i és igual, P Farà mal, aguantar la tempesta.
tampoc!! A Munt de feina i estrés.
Moment! Z No no, no t'ho ensenyo!
Lerroux CEDA al paso O
No majoria
Mai majoria
fes que s'escolte la teua veu!

que ve en FRANCOOOOO, que algu mati en Batet...

Nous politics nous,
nous
nous
no és nou...
nou!
1933 punts? quina ferida!
Els rabassaires eren gent (ah si?), ep! pero molts d'ells... i els altres no?
PILAR GO HOME!
El que faltava...
yeah,
ningu ensenya els seus deliris....

Harto

2006-05-18T22:45:00.000+02:00

Harto de esperar
a que algo cambie
harto de ver como
dia a dia
solo empeoramos,
como, dia a dia,
nos vamos destruyendo,
harto de estamparme
contra el muro de ignorancia,
que recubre tu soberbia,
y tu ira, y tu desorientacion,
y tener que pagar yo.
Y la gente, me mira y dice,
joder, es que es tu madre,
y que creeis, que no lo sé?
que no lo vivo, segundo a segundo?
Y tener que oir cosas
que helarian al mas pintado,
tener que convivir con el odio,
con la rabia, la venganza,
estar tan en tension,
que un soplido pueda romperte,
probadlo, de verdad, probadlo,
y decidme de nuevo si soy débil!

Como quisiera poder vivir sin aire

2006-05-16T22:18:00.000+02:00

Cómo quisiera poder vivir sin aire...
Cómo quisiera poder vivir sin agua...
Me encantaría quererte un poco menos.
Cómo quisiera poder vivir sin ti.

Pero no puedo, siento que muero,
me estoy ahogando sin tu amor.

Cómo quisiera poder vivir sin aire.
Cómo quisiera calmar mi aflicción.
Cómo quisiera poder vivir sin agua.
Me encantaría robar tu corazón.

¿Cómo pudiera un pez nadar sin agua?
¿Cómo pudiera un ave volar sin alas?
¿Cómo pudiera la flor crecer sin tierra?
Cómo quisiera poder vivir sin ti.

Pero no puedo, siento que muero,
me estoy ahogando sin tu amor.

Cómo quisiera...
Cómo quisiera lanzarte al olvido.
Cómo quisiera guardarte en un cajón.
Cómo quisiera borrarte de un soplido.
Me encantaría matar esta canción.

Però no puc, coses d'aquelles que no es trien són les que ens dirigeixen la vida, tan per bé com per mal...

Miedo

2006-05-14T17:44:00.000+02:00

Miedo, miedo a salir,
miedo a aceptar lo que viene
miedo a decir que sí a ti,
y que tu cojas distinto camino.

Terror, estupor y temblores,
pánico a volver a pasar lo mismo,
no quiero darte mis besos,
si voy a quedarme besando el aire.

Dulce, ojos de miel, piel tostada,
no me libres del hechizo
del laberinto de tus ojos.

Dulce, ojos de miel, piel tostada,
no me libres del hechizo
del misterio de tus labios.

Mirall

2006-05-12T20:09:00.000+02:00

Voldria mirar enrere
i poder anar endavant
ser millor persona
però mai canviar...

Voldria que el malson
ja s'hagués acabat,
poder treure coses bones
del meu passat...

Però si miri on miri
tot és un mirall
no puc tornar enrere
ni anar endavant...

Busco un camí
i estic lligat de mans
miro endavant
i tot és un mirall
que reflexa el meu passat
maleït passat
deixa'm en pau!

Avui em miro,
i no em reconec,
avui em busco,
busco els perquès...

Però si miri on miri
tot és un mirall,
no puc tornar enrere
ni anar endavant...

Perquè avui tot és tan gris,
perquè avui tot és tan buit
perquè tot és així de brut,
perquè el món és tan absurd,
i perquè em sento tan perdut??

Però si miri on miri
tot és un mirall,
no puc tornar enrere
ni anar endavant...

Busco un camí
i estic lligat de mans,
miro endavant
i tot és un mirall
que reflexa el meu passat,
maleït passat,
maleït mirall
que reflexa el meu passat
maleït passat,
deixa'm en pau!!

Projecte de cançó. XtaSis, poseu-vos a treballar per posar-li música, jo ja he fet la lletra xD

Dormir, vivir, soñar.

2006-05-11T18:15:00.000+02:00

Duerme.
Duerme, que yo velo,
que yo seré el guardián
del mundo de tus sueños.
Duerme, sueña, que yo escribo,
que yo estrenaré un verso
que hable de tus silencios.
Vive, y que el ruido del mundo
no te despierte.
Vive, vive y no dejes de soñar,
que yo ataré este himno
gigante y extraño,
que desata lenguas y quiebra horizontes.
Vive y sueña, que yo escribiré.
Vive, duerme, sueña... -¿Nada más?-
Si, siente,
siente con toda tu alma,
que yo
sentiré contigo.